Els oblits, els grans oblits, són de vegades volguts, i albiren l’interès o la voluntat i l’apreci per una cosa o una persona. Avui celebrem una d’aquelles jornades que es va inventar les Nacions Unides, potser aquell organisme ja no serveix per cap cosa més que fixar un calendari que ens recordi lo fotuts que estan alguns en la resta del món, mentre nosaltres ens movem plàcidament en aquest nostre primer món, amb mes o menys fortuna, amb més o menys poder, remenant o no les cireres, mentre algú, a l’altra banda del món es mor, es moren, de fam, de set, de malaltia.
De veritat que aquest oblit ens hauria de fer vergonya, com vergonya ens hauria de fer quina és la funció de l’ONU i les celebracions, com la d’avui, el dia mundial de l’aigua, un bé escàs, que el canvi climàtic amenaça d’extingir si no en sabem fer un us racional, us racional de fet de tots els recursos limitats que el planeta ens ofereix, segurament no ajudarà a ningú de l’altra banda del globus que contribuïm a la utilització de les aigües residuals i altres mesures que els tecnòlegs ens proposem, segurament, però segurament val més la pena que no pas l’abús que fins ara em fem fins i tot del paisatge.
Cal recuperar però aquella consciència internacionalista, que ara per raons del llenguatge políticament correcte en cal dir global, terme però que reconeix determinats tics del liberalisme econòmic i polític que no coincideixen precisament amb aquell model internacionalista, i esbandir la nostra dinàmica que només s’ha limitat a establir unes barreres que ens distancien encara més els uns dels altres i no suposa això que m’hagi posat del constat dels radicals que propugnen la supressió de fronteres, etc, etc. Vull dir que és necessari que fem un exercici de introspecció i cerquem el model d’ajuda viable al desenvolupament, sense que aquells països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament, tinguin que repetir les mateixes errades històriques que el nord desenvolupat ha comès, i permetre el seu creixement sostenible sense guiatges ideològics, sense salvadors de pàtries, sense fons que es perden pel camí, i sent molt conscients que hi ha una única raça, la humana, i un sol llenguatge al que tothom hi té dret, el llenguatge que inspiren la llibertat, la igualtat i la fraternitat, que són universals.
De veritat que aquest oblit ens hauria de fer vergonya, com vergonya ens hauria de fer quina és la funció de l’ONU i les celebracions, com la d’avui, el dia mundial de l’aigua, un bé escàs, que el canvi climàtic amenaça d’extingir si no en sabem fer un us racional, us racional de fet de tots els recursos limitats que el planeta ens ofereix, segurament no ajudarà a ningú de l’altra banda del globus que contribuïm a la utilització de les aigües residuals i altres mesures que els tecnòlegs ens proposem, segurament, però segurament val més la pena que no pas l’abús que fins ara em fem fins i tot del paisatge.
Cal recuperar però aquella consciència internacionalista, que ara per raons del llenguatge políticament correcte en cal dir global, terme però que reconeix determinats tics del liberalisme econòmic i polític que no coincideixen precisament amb aquell model internacionalista, i esbandir la nostra dinàmica que només s’ha limitat a establir unes barreres que ens distancien encara més els uns dels altres i no suposa això que m’hagi posat del constat dels radicals que propugnen la supressió de fronteres, etc, etc. Vull dir que és necessari que fem un exercici de introspecció i cerquem el model d’ajuda viable al desenvolupament, sense que aquells països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament, tinguin que repetir les mateixes errades històriques que el nord desenvolupat ha comès, i permetre el seu creixement sostenible sense guiatges ideològics, sense salvadors de pàtries, sense fons que es perden pel camí, i sent molt conscients que hi ha una única raça, la humana, i un sol llenguatge al que tothom hi té dret, el llenguatge que inspiren la llibertat, la igualtat i la fraternitat, que són universals.
