Avui, mentre els meus ulls s’entendrien, escoltava de nou al poeta alçar la veu, entre bambolines, discret a mitja llum, com una escala de cargol que puges i et despulla l’ànima; Avui el secret de la ciutat perduda es desvetllava en la memòria mentre el sospir i el somriure es trobaven lluny, en el buit dels misteris i les ombres, és aleshores quan l’he escoltat, com un murmuri que s’emporta el vent, al poeta com cantava en el seu cant, a la vida com allò de més valuós que hom té.
El poeta, Martí, José Martí en els seus versos, com en una carta, ens va deixar escrit : “Jo sóc un home sincer, d’allà on creix la palma, i abans de morir-me vull, treure els meus versos de l’ànima. Jo vinc de tot arreu, i cap a tot arreu vaig: art sóc entre les arts, en la muntanya, muntanya sóc. Jo se els noms estranys de les herbes i les flors, i de mortals enganys, i de sublims dolors. Jo he vist en la nit fos ploure sobre el meu cap els llamps de claror pura de la divina bellesa Vaig veure néixer ales en les espatlles de les dones més belles: i sortir de les runes volant les papallones. He vist viure a un home amb el punyal al costat, sense dir ja mai el nom d’aquella que l’ha matat. Ràpida, com reflex, dues vegades vaig veure l’ànima, dues: quan morí el pobre vell, quan ella em va dir adéu. Vaig tremolar una vegada –a la reixa a la entrada de la vinya- quan la bàrbara abella va picar en la front a la meva nina. Vaig fruir, de tal manera que fruïa com mai: -quan la sentència de la meva mort llegia l’ alcaide plorant. Escolto un sospir, a través de les terres i el mar, i no és un sospir, -és que el meu fill va a despertar. Si em diuen que del joier vaig prendre la joia millor, prenc a un amic sincer i poso a l’altre costat l’amor. Jo he vist l’àliga ferida volar al blau seré, i morir en el seu cau l’escurçó del verí. Jo se bé que quan el món cedeix, lívid, al descans, sobre el silenci profund murmura el rierol mans. Jo he posat la mà ossada, d’horror i joia enravenada, sobre l’estrella apagada que caigué davant la porta. Amagat en el meu brau pit la pena que me’l fereix: el fill d’un poble esclau viu per ell, calla i mor. Tot és bonic i constant, tot és música i raó, i tot, com el diamant, abans que llum és carbó. Jo sé que el neci s’enterra amb gran luxe i amb gran plor, -i com no hi ha fruita en la terra com en la del cementiri. Callo, i entenc, i em prenc la pompa de l’arrimador: penjo d’un arbre maldit la meva intenció de doctor."
________________________
