Un poema de tall lorquià que vaig escriure l'any 1.998 en homenatge a Federico. Un homenatge, també, al surrealisme*.
“Homenatge a Federico”
I la lluna, on és la lluna?
El seu rostre serè,
amb els ulls lluents
cantava a la negra nit.
Eren les cinc,
No de la tarda, no.
I la lluna, on és la lluna?
Es preguntava,
Amb la tristor trencant-li el cor.
No fou la bala, no...
I la lluna, on és la lluna!!!
Que la rauxa ja mata el sol.
Una llàgrima solitària,
Un sospir i un viatge cap a la l’eternitat.
I la lluna, però, on és la lluna?!!!!
A la lluna l’ha mort el silenci
I el dol pel poeta assassinat.
A les cinc, amb la negra nit moria
No hi era la lluna,
La lluna moria amb ell
*El surrealisme es basa en la creença en la realitat superior de certes formes d'associacions prèviament negades, en l'omnipotència del somni, durant el desinteressat joc del pensament. (Obtingut de "http://ca.wikipedia.org/wiki/Surrealisme")
