Paraules i sintagmes

Intentaré de fer un exercici de simplifiació i fer comprensible allò que penso. Quan hom comença a escriure, el pensament s’alleugereix i aquella solitud en les paraules i els sintagmes, esdevé un món de sensacions i missatges que omple l’espai. Definir uns límits resulta poc més que impossible, la visió que hom té de la realitat abasta allò de personal que defineix una estratègia vital mateixa, de vegades equivocada, de vegades no, on el teu trànsit per les coses pot esdevenir incòmode o generar rebuig, si la teva anàlisi no correspon amb l’anàlisi de la realitat que resulta comunament acceptada.

Acceptar, per exemple que una òpera és millor o pitjor, a partir de la interpretació d’un tenor o d’una posada en escena, resulta poc menys que una simplicació al meu entendre, perquè en aquella valoració hi intervenen factors endògens, com ara la “cultura musical” de qui fa aquesta valoració, així com aspectes no controlables per part, tant dels intèrprets, com de la pròpia “regis” de l’espectacle, com són el clima, la sonoritat, l’estat d’ànim, la disposició de l’auditori, etc. Així doncs res és perfectament previsible, en cap dels espais en els que es desenvolupen els humans, com tampoc ho és respecte d’aquelles recreacions en les que necessàriament, tot i les teoritzacions imprescindibles, el factor personal esdevé imprescindible i necessari.

Podem per exemple comparar les aportacions de Màrio de Mònaco respecte de Maria Callas? Em perdonaran els entesos, però els registres són diferents, les diferencies de gènere no són pas un inconvenient insalvable i aporten una dimensió estratègica important, complementària diria jo. Un tenor i una soprano, no poden entrar en competència perquè són distints, no pas iguals, però tanmateix necessaris per a poder establir el desenvolupament d’una obra, d’una creació operística en aquest cas.

El món doncs pot ser vist en perspectiva si no se’n delimita l’espai i s’és capaç de poder observar des de diferents angles, valorant-ne l’objecte d’observació des d’un context de neutralitat, d’objectivitat, sense apassionaments, amb la contenció que cal i analitzant fil per randa tots i cadascun del ítems que conflueixen en els claveages que envolten allò que s’estudia o valora, per a poder establir una determinació teòrica adequada i correcta, sense oblidar el factor temps, que és el vector que ens ajuda a la delimitació objectiva per excel·lència.