“[...] a la edat de cinc anys tenia la mania de fer traces de les coses. A la edat de 50 havia produït un gran nombre de dibuixos, amb tot, cap no tenia el veritable mèrit fins a l’edat de 70 anys. Al 73 finalment vaig aprendre quelcom sobre la qualitat veritable de les coses, ocells, animals, insectes, peixos, les herbes o els arbres. Per tant a l’edat de 80 anys hauré fet un cert progrés, als 90 hauré penetrat en el significat més profund de les coses, als 100 hauré fet realment meravelles i als 110, cada punt, cada línia posseirà vida pròpia [...]”.
Diuen que el mestre Katsushika Hokusai, ho va escriure, malgrat que no n’he trobat una referència fidedigna, més que de manera fragmentada en un article de Manuel Rivas a El País, una reflexió assenyada sobre el temps i la creativitat, i tot no estar-ne segur de l’autoria, interessant de reflexionar-hi sobre aquest petit text atribuït, de tota manera, a qui va ser mestre de la pintura japonesa, i no sabent a ciència certa si la referència és o no és correctament atribuïda – el que fa que no ho insereixi en aquest blog com una cita -, reflexió de vida la que se'ns fa en el text plantejant alhora la manera com en diferents cultures els homes poden ser capaços de valorar el transcórrer del temps i en la seva transcendència, dilucidar allò que n’és o no d’important.
L’ensenyament, en tot cas que se’n desprèn ens porta a la reflexió de les edats de l’home, a valorar quelcom que la misticitat asiàtica considera abastament, el valor de la transcendència en el transcurs dels anys, l’experiència com una relíquia valuosa que ens defineix en la nostra pròpia concepció humana, i alhora, en vesteix i basteix els requeriments que nosaltres mateixos ens en fem, com a autèntics instruments socials, en el nostre procés d’interacció amb el nostre entorn, encara que sigui en el silenci plausible de la creació i de la creativitat mateixa, un destil·lat d’una mena de ritualitat que construeix la nostra essència desdibuixant-la en temps, com la idea que una ment finita pot arribar a conèixer el cosmos infinit, amb infinites realitats, perquè les lliçons que aprenem es converteixen, nogensmenys que en protocols de llibertat, sense més expectatives que la generositat mateixa, sense rendir-nos a l’esperança de ser eterns, però acceptant en la nuesa dels peus que caminen descalços sobre la mateixa terra la igualtat en el trànsit de la calma a la fraternitat mateixa tot fent un camí en el món inestable i efímer, fins a assolir una realitat espiritual que transcendeixi a tot allò d’imaginari col·lectiu que no resulta més que de les entel·lèquies i les terqueces socials, mentre intentem comprendre com funciona la vida i que hi ha desprès de la mort, si és que hi ha alguna cosa.
Tot canvia, doncs, i la visió de les coses evoluciona a partir de les experiències i les vivències que anem incorporant a la nostra vida, com aquell gra de sorra que es junta amb altres i va configurant aquell entorn de placidesa que es torna canviant i erràtic, podent fins diluir-te en ell, esdevenint translúcid i esmunyir-te com una onada dins del mar o l’arc de Sant Martí en el mateix cel, sentir-te infinit i invisible a la vegada, però en realitat qui no t’enganya és el mirall en el que et reflecteixes i on se’t desperta el pas dels anys, encara que pugui reflectir l’estat singular de la teva ment, aquella que et governa els sentits, un reflex, tanmateix, que ens permet de descobrir consciència i evolució, bellesa i poder, pors i ànsies i a la vegada descobrir com les paraules poden acabar perdent el seu significat en els trànsits dels temps....
