les noves tecnologies i la política: una altra manera de transformació

A la foto un moment en la intervenció d'Aintzane Conesa, a qui cal agraïr les vàries referències que ha fet a les meves opinions en la seva intervenció

Analitzar, apuntar, llegir, opinar, establir una dialèctica sobre alguna cosa que no ha estat plantejada fins ara, que ho fem els bloggers des d'un plantejament gens convencional, a partir dels blogs, les bitàcoles, els diaris, diferents denominacions de una mateixa cosa, una pàgina on es plantegen les reflexions indiduals, no iguals, que hem debatut al llarg del cap de setmana, dins de les jornades "blogs + ciudadania".

València, una ciutat acollidora que ben aviat tindrà com alcaldesa a Carmen Alborch, amb qui he tingut oportunitat de compartir cafè, m'ha permès de donar una forta abraçada a Lourdes Muñoz, diputada barcelonina al Congrés dels Diputats, i petar la xerrada amb l'experimentada blogger Aintzane Conesa, Regidora de Sant Cugat i Politòloga com jo (a la que per cert cal felicitar per la seva nova funció a Presidència), qui m'ha fet recordar la nostra funció social, la nostra aposta transformadora a partir dels principis ideològics que compartim i respecte i en essència de la tríada que composen: la llibertat, la igualtat i la solidaritat, sense cap guanyador concret, solzament tratactant el jo social que és el que ens obliga a lluitar per una societat millor, empàtica amb tots i cadascún dels individus en els que incidim.

València, trobada de bloggers

Ja som a València, la ciutat del Túria, un lloc encantador, amb 22 º de temperatura, després de la frescota i la pluja que ens ha acompanyat en el viatge per arribar a la trobada de bloggers que organitza el PSOE i que ja vaig anunciar a través de la tertúlia de Lleida TV, la darrera, la de dijous passat, on vaig compartir de nou escenari amb els contertulians habituals.

Segurament és important de reconèixer la tasca de l’activisme polític a través de la xarxa que fan, que fem els bloggers, que al marge de ser o no responsables polítics, podem aportar un determinat nivell de coneixement, les reflexions dels comentaris que aporten un valor afegit que pot definir també el perfil polític i les notes que ens demostren que també el debat, la dinàmica i la dialèctica política, es desenvoluparan en els propers temps fonamentalment en la xarxa..

Crònica electoral XLIV: La llista dels socialistes a Lleida.M'agrada Lleida!

Cliqueu sobre la fotogràfia si la voleu ampliar.

El divendres 29 de març, quan tot just falten 58 dies per al 27 de maig, data de les eleccions locals, Àngel Ros, m’invitava a participar en la llista electoral de la ciutat de Lleida, en la zona VIP o dels elefants polítics, tancant la llista, juntament amb Fèlix Larrossa, Teresa Cunillera o Maria Burgués; no m’hi vaig poder negar, malgrat això em suposa haver d’abandonar la tertúlia de Lleida TV i Segre ràdio.

Àngel Ros, ens descobria l’humanitat d’home públic en la presentació primer a la Comissió Executiva local que n’havia de donar el vist i plau i després a l’Assemblea de Militants, que van aprovar-la per unanimitat. El valor de la democràcia i dels mateixos processos electorals s’ha de medir pel rigor dels procediments que s’estableixen en una elecció, en la que el candidat ha de tenir l’absoluta llibertat per a poder establir el seu equip, amb la seva gent de confiança, com no pot ser d’altra manera.

Una Sala Jaume Magre, en record de qui fou també Regidor socialista, plena de gom a gom, per escoltar les presentacions de tots i cadascun dels membres, 3 candidats independents, tot i que íntimament lligats als idearis socialistes, el 50% menys que a la llista de 2003 i amb 16 dones, una xifra molt superior a la que obliga l’article 44 bis de la Llei Orgànica de Règim electoral General, són les característiques principals d’una llista de gent preparada i amb prou capacitat i coneixement de la res pública com per a poder afrontar un repte important, el de construir la Lleida post-contemporània i els canvis que s’aventuren en el context de la tercera revolució industrial i a la que desitjo i auguro molts d’èxits.

En finalitzar l'acte, una foto de familia de la llista al complert, original de la fotògrafa Elena Vallés

La composició de la llista és la següent:

Àngel Ros Domingo
Marta Camps Torrens
Josep Presseguer Gené (independent)
Montse Mínguez Garcia
Candi Villafañe Árboles
Montse Parra Alba
Txema Alonso Fernández (independent)
Dolors Arderiu Sabaté (independent)
Josep Barberà Morreres
Oriol Yuguero Torres
Jesús Castillo Cervelló
Rosa Ball Papiol
Joan Gómez López
Sara Mestre Llussà
Lluís Franco Bergua
Neus Brocal Mañas
Máximo Juan Blanco Berga
Judith Alcalá González
Manuel Baches Allueva
Mari Carmen Martínez Delgado
Carmen Augusto Tena
Mercedes Pinilla Barroso (independent)
Maria Luisa Bosch Cabrera (independent)
Albert Balada Abella
Fèlix Larrosa Piqué
Teresa Cunillera Mestres
Maria Burgués Bargués

Suplents:
Dolors Abril Blanch
Elisa Sarasa Garcia
Francesc Caballero Garcia

Crònica electoral XLIII: El mercat de les rebaixes

Parlen els manuals a l’ús en màrqueting electoral, la venda dels candidats electorals, en paraules clares, que la oferta d’elements simbòlics fàcils d’entendre és clau. De fet això ens porta de vegades a veure com els candidats s’engresquen en ofertes que difícilment es podran acomplir. Això és el que ha succeït recentment, el candidat de l’oposició nacionalista a la Paeria de Lleida oferia Internet gratuït a totes les llars, segurament fidel seguidor de l’operació Al-Pi , o de la gestió d’una o vàries pàgines Web que coneix i de determinades pressions a institucions locals. Segurament aquells i aquelles que paguem puntual i religiosament les “taxes” de telefonia i connexió a la xarxa podríem al•lucinar i dir: guaita, quina oferta més temptadora”, és clar darrera si amaga que no hi ha res, i un dia els assessors s’han aixecat, seguint aquell manual i han dit, oferta, quina podem fer, dons aquella.

Un rotatiu de Lleida posava dilluns en portada dues contraposicions evidents, una primera pedra d’uns escola bressol i l’oferta del nacionalista, segurament ho feien per igualar figures, però el cert és que una és un fet i l’altra és una proposta que només és realitzable, com bé ha dit Montse Mínguez, si convertim l’ajuntament de Lleida en una operadora d’Internet.

Potser si que cal treballar per anular o minvar la bretxa tecnològica que es pot produïr en el teixit social, però cal enganyar, no hi han ara per ara altres prioritats socials més perentòries?.

Crònica electoral XLII: Equilibri, pole position i la tercera E

24 hores abans de la proclamació de la llista electoral socialista, el rotatiu Segre ja filtra el contingut de la mateixa, és un fet inevitable perquè hi ha múltiples fonts malgrat la petició de discreció i els periodistes ho saben, el que no quita però que qualsevol assemblea sigui sobirana i això no representi un menys preu a la decisió darrera dels militants que en el PSC son, com deia el propi Àngel Ros, els accionistes de l’empresa que té, per imperatiu constitucional, l’obligació de canalitzar una determinada interpretació ideològica de l’estat de la qüestió (com diu una amiga meva, els politòlegs tendim a complicar el llenguatge especialment!).


El cert és que l’equilibri, i no parlo en sentit de gènere, `ho faig en el sentit genèric del terme on equilibri significa la distribució ben ponderada de les coses, segons ens deia Fabra, fa de la proposta socialista, que serà sotmesa demà a la consideració de la militància, que surti a la carrera electoral en “pole position”, per utilitzar una terminologia esportiva que ve al cas perquè és en això en el que s’ha convertit el model de controvèrsia electoral.

És ben segur que cercar una determinada ponderació, al marge de la que imposa la recentment aprovada Llei d’igualtat i la reforma que suposa de l’article 44 de la Llei Orgànica de règim electoral General, no és gens fàcil i ho dèiem amb l’alcalde Ros tot esmorzant recentment, però l’exercici de racionalitat i creació d’equips ha de ser el principi que imperi en tota formulació de la gestió en la que jo sempre he parlat de les dues “E”: eficàcia i eficiència, però on ens manca una tercera “E”: l'equip, la "E", ben trobada i que resulta indispensable per a poder consolidar les dues primeres, en definitiva i també la voluntat de treball, el compromís i l'estima.

Crònica electoral XLI: treball en front de disbauxa i disbarats

L’amic Sergi Tor, el conductor de “El Contrapunt” de Ràdio Popular m’ho deia avui en sortir de la tertúlia, i les cròniques electorals del blog?, Doncs vet aquí ja hi torno, un petit descans des de dissabte, perquè ja ho sabeu del meu ritme a cavall del que em permet el cos.

Ahir el candidat socialista i alcalde de la ciutat, l’Àngel Ros, ens reunia a uns quanta i quantes (per no ofendre aquelles que reivindiquen un llenguatge no sexista com si el gènere en la llengua definís gènere, santa ignorància!), ens reunia deia per tal de valorar la situació, i conèixer opinions i parers, una reunió profitosa a parer meu, on Ros va fer una absoluta reserva de sinceritat i ens descobria aquell punt d’humanitat, també de racionalitat que cal a tot candidat, sense deixar-se aclaparar pels càntics de sirenes. Bona idea de fer aquesta trobada, que a molts ens ha servit per a conèixer-lo millor i poder treballar amb més entusiasme si cal.

Avui he començat el dia ben aviat, després de la tertúlia de “El Despertador” de Segre ràdio, que condueix la meva amiga Mariví Chacón, on he intentat en prop de 15 minuts fer una glossa del treball de l’amic, el professor José Fèlix Tezanos amb el seu grup d’estudi de tendències socials (GETS), que ens planteja un reconeixement de la societat espanyola dels darrers 12 anys, una societat que, al meu entendre, cada cop és més dual i cada cop planteja més la pèrdua dels valors clàssics en front de la moda i la tribu menor, amb una certa capacitat d’anòmia per part d’una bona part del teixit social, que podria estar abocat a l’exclusió si no som capaços (i capaces) d’establir una certa transformació, llàstima que també la tendència a la despolitització i a la centralitat política no hi ajudin pas gaire. Un llibre en definitiva que entenc hauria de ser llibre de capçalera de polítics, empresaris, i agents socials en general. No, no m’ha tallat, avui no era la tertúlia era la meva col·laboració mensual (nota per si ho llegeix la conductora del programa).

Per la tarda la tertúlia de Ràdio Popular, on el tema estrella, la proposta d’ERC sobre el Referèndum, segurament una mostra més de la immaduresa d’alguns líders d’aquest partit nacionalista, posició que fins i tot ha estat criticada pel sector més sobiranista del partit i que ho posava de manifesta en Jaume Fernandez, contertulià, i membre de l’anomena’t reagrupament. Certament jo he posat de manifest la relació de la proposta republicana amb la proposició de reforma de la Llei de Referèndum al Congrés dels Diputats que també plantejava Esquerra, però, és clar no sembla impropi d’una situació de govern normalitzada aquesta iniciativa parlamentària, la que ara proposen al Parlament de Catalunya. En tot cas la definició de l’escenari electoral, on CiU i ERC compareixen electorat i ERC lluita aferrissadament per a posicionar-se millor que el seu adversari en el mapa polític sobiranista o bé nacionalista. Poca serietat segurament, llàstima que això pugui enterbolir la gestió d’un govern digne, el del president José Montilla, llàstima; espero dels líders d’esquerra el retorn a la serenitat que els hauria de ser exigida, amb el rigor i la estima al país.

"Les trois cloches", un senyal

La vida passa lenta i inexorablement, malgrat tot, malgrat els cops i la mala salut de ferro, perds amics, en guanyes d’altres, els records de vegades t’embarguen, però segur que entre el sol i la lluna, les tres paraules màgiques t’empenyen a continuar el treball diari, malgrat els entrebancs, i el dolor dels absents: el valor de ser lliures, de ser iguals i de la fraternitat com a eix, continuen essent els principis que em guien.

Va ser una estrella del segle passat a la França de la IV República, l’ Edith Piaf (que fou musa dels existencialistes i dona de George Moustaki), i una cançó seva reflecteix aquest clam, el de les tres campanes, al campanar triangular, sabent que cloches en argot significa pobres, que també eren las campanes, conegudes dels pobles egipcis i asiàtics i també foren usades per grecs i romans.

Traducció al català del text de la cancó que canta Edith Piaf amb "Els companys de la cançó" , escrita per Jean Villard-Gilles l'any 1945.

Poble al fons de les valls
Com apartat, quasi ignorat,
Vet aquí que en una nit estelada,
Un nou nat ens és donat,
Jean François Nicot l’han nomenat.
És grassonet, tendre i rosat.
A l’església, bon petit home
Demà seràs batejat.

Una campana sona, sona
La seva veu, d’eco en eco,
Diu al món que s’estranya :
És per Joan François Nicot.
Es per acollir una nova ànima,
Una flor que s’obre al dia,
A penes, a penes una flama,
Encara feble que reclama
Protecció, tendresa, amor.

Poble al fons de les valls,
Lluny dels camins, lluny dels humans.
Vet aquí que després de dinos anys,
Cor en emoció, Jean François
Pren per dona la dolça Elisa,
blanca com un flor de pomera,
Davant Deu, a la vella església
Aquest dia, s’han casat.

Totes les campanes sonen, sonen,
els seus vots, d’eco en eco,
meravellosament coronen
les noces de François Nicot.
Un sol cor, una sola ànima
diu el frare, i per sempre,
sigueu una pura flama
que s’enlaira i que proclama
la grandesa del vostre amor

Poble al fons de les valls
Dels dies i les nits el temps fuig
Vet aquí una nit estelada,
Un cor es dorm, François és mort,
Perquè tots carn és com l’herba,
Ella és com la flor dels camps,
Espessa, fruits madurs, buquets i gers,
Ailàs ! és van secant.

Una campana sona, sona,
Ella canta cara al vent,
Obcecada i monòtona,
Ell recorda als vius,
No tremoleu pas cors fidels,
La vida us farà un senyal un dia
i trobareu el seu alè
amb la eternitat i l’amor.

Els teus Champs Elissées, José.

Diuen els annals de la mitologia grega que els Camps Elisis son aquell lloc, aquella part dels inferns on van a residir les ànimes dels homes virtuosos que hi porten una vida, una existència de gaudi i felicitat, en mig de paratges verds i florits, ànimes que tenien la possibilitat de retornar al món dels vius.

Avui m’ha pres la tendresa, el record de l’amic perdut, He assistit a la inauguració oficial dels nostres Champs Elissées, els Camps elisis de Lleida, els “campos” com ho diu la veu popular, aquells del que tant orgullós se sentia el meu amic en Pepe Brocal, el que reivindicava i reclamava una atenció especial a aquest lloc emblemàtic de la ciutat de Lleida. Ja està, ja ho tens amic, una remembrança dels jardins romàntics i el t eu amic, l’Àngel avui els ha inaugurat, el teu net, l’Adrià hi ha estat , la teva filla la Neus, també, els teus amics també, i tu, amb nosaltres.

M’he trobat perdut, sense tu en aquest paratge, quan fèiem el nostre “mojito” al bar del River, a la tarda en caure el sol, recordes Pepe, avui tens la primera fase dels camps elisis feta, com tu volies, perquè joves i vells hi poguessin passejar, on els nens hi trobessin un espai.

El vent ens tocava el rostre i semblava com si la teva carícia ens digues estic content, sóc amb vosaltres amics meus i he plorat amic meu, he sentit les teves paraules, he sentit la teva mà, els teus consells, els teus ànims en moments difícils, tu ho saps amic, ara ja tenim els “campos” però no et tenim a tu, ara fa sis mesos i escaig que ens vas deixar, i tant et trobo a faltar, tant, que la tristor m’embarca fins i tot en els moments feliços com aquests en que l’Àngel, el nostre amic, feia la glossa de la historia dels Camps, dels records, jo t'he recordat passejant amb el teu net, davant del monument a Pablo Iglesias, davant del monument a l’Alcalde fuster; paraules d’amor en definitiva, que ens vas transmetre, senzilles, sense complicacions, com erets tu, José, a la nostra ciutat, el teu autèntic amor, el nostre autèntic amor.

Jornades de l'oblit

Els oblits, els grans oblits, són de vegades volguts, i albiren l’interès o la voluntat i l’apreci per una cosa o una persona. Avui celebrem una d’aquelles jornades que es va inventar les Nacions Unides, potser aquell organisme ja no serveix per cap cosa més que fixar un calendari que ens recordi lo fotuts que estan alguns en la resta del món, mentre nosaltres ens movem plàcidament en aquest nostre primer món, amb mes o menys fortuna, amb més o menys poder, remenant o no les cireres, mentre algú, a l’altra banda del món es mor, es moren, de fam, de set, de malaltia.

De veritat que aquest oblit ens hauria de fer vergonya, com vergonya ens hauria de fer quina és la funció de l’ONU i les celebracions, com la d’avui, el dia mundial de l’aigua, un bé escàs, que el canvi climàtic amenaça d’extingir si no en sabem fer un us racional, us racional de fet de tots els recursos limitats que el planeta ens ofereix, segurament no ajudarà a ningú de l’altra banda del globus que contribuïm a la utilització de les aigües residuals i altres mesures que els tecnòlegs ens proposem, segurament, però segurament val més la pena que no pas l’abús que fins ara em fem fins i tot del paisatge.

Cal recuperar però aquella consciència internacionalista, que ara per raons del llenguatge políticament correcte en cal dir global, terme però que reconeix determinats tics del liberalisme econòmic i polític que no coincideixen precisament amb aquell model internacionalista, i esbandir la nostra dinàmica que només s’ha limitat a establir unes barreres que ens distancien encara més els uns dels altres i no suposa això que m’hagi posat del constat dels radicals que propugnen la supressió de fronteres, etc, etc. Vull dir que és necessari que fem un exercici de introspecció i cerquem el model d’ajuda viable al desenvolupament, sense que aquells països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament, tinguin que repetir les mateixes errades històriques que el nord desenvolupat ha comès, i permetre el seu creixement sostenible sense guiatges ideològics, sense salvadors de pàtries, sense fons que es perden pel camí, i sent molt conscients que hi ha una única raça, la humana, i un sol llenguatge al que tothom hi té dret, el llenguatge que inspiren la llibertat, la igualtat i la fraternitat, que són universals.

Un poema.

Un poema de tall lorquià que vaig escriure l'any 1.998 en homenatge a Federico. Un homenatge, també, al surrealisme*.



“Homenatge a Federico”


I la lluna, on és la lluna?

El seu rostre serè,
amb els ulls lluents
cantava a la negra nit.

Eren les cinc,
No de la tarda, no.

I la lluna, on és la lluna?
Es preguntava,
Amb la tristor trencant-li el cor.
No fou la bala, no...


I la lluna, on és la lluna!!!
Que la rauxa ja mata el sol.

Una llàgrima solitària,
Un sospir i un viatge cap a la l’eternitat.

I la lluna, però, on és la lluna?!!!!


A la lluna l’ha mort el silenci
I el dol pel poeta assassinat.

A les cinc, amb la negra nit moria
No hi era la lluna,
La lluna moria amb ell

*El surrealisme es basa en la creença en la realitat superior de certes formes d'associacions prèviament negades, en l'omnipotència del somni, durant el desinteressat joc del pensament. (Obtingut de "http://ca.wikipedia.org/wiki/Surrealisme")

Àngel Ros, de llibre (II)

Torna el fred de l’hivern, no és cap novetat que abans d’entrar a la primavera, una fredorada ens ho mati tot! I enllà, després de les blanques columnes, es sincerava i, quan jo vaig arribar, ja al final de la xerrada, feia esment i record, a les quatre persones significades del món polític que han estat alguna cosa en la seva vida, Enrique Tierno Galvan, Juan Barranco, Pasqual Maragall i Antoni Siurana. Ho diu la dita, es de ben nascuts ser considerats i ell ho ha estat, abastament diria jo.

Es presentava el seu llibre, un recull autobiogràfic quasi bé, i algú em feia notar la foto de l’entrada a la Paeria, els carrers buits i la porta tancada, son les 8 del matí. És cert, en un moment en el que tot és gestió ell dona la talla, segurament perquè també, com va dir, no és cert que ja no hi hagin ideologies, perquè n’hi han a fe de déu que n’hi ha encara, i depèn de com es gestioni el present així serà el futur dels nostres fills i nets.

Em va agradar sentir com deia per a que servia el treball conjunt de l’Universitat i la Paeria: “pels nostres joves” deia i això, costa de sentir-ho, perquè la saxonització del model universitari podria portar a perdre l’essència mateixa de la rel de la “universitas”; li deia en acabar a l’amic Ros, m’agrada sentir-te parlar d’ideologia, i ell sap que és cert, perquè també ho deia Tierno Galvan, que la política acabaria sent política de programes i no política d’idees, i també sap que ja hi hem arribat.

Sortim travessant de nou les columnes, amarats del sentit d’amistat, de camaraderia, de suport de fet a un amic en el que confiem, de nou el fred ens besa les galtes i ens recorda la realitat; cal fer, cal obrar i cal convèncer, no hi ha res de guanyat en l’univers quan hi ha forces que s’oposen a les idees i només cerquen el poder, però he sentit parlar l’amic i el company i m’adono que el camí que ens tracen les estrelles val la pena de seguir-lo.

Entre el Sol i la Lluna

Segurament la vida, entre el Sol i la Lluna, ens ofereix moltes possibilitats de poder gaudir, segurament dissabte en va ser una d’aquelles, perquè en la diversitat de visions, en la diversitats de maneres amb que s’enfronta la vida, amb més d’una cara llarga i alguna esquena, molt gent, molts fèiem una opció clara i diàfana, i com ens diuen els manuals: ens en sentim orgullosos, en una ambició col·lectiva.

Compartir és la millor manerA de fer possible que alguna cosa sigui alguna cosa més que alguna cosa particular i intransferible, de fet molts ens proposem transformar la societat, en el ben entès que descobrim la fal·làcia tant marxiana com keynesiana de les classes socials, perquè a l’igual que només h i ha una raça humana, també només ha una classe social, la obrera, la treballadora, de la que queden exclosa molt poca gent, fins i tot aquells que es consideren emprenedors i per tant rebutgen sentir-se part d’ella, també ho són. Així un 98% dels humans ho son de classe treballadora, independentment de la nostra relació amb el poder i aquí recupero a Weber, que partia també dels conceptes clàssics i segurament també va errar.

Però em diu un bon amic que ara no és hora de pensar ni tant sols d’escriure, que n’és hora de l’acció, paradigma clàssic de qui veu en les fons de comunitarisme , certament, el debat i la dialèctica s’han de deixar una mica de banda, només una mica apartats, perquè ara hem de donar pas a una disciplina que neix de la mà de la nova gestió dels caducs partits polítics: el màrqueting polític, que entén la política com una mercaderia com un bé de consum que cal vendre i aquí radica l’error, la política no és un bé de consum, és la essència mateixa de la vida humana, a partir de diferents paradigmes d’interpretació ideològica i la seva venda, la seva recerca del votant perdut cal fer-la al llarg de tota la legislatura, escolant i molt a la ciutadania, lo suficient per a no cometre l’error de Porto alegre, però amb els ulls i les orelles obertes a les exigències i les necessitats i si cal convèncer de lo contrari és la paraula, és la dialèctica que ha d’entrar en el terreny de joc.

Pensar no ho faré. Potser també perquè aquesta mala salut de ferro meva que em torna a fer la guitza m’obliga a fer-ho amb menys intensitat, però sempre cercant aquell motor en xarxa que oblidi paradigmes que no ens cal defensar hores d’ara i ser fidels als ideals i als lideratges, com manen els cànons i sentir-me satisfet de sentir la veu dels companys, una vegada més, i de donar suport al candidat del meu partit a Lleida.

Amb la fidelitat i l'orgull que ens marquen els cànons, però també la trajectòria personal, la seva i la meva, perquè sempre he dit que en determinades magistratures hi cal una formació acurada, també uns valors que no els donen les lleis, els dona la familia i la persona com a nuclis essencials de socialització, perquè cal entendre una ciutat més enllà del curt termini, i cal entendre-la, sense sustentar valors tradicionals, anant on ens porta la nova revolució incruenta, la tercera revolució industrial apenes percetible al ulls de la ciutadania, on un magistrat que vulgui guiar els seus designes ha de saber, ha d'entendre, ha de comprendre les necessitats i els problemes que ha de generar, per interferir en les relacions humanes i estic convençut que l'Àngel, l'Àngel Ros, ho farà bé, com ho ha fet fins ara des del gener de 2004.

Salve Roma!

N’hi havia de tota mena, uns amb vestuari estudiat, d’altres altament “horteres” que ens venien del nord, prop de 2.000 persones entre la tropa romana que ahir en Pau Garcia Sistac, Manaia dels de la Sang de Lleida, va aplegar a la Ciutat. Segurament d’haver existit, cosa bastant improbable malgrat la tradició, els cabdills Indíbil i Mandoni, a l’arc del pont, haurien estat acollonints de veure tant romà, segurament des de les batalles de Caesar no se n’havia vist tants de plegats prop del riu, en una Ilerda moderna que els acollia.

En un moment d’aturada vaig poder saludar als amics que els agrada això d’anar disfressat, com algú deia , “ja veus n’hi ha de tota mena”, perquè aquest any s’hi havien afegit noves tropes a les cohorts romanes. Sembla que el paviment no ha patit gaire, com tampoc hem sentit gaire aquella tradicional moixara de: "tu que t'has mengat la truita sense pà......".

Salve Roma Ilerda et saluda!

Crònica electoral XL: Ros, lideratge i programa, "M'agrades Lleida"

Un matí intens, molt intens que hem iniciat d’hora, amb reunió del Comitè de Campanya, entorn del candidat, un candidat il·lusionat, que fa bona la marca de programa “M’agrades Lleida”, que ha entusiasmat a tots plegats i ens ha fet sortir amb ànims renovats, convençuts d’un projecte cohesionat i participatiu, i d’un candidat que ha liderat la modernització de la ciutat i que planteja no pocs reptes.

Avui es cloïa el procés d’elaboració d’un programa que ha tingut un caire participació, en el que, com ha explicat l’amic Lluís Franco s’hi recull l’aportació dels 19 grups de treball amb que conta la secció de Lleida (utilitzant terminologia francòfila) i de proa de 400 professionals que han fet aportacions al programa a través de les meses de debat, com també de les aportacions directes a la web. En total proa d’un miler de persones que han aconseguit crear un document de nivell, de prou nivell com el que avui es presentava i tanca un cicle, el de l’elaboració del document, en el marc de la Conferència Municipalista de la ciutat de Lleida , que ha tingut lloc a l'Hotel NH - Pirineus.

Àngel Ros resumia als mitjans de comunicació en un "Decàleg" totes i cadascuna de les propostes contingudes en el document programàtic, en el que ha de ser el discurs del candidat socialista, però el discurs de tots plegats, els homes i les dones que li donem suport. Ros planteja un pacte lleidatà per l’habitatge, l’impuls als programes per les persones amb dependència, la priorització de l’educació com a pilar basic de la convivència i la integració, reforçant la lluita contra l’incivisme amb tolerància Zero, entre altres aspectes.

Al•leluia

Des del passat mes de novembre, sembla que hi havia una relació tivant entre el meu blog i la blogosfera socialista catalana, una incompatibilitat entre ells em feia desaparegut als ulls dels bloggers, degut ves a saber quin problema informàtic que s’atribuïa, raons ideològiques entre sistemes digitals.

Per fi, després de prop de quatre mesos en que la discrepància informàtica m’ha tingut silenciat en el sistema, torna a aparèixer aquest blog a les actualitzacions de blogosfera, per això entono aquest cant propi de les exaltacions cristianes, tot donant les gràcies als companys Gonza, Querol i als serveis informàtics que han fet possible que, com el Guadiana torni a ser viu en aquesta xarxa.