La possibilitat que milers de ciutadans i ciutadanes puguin aportar la seva experiència personal ha de ser de gran utilitat, a l’establiment de la nova administració de salut nord-americana; de fet permet de contrastar els elements i instruments teòrics amb la prestació real dels serveis de salut, les experiències i les recomanacions o peticions que en fan els ciutadans, com les que també pot fer la indústria mèdica, des dels principis mutuals o fins i tot des dels serveis oficials sustentats directament per l’administració pública.
Definir el concepte i deixar clar que s’està parlant d’un dret de ciutadania, l’accés universal no restringit als serveis de salut: un dret que hauria de quedar perfectament clar per les diferents parts implicades, empreses, treballadors, sindicats, patronals, administració pública, corporacions sanitàries, professionals de la salut, etc. La qüestió radica en com conjugar el vigent sistema de salut nord-americà amb aquesta concepció i con conjugar-ho de manera que el sistema no es col·lapsi, com tampoc quedin fora quins han estat uns garants del sistema: les corporacions sanitàries, que haurien de ser agents actius en el nou model.
El cert és que, el procés d’universalització significa la vetlla de l’Estat sobre aquests aspectes i altres com ara la intervenció en aquells supòsits que podrien quedar exclosos dels serveis, però també establint uns serveis mínims indispensables i si s’escau establint-ne els costos que haurien de ser assumibles a la classe treballadora amb les aportacions de les empreses a partir de l’establiment de principis consorciats amb les mútues i corporacions prestatàries, que haurien de passar a ser-ho per delegació del govern i per tant sota la supervisió d’aquest, en quant a prestacions, no en quant a la gestió de les pròpies empreses que haurien de quedar regulades a partir de la legislació vigent en l’àmbit mercantil i de les assegurances.
Si es considera aquest, el de la salut, un tema de prioritària estratègia d’Estat, per part de la nova administració nord-americana abordar-ho des d’una perspectiva multidisciplinar i l’adaptació del sistema a una nova concepció no és gens fàcil, a més de poder comportar unes certes reticències, tot i que el moment és l’adequat per a que les queixes siguin les mínimes i les col·laboracions les adequades. Analitzar els models europeus podria ser un bon punt de partida, tot i que no es tractaria en absolut de copiar-los, però si de reconèixer les seves deficiències per a poder establir criteris propis a partir de la pròpia experiència als Estats Units i de la seva realitat, el que al final podria, fins i tot, ser exportable.
La complexitat d’aquest tema, les dinàmiques pròpies del sistema com la confluència de sinèrgies haurien de poder fer efectiu un principi de sistema al final d’aquest primer mandat presidencial, si s’aconsegueix la complicitat de totes les parts i un equip multidisciplinar que aglutini a representants potents i efectius de totes les parts que haurien d’ haver-se convertit en protagonistes actius d’aquest New Deal Health.
Definir el concepte i deixar clar que s’està parlant d’un dret de ciutadania, l’accés universal no restringit als serveis de salut: un dret que hauria de quedar perfectament clar per les diferents parts implicades, empreses, treballadors, sindicats, patronals, administració pública, corporacions sanitàries, professionals de la salut, etc. La qüestió radica en com conjugar el vigent sistema de salut nord-americà amb aquesta concepció i con conjugar-ho de manera que el sistema no es col·lapsi, com tampoc quedin fora quins han estat uns garants del sistema: les corporacions sanitàries, que haurien de ser agents actius en el nou model.
El cert és que, el procés d’universalització significa la vetlla de l’Estat sobre aquests aspectes i altres com ara la intervenció en aquells supòsits que podrien quedar exclosos dels serveis, però també establint uns serveis mínims indispensables i si s’escau establint-ne els costos que haurien de ser assumibles a la classe treballadora amb les aportacions de les empreses a partir de l’establiment de principis consorciats amb les mútues i corporacions prestatàries, que haurien de passar a ser-ho per delegació del govern i per tant sota la supervisió d’aquest, en quant a prestacions, no en quant a la gestió de les pròpies empreses que haurien de quedar regulades a partir de la legislació vigent en l’àmbit mercantil i de les assegurances.
Si es considera aquest, el de la salut, un tema de prioritària estratègia d’Estat, per part de la nova administració nord-americana abordar-ho des d’una perspectiva multidisciplinar i l’adaptació del sistema a una nova concepció no és gens fàcil, a més de poder comportar unes certes reticències, tot i que el moment és l’adequat per a que les queixes siguin les mínimes i les col·laboracions les adequades. Analitzar els models europeus podria ser un bon punt de partida, tot i que no es tractaria en absolut de copiar-los, però si de reconèixer les seves deficiències per a poder establir criteris propis a partir de la pròpia experiència als Estats Units i de la seva realitat, el que al final podria, fins i tot, ser exportable.
La complexitat d’aquest tema, les dinàmiques pròpies del sistema com la confluència de sinèrgies haurien de poder fer efectiu un principi de sistema al final d’aquest primer mandat presidencial, si s’aconsegueix la complicitat de totes les parts i un equip multidisciplinar que aglutini a representants potents i efectius de totes les parts que haurien d’ haver-se convertit en protagonistes actius d’aquest New Deal Health.
Inf. NDHUSA 4-12-08 a JdP.
