“Que ningú mentre és jove no vacil·li a filosofar, ni essent ja vell de filosofar no es cansi” (Epicur, Lletra a Meneceu)
Escoltava entre somnis el discórrer de les onades, un so compassat que asserenava l’aire i em duia pau, una sensació distinta i distant, com de misteri, una música calma.... Al redós de la matemàtica aquell concepte filosòfic com em recordava recentment aquell constructor, amarada la geometria de principis i raons, o la semàntica que enardeix la duresa dels missatges per aquella que la interpreta, encara que l’emissor planegi sobre la ductilitat de les paraules com em reprovava aquella que cerca el camí. Escoltava aquell so cadenciós com enviat pels déus, mentre la tarda cau sobre les espatlles de la terra, i la lluna i el sol cerquen la trobada màgica en un punt secret dels celatges eterns. De fet, quan la paraula no brolla, es preferible deixar que el silenci acompanyi la vida que ens ressegueix inexorable, sense oblidar de mimar aquells moments, que ens fan descobrir el color de la fusta envellida pels impactes dels meteors, o en la pedra vella que guarda en la seva essència els sons dels dies, aquell record, aquella data, aquell instant....
Deia Epicur[1], que “el plaer és el principi i el final de la vida feliç”, potser descobrint que és el que ens pot fer feliços, quin és el principi de la nostra felicitat i àdhuc de la felicitat dels homes, sabrem, com ens deia el grec, quin és el nostre bé, perquè “totes les coses han de ser apreciades per una prudent consideració”, de cert que la seva afirmació en el principi el valor que ens proposa és de dúctil consideració, perquè qui pot fer negació del que ens aporta quan ens diu: “acostumat a pensar que la mort per a nosaltres no és res, car tot el bé i el mal resideixen en les sensacions, i precisament la mort és la privació dels sentits”; “Ens cal, ens diu, meditar sobre totes les coses que ens porten la felicitat, car si la posseïm ja ho tenim tot, i si ens manca, fem tot els possibles per a posseir-la”.
[1] Epicur. Lletres. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1975
Escoltava entre somnis el discórrer de les onades, un so compassat que asserenava l’aire i em duia pau, una sensació distinta i distant, com de misteri, una música calma.... Al redós de la matemàtica aquell concepte filosòfic com em recordava recentment aquell constructor, amarada la geometria de principis i raons, o la semàntica que enardeix la duresa dels missatges per aquella que la interpreta, encara que l’emissor planegi sobre la ductilitat de les paraules com em reprovava aquella que cerca el camí. Escoltava aquell so cadenciós com enviat pels déus, mentre la tarda cau sobre les espatlles de la terra, i la lluna i el sol cerquen la trobada màgica en un punt secret dels celatges eterns. De fet, quan la paraula no brolla, es preferible deixar que el silenci acompanyi la vida que ens ressegueix inexorable, sense oblidar de mimar aquells moments, que ens fan descobrir el color de la fusta envellida pels impactes dels meteors, o en la pedra vella que guarda en la seva essència els sons dels dies, aquell record, aquella data, aquell instant....
Deia Epicur[1], que “el plaer és el principi i el final de la vida feliç”, potser descobrint que és el que ens pot fer feliços, quin és el principi de la nostra felicitat i àdhuc de la felicitat dels homes, sabrem, com ens deia el grec, quin és el nostre bé, perquè “totes les coses han de ser apreciades per una prudent consideració”, de cert que la seva afirmació en el principi el valor que ens proposa és de dúctil consideració, perquè qui pot fer negació del que ens aporta quan ens diu: “acostumat a pensar que la mort per a nosaltres no és res, car tot el bé i el mal resideixen en les sensacions, i precisament la mort és la privació dels sentits”; “Ens cal, ens diu, meditar sobre totes les coses que ens porten la felicitat, car si la posseïm ja ho tenim tot, i si ens manca, fem tot els possibles per a posseir-la”.
[1] Epicur. Lletres. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1975
