Diu Luís Garcia Montero a El País de Juan Gelman, el darrer premi Cervantes, que “mentre els seus pares li parlaven en rus i els exiliats espanyols li explicaven històries de la guerra civil, ell, Juan Gelman, va anar acostumant-se de petit al desarrelament. Per això no és estrany quan la seva poesia va començar a rebuscar en el realisme de la ciutat per establir un diàleg amb el buit”.
Per a mi és com una veu i un vers en cadència de tango, que voleu!; aquella tristor del desencís, aquell que a tots ens arriba alguna vegada, també el venta ben bé aquest flamant nou premi Cervantes. D’ell, en aquest poema que arriba a l’ànima si sabem llegir el que ens vol dir amb la seva veu de melodia portenya, quan ens descobreix les despulles, potser de la política, segur, més aviat de la vida mateixa i de les debilitats humanes, en aquest “Himne de la Victoria, en certes circumstàncies”
