dijous, 11 d’octubre del 2007

El vent del nord


Em resulta difícil descriure la pau i la tranquil·litat que sentia avui mirant les pastures i les vaques que ens imposàven una mirada de menyspreu a aquells urbanites que gosaven de torbar el seu plàcid repòs. El Cadí m’ha impressionat, lleugerament recobert de neu, una serralada que feia de paret al llogaret on m’he estat en aquesta visita als Pirineus, on he descobert els diferent ritmes que s’hi donen aquella gent acostumada al fred de l’hivern i com n’és de bo un bon trinxat, o l’embotit, o una senzilla llesca de pà sucat amb tomàquet, realment els plaers senzills per a viure i conviure amb el dia a dia, a redós de les llars de foc.

He badat una bona estona davant d’un campanar vell quasi una torre de vigilància, esvelta, de pedra treballada com gairebé totes les cases del voltat, però alta, molt altra; semblava voler planar la seva majestuosa presència sobre la resta dels mortals que veníem a veure-la, abans de començar a parlar de país, de territori, de política en definitiva. El vent del nord ens ha acompanyat una bona estona, fent més gèlida la nostra passejada per l’entorn. Tot i així la puresa de l’aire i el paisatge esplèndid, son dos arguments de pes sobre els que reflexionar, la necessitat de mantenir aquells ritmes de vida tradicional, com a manera de sustentar les economies domèstiques, a partir de la generació de noves polítiques turístiques.