Aprens, mentre escoltes la paraula de qui ha estat capaç de descriure-la una i una altra vegada i ara queda sorprès per les voltes de la vida, i com res no és el que sembla i tot canvia. Potser recollir l’experiència en el sentit, en el voler descobrir en les virtuts del llenguatge i la comunicació aquella porta que hores d’ara ens duu a allò desconegut, diferent, que se’ns albira distint i distant a la vegada, ben diferent d’aquells primers anys de democràcia.
Potser saber que no és el mateix concepte, que la democràcia participativa no és de la que ens hem dotat, que la democràcia deliberativa és aquella normativitzada, però que com que el llenguatge encara que no fos acurat era tingut per a bo, fins ara podria crear escola, el problema és que l’escola ha creat distància i la distància la defineixen els ciutadans i els ciutadans, com algú deia estan com a cabrejats, estan farts de polítics que no els dediquen el temps que es mereixen, o que aquest temps els hi ho dediquen si, és clar, un cop cada quatre anys.
Potser aquella bona gent, que pensava, que ens deia: ull que les coses canvien, que estan canviant a marxes forçades, que els off de record ara son declaracions anònimes, que les fonts han deixat de ser fiables i res no ho és hores d’ara, ens hauria de servir com avis pel navegant que vol descobrir en el viatge per la res politicae aquella virtut que les essències dúctils dels sers mínimament formats observen o pateixen en les respectives disciplines, científiques, per suposat, acadèmiques sense cap dubte, academicistes si ens deixen.
Sentir-te en un mar de complicitats, amarat del saber propi dels centres que el generen, que creen aquella opinió que pot ser compartida o no, però en tot cas subjecta a la dialèctica de l’excurs limitat sens dubte pel temps que ho mediatitza tot en la vida dels humans, però que ens porta inexorablement a la reflexió a la rel mateixa de la substància comunicativa, aquesta és la realitat mundana de la comunicació política, i no una altra, potser sí que ens ho hem de fer mirar i veure qui, què, el qui o el què triem, com i de quina manera; n’est-ce pas monsieur?
Potser saber que no és el mateix concepte, que la democràcia participativa no és de la que ens hem dotat, que la democràcia deliberativa és aquella normativitzada, però que com que el llenguatge encara que no fos acurat era tingut per a bo, fins ara podria crear escola, el problema és que l’escola ha creat distància i la distància la defineixen els ciutadans i els ciutadans, com algú deia estan com a cabrejats, estan farts de polítics que no els dediquen el temps que es mereixen, o que aquest temps els hi ho dediquen si, és clar, un cop cada quatre anys.
Potser aquella bona gent, que pensava, que ens deia: ull que les coses canvien, que estan canviant a marxes forçades, que els off de record ara son declaracions anònimes, que les fonts han deixat de ser fiables i res no ho és hores d’ara, ens hauria de servir com avis pel navegant que vol descobrir en el viatge per la res politicae aquella virtut que les essències dúctils dels sers mínimament formats observen o pateixen en les respectives disciplines, científiques, per suposat, acadèmiques sense cap dubte, academicistes si ens deixen.
Sentir-te en un mar de complicitats, amarat del saber propi dels centres que el generen, que creen aquella opinió que pot ser compartida o no, però en tot cas subjecta a la dialèctica de l’excurs limitat sens dubte pel temps que ho mediatitza tot en la vida dels humans, però que ens porta inexorablement a la reflexió a la rel mateixa de la substància comunicativa, aquesta és la realitat mundana de la comunicació política, i no una altra, potser sí que ens ho hem de fer mirar i veure qui, què, el qui o el què triem, com i de quina manera; n’est-ce pas monsieur?
