En el record, al darrer Medalla MoreraL’aire ens relata de vegades hexàgons de colors sobre línies d’acrílic resseguides i perseguides; pigments maldestres que empastifen o desfan els fangs del sentiment i l’angoixa quan de l’aura invisible dels infinits presents es desdibuixa la vida de qui ha estimat sempre de dir el que sent, a interpretar a partir de tot allò abstracte, amagat i convuls que pot semblar una ziga-zaga.
La petitesa del món es transmuta en un símbol repenjat damunt l’espora que cau una i altra vegada sobre un esmalt, sobre una fusta, sobre un metall que respira lentament el sentiment de qui el mima amb la punta dels dits, amb la suavitat de qui té cura d'un animal ferit, com protegint-se de tot el que l’envolta fins a fer-se refugi on el repic de les campanes ressonen una i altra vegada transmutant els temps imperfectes per la perfecció sonora que llança el só contra les parets murmùries, contra els seus segles enfosquits per pors atàviques i mil·lenàries.
La petitesa del món es transmuta en un símbol repenjat damunt l’espora que cau una i altra vegada sobre un esmalt, sobre una fusta, sobre un metall que respira lentament el sentiment de qui el mima amb la punta dels dits, amb la suavitat de qui té cura d'un animal ferit, com protegint-se de tot el que l’envolta fins a fer-se refugi on el repic de les campanes ressonen una i altra vegada transmutant els temps imperfectes per la perfecció sonora que llança el só contra les parets murmùries, contra els seus segles enfosquits per pors atàviques i mil·lenàries.
