Paraules...

El bo i millor de la saviesa és aquella que queda fora dels ulls espietes que remenen els llibres; de llarg moltes vegades la podem trobar entre les línies com un missatge ocult entre paraules, amagat entre les fulles de vegades esgrogueïdes o fins i tot en el blanc quasi pur i perfecte d’aquelles pàgines dels llibres acabats de fer. El dubte, però neix en el moment en que aquell vocable es resisteix entre les línies atapeïdes que refereixen episodis mítics o versemblants, científics, divulgatius o merament en l’anècdota de qui escriu conscient de les vendes i de saber - se’n llegit, aleshores pot resultar fins i tot especialment complex de descobrir aquell salt en el buit que són els misteris insondables que resten inevitablement clandestins entre els albirats designis de la lletra escrita.

Deia un joveníssim Ortega y Gasset[1], referit a la poesia modernista de principis del segle XX:“pensen que l’ànima universal està continguda en cada paraula”, en la seva rotunditat el filòsof sembla plantejar un cert oximoron: com pot estar continguda l’anima de tot plegat en cada paraula, si ni tan sols som capaços de dilucidar-ne res respecte de l’ànima mateixa o de la paraula i en tot cas el sentit oposat de la consciència mateixa que ens dibuixa la paraula de vegades pot no dur a cap significat?. Ortega sabia en la seva lucidesa que darrera de la paraula, entre mig, o rondant-la, tant li fa, hi ha amagat el misteri, aquella veritat que es dibuixa a partir del silenci, del punt i coma o del punt i seguit, usant un o altre mot que en determina el sens de la suma de sintagmes quins, en la pròpia entonació, en la dicció pausada i raonada, estableixen líriques harmonioses que ens dibuixen paisatges nous i distints, aquella ànima que el filòsof ens descriu com universal. L’ antimodernista Salvador Rueda[2], va escriure uns versos transcendents, un sonet en el que malgrat semblar tanmateix un modernista, atia contra el que per ell no és més que una moda efímera, però d’ entre els versos en destacaria dos, aquelles que floreixen entre paraules amagades, com qui diria: “...tasses que en l’engranatge van subjectes; un aigua mateixa les deixa plenes a vessar;...”, ens descobreix doncs el poeta el secret mistèric de les paraules. Imprudent....

---

[1] Ortega y Gasset, José. "Poesía nueva, poesía vieja". Los Lunes de El Imparcial, 13 d'agost de 1906, crítica a “Los Lunes de El Imparcial” de la obra “La corte de los poetas (florilegio de rimas nuevas)”. Prologo y Selección de Emilio Carrere. Madrid. 1906.

[2] Rueda, Salvador. Piedras preciosas: cien poemas. Editorial Rojas. Madrid. 1900. poema “La rueda de la noria”