El Col·legi Episcopal, on jo vaig estudiar fins al que aleshores s'anomenava el Preu, el que després va dir-se COU, publicarà al més d'abril un llibre, en el seu 50è aniversari, on recull diferents textos d'ex-alumnes del centre, entre ell el recull de "notes de text I", el que seria el primer capítol d'un projecte de novel·la històrica que, de moment, he volgut titular: Argimón, que quedaria així:
“Argimón”, Notes de text I, apunts per a una novel·la històrica. Obra original d’Albert Balada i Abella*, extreta del seu blog http://albertbalada.blogspot.com/
*Albert Balada és Diplomat de tercer grau en Estudis Avançats i Suficiència investigadora en Historia del Pensament i de les Idees, Titulat Expert Universitari en Gestió Municipal i Administració electrònica així com en Immigració, exclusió i polítiques d’integració social i és Llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia. Va cursar els estudis primaris, secundaris i de batxillerat al Col·legi Episcopal de Lleida.
Amares els sentits al redós de la llar que sospira cendres, en l’amargor de les boires calmes que acomboien les vides al costat dels murs blaus que cicatritzen els camps. El campanar de l’església ja no sona, les hores han esdevingut mortes, quan les fulles seques pentinen el terra erm. Al carrer el silenci de la tardor que gemega per entre les pedres antigues, quan els crits de la canalla tornen a omplir els aires de sons de frescor; mentre, la pilota castiga una i altra vegada la porta vella de ferro que, rovellada, aguanta els embats i llença sons metàl·lics que reboten en la calma. La vila tot just es desperta, oblidada en els camins que espurnegen els turons, quan el gall canta.
La mare vogia entre els fogons i enflairant la casa amb aquelles tardorenques olors, del carrer estant, es podia escoltar el seu neguiteig ara una olla, ara una altra, ara cal carregar el carbó de nou, que s’esgota entre tant de foc encès!, deia. Els esglais d’aquella tarda, en arribar a la punta del carreró havien quedat oblidats i aquelles olors, les resseguíem tot fent aquells moviments que el fumeig fa quan les músiques l’embadalien: cap un costat, cap un altra..., recargolant, com en una processó tardana, a tot el llarg d’aquell rengle de pedres i fang que n’era aquell llogaret. La mare no cantava, no n’havia sabut mai, però de cuinar déu ni do si en sabia, la mare! Aquella tarda tot semblava diferent, fins i tot les olors prou que conegudes, semblaven distintes, de menjars diferents, on es podia distingir la flaire de les verdures, tot i que ara, a més, si afegia una olor especiada, distinta, saborosa, però desconeguda......
L’olor, aquella olor distinta.... Vaig saber anys mes tard que aquella era l'olor de les espècies, aquelles que la mare havia anat a comprar al mercat vell, el que hi havia al final del turó, envoltat de carrerons estrets i foscos, on de tant en tant, alguna rata somiquejava buscant alguna cosa que menjar. Què se li hauria perdut a la mare tant lluny de casa, en l’altra punta, quasi sortint de ciutat....? La veritat es que no ho he sabut mai que hi feia la mare comprant al mercat de les Severianes, el cert és que aquell dia de tardor, tot plegat tenia un altre gust, diferent, com en els dies que haurien de venir......
Camille, encara tenia l’esglai a la cara, potser el fred de tardor que el vent del nord ens regalava el feia encara més esblanqueït del que era; espigat, cap gros, galtes rodones i aquell deix que feia difícil d’entendre el que et deia, i el feia, també, de vegades distant. De tornada, havíem fet una aturada a la font, per refrescar aquella fugida, esbafegant, sufocats per aquella cursa desbocada. L’aigua freda, molt freda, era agraïda, potser massa perquè la fredor ens feia estossegar, mentre en ell, fent un apart, es recreava en els símbols de les escorces dels arbres; no el vaig entendre mai, jo en Camille...
El trànsit entre la vida i la mort n’és ple de subtileses, caminant d’un costat a un altre, mentre acaricies el món, com els plaers; recorrent amb la punta dels dits els racons del pensament... i les ambicions, abraçant les ambicions, com qui s’abraça a l’amant amb qui rebregues el cos descobrint-ne cada centímetre de pell sensible.... Això semblava saber-ho Camille, admirava tot el que li succeïa a cada instant en la seva vida, tot excepte riure’s dels altres o maltractar algú per les seves limitacions, això ho maleïa, el treia de polleguera; de vegades, mentre corríem després d’alguna malifeta la seva mirada ens renyava, tot forfollant paraules incomprensibles.... i es quedava en un racó amb la mirada esmaperduda, entristida, com si hagués perdut alguna cosa en l’aire on buscava alguna mena de complicitat.
Ell es mirava l’existència com qui mira l’univers, amarat en la pobresa que l’envoltava. Camille, sentia tristesa per aquell món que anys enllà s’hauria de veure convuls, alimentat per aquella flaire etèria que pertanyia només als desemparats, ens deia, mentre nosaltres el creiem un il•il·luminat,o pitjor, pensàvem que en la seva malaltissa aparença hi havia quelcom de bogeria malsana. Passejava, quan tot semblava descompassar-se al seu voltant, com si tot plegat esdevingués quelcom de volàtil, d’efímer; mentre, la seva ment no feia més que donar voltes i més voltes. Al seu voltant com una mena de seguici, quan tenia aquelles dèries, caminàvem prop del riu, enllà on les cases es tornen de mil colors i on el valor de les sensacions distintes a les que hom duia se’ns feien estranyes, quan ens parlava d’aquelles coses que mai s’escoltaven entre els crits dels carrers i els retrucs dels carruatges sobre les pedrotes, entre els jocs dels adolescents que encara érem.
Era hora de dinar i la mare s’enfadava molt si no hi arribàvem a temps, el misteri de saber quina seria la sorpresa que l’àpat ens tenia preparada sempre m’atabalava. Avui la sorpresa la duria jo, havia convidat en Camille. L’havia convidat per animar-li l’ànima, no li havia dit res a la mare, ella sempre tenia un plat a taula per aquells que sabien apreciar els seus menjars, era com si els seus menjars inspiressin la gent a crear paraules noves, la gent que venia a casa parlava tant estrany com el meu amic.
No m’esperava trobar ningú, aquell dia a taula. Creia, que aquell bull d’olor especial era un regal només per a mi, quan aquell vell de barba canosa i ple de parracs, quines mans castigades s’amagaven sota uns draps esquinçats i bruts, a més, amb aquella seva flaire que se m’esqueia repugnant, era segut a taula, la nostra taula!. La mare, em va fer un gest de descomplaença amb les celles, quelcom que calia interpretar sinó volies rebre.... Seu! –digué amb veu forta i insistent-, seieu –ara ja en un to més displicent-. Qui és el teu amic? –em preguntà- mentre el meu cul caminava damunt la banqueta apartant-me d’aquell home.
Tenia la veu harmoniosa, i parlava estrany, molt estrany, de pedres o ves a saber què, el cert és que se’l veia fort. Picapedrer, potser? Les mans, cobertes amb una fina capa blanca semblaven delatar-ho, però d’ on? I, potser el més important: què hi feia allà amb nosaltres? És un obrer de la catedral -va dir la mare-, tenia gana i li he dit que m’acompanyés a casa per a fer un àpat, acaba d’arribar del nord. Camille tenia els seus ulls ben oberts, a ben segur que tampoc entenia res, però observava ben callat aquell vell, semblava voler desxifrar els enigmes de les seves paraules, tant transcendents semblaven, hores d’ara, tant com aquella borsa que li penjava sobre la panxa i que cada cop que es movia feia un so metàl·lic...
La mare ens feu saber el nom d’aquell vell, de la manera menys versemblant. Quan tothom era servit a taula, amb el rostre d’orgull que jo li coneixia quan les coses eren ben fetes, va dir: -Argimón, ens feu els honors?!- . Argimón, quin nom més estrany...., no l’havia escoltat mai en els entorns de Gise. El vell, va aixecar el cap que tenia com reclinat damunt la taula, sobre les seves mans, se li havia il·luminat el rostre i un lleu somriure li feia veure aquells llavis plens de ferides. S’aixecà, amb la mirada ens va recórrer un a un, fixant-se en els nostres ulls, va enlairar el seu cap tot fent un murmuri de nou inintel·ligible que ompli l’estança i amb les seves mans castigades ens va convidar a començar l’àpat. Els ulls de Camille continuaven oberts com emmussolats, distret fins que amb el colze li vaig donar un cop que li va fer caure la cullera colpejant el plat.... Mentre, Argimón menjava lenta, pausadament, com agraint cada cullerada d’aquell bull que li era ofert, aixecant la vista i mirant la mare, amb una mirada distinta, amorosament distinta....
Un esglai em va recórrer el cos, en veure com aquell home que havia menjat amb avidesa aquell plat de bull, de barba cana i llarga, cabells embrutits pel pols dels camins, aixecava el rostre del plat que li havia remullat aquell pel enredat de la cara, deixava a banda el cullerot de fusta i amb un somrís estrany, de complicitat, les mans enlaire, com pregant va cercar la mare amb la mirada, qui li preguntà: -heu dinat bé Argimón, en voleu més?-. El vell no respongué i de cop feu entenedores unes paraules que a mi em varem semblar com a màgiques, com si d’un ritual es tractés. Amb una veu mística, clara, no ja forfollant coses intel·ligibles com havia fet abans, sense alçar-se de taula, ens digué: -Amistat, beneficència, expressions d’ànimes sensibles i generoses, goigs deliciosos dels cors delicats i honrats; sosteniu i guarniu aquest vostre temple, en el que els vostres esforços sempre seran arrelats. Que la prudència, la discreció, la modèstia i la companyonia siguin abillament d’aquets germans-; besà un símbol que duia penjat al coll, s’aixecà de la taula i va anar cap a la porta, sense deixar de mirar la mare: em dic Maria-, li digué la mare amb una veu tremolosa, i aquell vell que ara se’m feia amable, va deixar l’estança amb un silenci colpidor...
El dia havia nascut fred, d’aquell fred intens que el matalàs de palla no aconsegueix de mitigar, ni les brases del sopar encara calentes que servien per a bullir aquella llet, escassa, acabada de munyir que la mare ens oferia. Només aquell rajolí de sol que entrava per la finestra, on ens arreceràvem tots, ens escalfava una mica, el just per treure’ns aquelles tremolors del despertar. Havia estat una nit de somnis estranys, de sorolls i converses que no entenia, d’ombres, de presències i veus que no podia identificar, encara no se si eren ben bé somnis, o eren reals, només recordo certament d’escoltar a la mare com queixar-se, com exclamar-se de manera vehement, amb paraules que desconeixia, com gairebé tampoc la reconeixia la mare, ella tota callada, parlant d’aquesta manera; per això se’m feia clar que havia estat un somni, un somni d’un jove a qui li aclaparen totes les coses noves que descobreix al seu voltant, aquella vida que en desperta els sentits com els sentiments, com les emocions, però aquelles veus......
La Júlia camina amb el cap baix, com entristida mentre entona una cançó que no aventuro a desxifrar, els mots s’entretallen amb el seu pas enèrgic, però la melodia, repicava en el meu cervell, jo ja l’havia escoltada aquesta melodia –em vaig dir-; Argimón era assentat sobre una pedrota, a la bora del camí, repenjant el cap sobre les cames, va aixecar-lo tant bon punt va escoltar la noia arribar a prop seu, la noia es va aturar, el rostre d’ Argimón la va atemorir, però en creuar-se la mirada, un somriure va omplir el nostre de la Júlia i va seguir caminant, amb aquella veu trista...Argimón, d’ ell era la veu que vaig escoltar entre somnis, tot recordant de cop aquelles veus que van omplir casa meva, i és clar, era ell! Aquella veu dolça, tranquil·la, serena, donant mestratge, apaivagant els ànims. Bon dia mestre Argimón, -li vaig llençar com si el reptés a explicar-me qui o què era- Bon dia Lluís, -em respongué- amb una mirada plàcida; Què feu vos per aquí tant lluny de casa? –em va preguntar-. De fet no sabia que contar-li, com tampoc imaginava que volia saber. Doncs he sortit a fer un vol, senyor! -Vaig dir amb la veu tremolosa- . De sobte es ficà dret, era de bona alçària, ben musculat, fort, i digué: -vols venir amb mi, t’ensenyaré....- , la veu s’anava perdent a mesura que caminava i no vaig poder saber que em va dir, jo, palplantat, sorprès, mentre ell se n’anava.... Espereu mestre Argimón! –vaig dir-li tot cridant- ...
Ressonen les rodes, cop a cop en aquell pedregós camí que amb Argimón resseguíem al costat del rierol, sonor, que temperava els retrucs de calesses i carros que el recorrien. En silenci, la quietud semblava fins i tot més intensa, darrera d’ ell a la recerca del que em volia ensenyar, vaig escoltar un so distint, música que sortia d’aquella taberna que obria aquell carrer del poble, on els rocs esdevenien llambordes i els sorolls esdevenien urbans. Una melodia càlida que despertà també l’ interès del mestre ens feu acostar-nos a aquell lloc, de finestres ateranyinades... –És això mestre el que em volíeu ensenyar?- vaig preguntar; Argimón girà el rostre i amb una mirada tendre, amb la mà esquerra es va apartar els cabells del rostre i amb la mà dreta va posar suaument el seu dit índex sobre els meus llavis, com no volent torbar aquell moment de candidesa....
Vaig empegar el meu nas als vidres bruts i ateranyinats, mentre el mestre obria aquella porta vella que deixava entreveure, encara millor, els sons d’aquells mans àgils i menudes que resseguien les cordes. Se’m feia melodia igualment coneguda però la flaira de vell embolcallava d’una manera misteriosa aquell home, sec, de mirada trista embadalit amb la seva guitarra, sense aixecar la vista a penes. –Lluís, veniu, entreu- em digué el mestre deixant caure mig cos de la vella porta. Vaig apartar els meus nassos dels vidres i vaig seguir-lo fins a la taula on ens esperava un beuratge fosc que encara colpejava les parets dels gots de fusta que ens havia deixat a tota pressa aquella tavernera grassa, aquella que mirava amb ulls entristits aquell home de la guitarra en un racó de l’estança.
El cor se m’encongia en la tebiesa melòdica que omplia l’ambient d’aquell antre on ens havíem parat. El mestre, Argimón, movia el cap mentre acostava el got als seus llavis amagats darrera les seves barbes; feu un senyal amb el dit, quan l’home de la guitarra aixecà per un moment la vista, i en veure el senyal del mestre: somrigué, per baixar de nou el cap a aquelles cordes castigades pel temps. –Escolta, Lluís, escolta bé aquests sons, que algun dia seran sons d’esperança-. Se’m feu tant estrany aquest missatge, però em vaig distreure amb el beuratge, anys després recordaria aquelles paraules, quanta raó....
Havia esdevingut un somni, amarat d’aquelles boires planes que degotejaven aquells hiverns de Guisa, on el nom dels carrers es podia endevinar pel soroll dels clapotejos de les rodes de les tartanes, o fins i tot pels caminars dels trotons, esgarrapant els silencis closos entre les parets estretes dels ancestrals rèbols... Havíem deixat amb Argimón el regust de la taverna per endinsar-nos en la nit que esquinça el dia, tant d’hora... fent bona aquella actitud monacal de retirar-se amb el sol a les cel·les i obrir dia amb la primera llengotada de l’alba.
Encara em ressonava al cervell aquella melodia càndida que ens regalava l’amic del mestre, quan demanà silenci, com si el pensament pogués encapsar aquella calma que ens rodejava.... Ens acostem al temple -em digué-, i cal guardar respecte per la seva majestuositat, pel treball dels obrers, per la mística de la seva creació... Paraules –val a dir-ho- que se’m feien estranyes, com tot en ell, però el cert és que a mesura que l’ombra de la catedral se’ns feia mes gran i deixava ja de confondre’s amb la foscor del carrer, aquella plaça ens descobria una imponent que s’alçava sobre les mirades, que s’alçava sobre els homes, com un regal als déus....
Un esglai en recorregué el cos quan Argimón, posant-me la seva mà sobre el meu cap, em convidava a gaudir de la visió que les fogueres de la plaça ens oferien. El dia –digué el mestre- la farà encara més imponent, però mira-la ara, lluny de la vista de l’home corrent; podràs descobrir-ne racons i senyals, misteris; busca’n la magnificència i el sentit mateix de l’essència de la vida, en cada pedra, en cada marbre, en cada.... El mestre va quedar en silenci, embadalit...
