Mirada
que esmorteixen les passions
com les deleixen
en la broma que aclapara tot l’eteri.
Mòrbida saó que reposa entre cànems estopencs
les pèrfides maldestres que trenquen les bardisses
frondoses de les vores dels camins perduts.
Et mira’m encalmada entre teranyines ancestres
embadalits amb aquell teu rostre esbiaix,
de somriure lassi entre mirada càndida
que pentina les matinades insomnes
en el casalot de l’esguard.
Carruatge de somnis entre foscors i lluminàries
tafilets de basarda i misteri,
voleies els celatges immensos
mentre deixes històries mínimes,
raons mistèriques, ombres silents
que l’aurora esvaeix en un instant
tot esperant
el teu retorn.
© Albert Balada
14-03-2009
