Era un goig de poder gaudir d’aquesta experiència, l’11è Congrés del PSC, on aquell clima càlid que ens descriuen no pocs bloggers, us puc assegurar que a partir d’aquella catifa blanca amb les sagetes vermelles, que simbolitzen l’eslògan escollit: La Catalunya que sap on va, que era a l’entrada del Palau de Congressos de Barcelona aquesta cap de setmana passat, augurava, el que en aquelles hores intenses de divendres, de dissabte i de diumenge, dels debats dels delegats, sobre la ponència marc, sobre les esmenes, sobre les resolucions, sobre aquella proposta de Comissió Executiva, delataven aquella voluntat, aquell valor que ens descriu el president del partit, Isidre Molas, en les seves primeres declaracions: “impulsar un partit que sigui internament mol plural i molt unit al voltant dels grans valors que el defineixen com a partit socialista i catalanista”.
Moments intensos que es cloïen amb els cants de la Internacional i aquells “segadors” a capella de tot el Palau de Congressos, moments després d’haver escoltat al primer secretari, José Montilla, frases que fan historia en aquest trentè aniversari, quan ens diu:”hem renovat el nostre projecte polític i ho fem mirant cap enfora, ho fem, pensant en el país i en la seva gent, molt més que en propi partit”; o quan ens diu: “lliçons de català les que calguin..., lliçons de catalanisme, cap ni una!” o quan dirigint-se al president del govern d’Espanya, afirma: “...La música del nuevo sistema de financiación que nos ha llegado hasta hoy no nos gusta. Esperaremos las siguientes notas y el acuerdo. Y que para nosotros no hay otra partitura... que el Estatut. El Estatut fue nuestro acuerdo. Y hoy es nuestra ley. La mia, la tuya y la de todos....”.
El Congrés que havíem somniat! Parafrasejant el que ens diu Miquel Iceta, viceprimer secretari en el seu blog; un Congrés, aquest 11è que, parafrasejant a Obiols, va mostrar el valor de parlar, el valor d’escoltar; un Congrés emocionant, sens dubte.
Moments intensos que es cloïen amb els cants de la Internacional i aquells “segadors” a capella de tot el Palau de Congressos, moments després d’haver escoltat al primer secretari, José Montilla, frases que fan historia en aquest trentè aniversari, quan ens diu:”hem renovat el nostre projecte polític i ho fem mirant cap enfora, ho fem, pensant en el país i en la seva gent, molt més que en propi partit”; o quan ens diu: “lliçons de català les que calguin..., lliçons de catalanisme, cap ni una!” o quan dirigint-se al president del govern d’Espanya, afirma: “...La música del nuevo sistema de financiación que nos ha llegado hasta hoy no nos gusta. Esperaremos las siguientes notas y el acuerdo. Y que para nosotros no hay otra partitura... que el Estatut. El Estatut fue nuestro acuerdo. Y hoy es nuestra ley. La mia, la tuya y la de todos....”.
El Congrés que havíem somniat! Parafrasejant el que ens diu Miquel Iceta, viceprimer secretari en el seu blog; un Congrés, aquest 11è que, parafrasejant a Obiols, va mostrar el valor de parlar, el valor d’escoltar; un Congrés emocionant, sens dubte.
