divendres, 21 de desembre del 2007

Transgredir, transgressió, transacció.

Avui he robat, ho confesso. De fet aquella síndrome que se’t presenta davant del full en blanc, quan has d’escriure per força sobre un tema complex que crida l’atenció de tothom i surts de la teva pròpia tensió com per comprendre la tensió dels altres; és evident que el teu cap no és el de un superman i que per tant, com tots els mortals tens tota mena de limitacions, també aquesta la intel·lectual, després d’una setmana d’infart, us ho ben asseguro, feliç pel que s’ha dut a terme, però trist a la vegada per tot plegat, com si un sms arreglés el món o l’espatllés de cop, seguint i resseguint el clic clac del rellotge de l’univers, com si el déu Kronos existís de debò i mirés i remirés una i altra vegada el seu canell.

Avui he robat, doncs, les paraules d’una bona escriptora lleidatana, que va rebre el premi nacional de la crítica 2005 per “Mistana” i que ara ens regala amb les paraules d’un llibre excel·lent: “Els privilegiats”, que ha estat editat per l’editorial Empúries. Aixa doncs, ens diu l’autora Núria Perpinyà (Lleida, 1961) que:

"Sigui com sigui, les regles de l'art i de l'univers no estan per al comú de la gent. No està a l'abast de tothom comprendre els logaritmes ni l'aparell nerviós, ni que una escultura nua no és un cos impúdic invitant a l'erotisme; les Venus i les Afrodites dels pintors són símbols de bellesa pura que no s'han de mirar amb morbositat sinó amb admiració".

És probable que jo no hagués trobat millors arguments, per a definir des d’una perspectiva que m’és pròpia aquesta qüestió, avui candent, en conflicte, amb opinions sensibles i oposades a la vegada, on el valor i tot plegat entra en qüestió i potser ja està bé que alguna vegada la ciutat sigui sacsejada una mica, tot i que no ho tinc tant clar que hagi estat així, llevat de la consideració que el tema hagi ogut tenir en determinats mitjans i les corresponents editorials.

En tot cas ens resultarà difícil de comprendre que és i que no és art i qui ho és o no ho és pas d'artista, però tanmateix també ens cal preguntar-nos si tenim la possibilitat de discernir pels altres i si una cosa és o no és estètica a partir de les ostres valoracions subjectives. Segurament la transgressió també veu de la dialèctica del conflicte, sense la que no seria pas transgressiva cap acció, perquè entraríem dins del la concepció clàssica admissible i rèmora dels models expositius emprats al llarg dels darrers dos segles; en tot cas qui pot decidir-ho tot plegat?, qui en té la possessió de la veritat absoluta sobre l’art i el saber?; què ens hauria dit Sòcrates sobre el particular: que ens recordéssim de pagar-li el pollastre que devíem?.

Mira per on cap campanya mediàtica resulta tant acceptablement bona, com aquesta, basada en la transgressió de la transgressió, sense costos, sense estudis de mercat, però amb garantia d’èxit, evidentment efímera i sobre un debat estèril que difícilment arriba al ciutadà que va a comprar la seva baguette, emmudit en l’immensitat oceànica de la pròpia ciutat i els seus móns particulars i intransferibles, però en tot cas publicitat tant o més bona que aquella publicitat vírica que ara es llegeix entre el vocabulari dels publicistes, com un paradigma de l’inesgotable fórmula mediàtica d’augmentar les vendes des d’una perspectiva del mercat agressiu.

I que és l’art, sinó un mercat on el valor esdevé moneda de canvi, d’intercanvi de transaccions? Doncs ens estranya el que està passant? Santa innocència, Santa!