Profecia

En el teu camí, en solitud, les parets et duen missatges, acrònims, enigmàtics, simples a cops, veritablement complexos d’altres, una dita, un sentit amagat en aquell guix que ratlla la pedra, al costat d’aquella porta embolcallada d’espelmes en aquella cruïlla misteriosa, on les històries de vell s’amaguen en la pendent de pedres grans i planes que descriuen rius de pols, rius que recorden nissagues antigues, nissagues llunyanes davallant passions.

Llegia: “...Quan els rosers s’omplin de roses, blanc cavaller arribarà.Nua l’espasa, el braç enlaire, devers el drac avança ardit. Del primer cop, esqueixa l’aire; el segon cop, l’hi enfonsa al pit. Ja triomfant, la dama albira i obre les portes diligent; o mentre el monstre en terra expira, surt la princesa resplendent.I ella, com tu, té l’alegria, perquè, com tu, ha deixat el dol; que la llegenda és profecia, i el cor li diu que Déu ho vol que vingui l’hora pressentida que la llegenda reviurà.Quan els rosers trauran florida la profecia és complirà...”[1]; la memòria del poeta descansa en la pedra vella, amb el traç de qui escriu amb lletra rodona i calma, pel viatger de lo urbà, quan el silenci amara les paraules tendres en els bolquers del misteri, abans que el poeta el guardi.



[1] Folch i Torres, Josep M. “Pàgines Viscudes”.Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981.