És com un estrall que la vida et porta i qu t’acompanya al llarg d’ella, com un company de viatge que no et deixa ni a sol n i a ombra, de vegades saberut, de vegades descarat, de vegades, tantes vegades fins i tot pesat, que t’acarona el coll i et treu la veu, com qui et pren de vegades algun do, però ailàs, et deixa en silenci, aquell silenci preuat que tantes vegades mentes i que a més d’un caldria per escoltar-se ben be el que diu; en aquest silenci, però, ens queda la paraula, la paraula que ensenyoreix l’univers dels símbols i dels signes i que composa pensaments si la teva ment et deixa, mentre la resta dels mortals s’esveren per les coses més intranscendents en dialèctiques estranyes que només fan que enfrontar sentiments a sentiments per endurir encara més les malbaratades existències que com l’interbancari ens hem prestat a un dia, i poca cosa més.
