Ara, amb el pas i el pes dels anys és com més entenc el poema de Konsdantin Kavafis, el poeta grec. Aquell viatge a ïtaca que algú va musicar, em transporta de fet a la reflexió del poeta en el viatge de la vida, en el trànsit de la transparència al llarg del camí, del llarg camí que ens és donat de recórrer, on com en un tren vas arribant a les aturades previstes, on baixa i puja gent, on descobreixes històries increíbles, on hi ha qui t’acompanya fins al final o qui ja a meitat del camí deixa d’acompanyar-te. Diu Kavafis: “quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences”, i com n’és de cert, voler viure una llarga i plena vida que ens doni la possibilitat de descobrir infinitats de maneres diferents de vuere-la, però el més important és, com ens diu el poeta que “dels Lestrígons i els Cíclops, l'aïrat Posidó, no te n'esfareeixis: són coses que en el teu camí no trobaràs, no, mai, si el pensament se't manté alt, si una emoció escollida et toca l'esperit i el cos alhora.”, perquè la vida sempre és de la manera com la vegis i perquè, ens continua diuent que “els Lestrígons i els Cíclops, el feroç Posidó, mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins de la teva ànima, o si no és la teva ànima la que els adreça davant teu.”, de manera que és la nostra voluntat, la nostra concepció de la vida, com dels valors que la sustenten, aquells que ens han de guiar, al marge d’aquells sers mítics, fantàstics, però extranys; però de cert que Kavafis, que reconeix com a perills de l’ànima els perills que poden susticar-se en la vida mateixa ens regala amb una reflexió, que ens acaba dient com val sempre la pena de recórrer tot el camí, de saber-nos atents a totes les petites coses que podem trobar del naixement enllà fins arribar a la fí de la nostra existència, sense odis, sense altres valors o dogmes que aquells que som capaços de comprendre i de transmetre, i així acaba el poeta tot dient, com “Has de pregar que el camí sigui llarg. Que siguin moltes les matinades d'estiu que, amb quina delectança amb quina joia! entraràs en un port que els teus ulls ignoraven; que et puguis aturar en mercats fenicis i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen, corals i nacres, mabres i banussos i delicats perfums de tota mena: tanta abundor com puguis de perfums delicats; que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes, per aprendre i aprendre dels que saben. Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca. Has d'arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca. Ítaca t'ha donat el bell viatge. Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. Res més no té que et pugui ja donar. I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat. Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques”. Amen.
