“Penso que la felicitat terrena, la única de la qual no és donat de parlar, és probablement el sentiment que ens manté en una espera indefinida de la perfecció, de la plena satisfacció. És la idea divina que Adam s’endugué precipitadament del paradís en el moment de la expulsió. Famosa idea, que a més, ha portat no poques complicacions. La felicitat seria, doncs, en darrera instància, l’enyorança, i el desig que l’home té del bé absolut. Pura quimera, res més. Per sort, la nostra capacitat d’il·lusió no coneix fallides i es transmet intacta al llarg de generacions. La desesperança no existeix. Però l’home treballat per les idees, l’home que tracta d’aprofitar i manipular l’herència espiritual que ha arribat a les seves mans, no està en condicions de ser feliç ni de sentir-se satisfet, si no és per gràcia sobrenatural.” [1]
[1] Jonàs. Jocs d’atzar. Destino n. 952.(5-11-1955) pag. 31.
