Hi ha racons...

Hi ha racons que respiren; pedra, fusta, vi... esdevé com un èter imperceptible que es manté sempre en el record, quan trepitges aquells carrers que ressonen, aquells carrers que et xiuxiuegen la història a través del sentiment... Pots sucumbir o, fer com si no va en tu, però és difícil no deixar-se embriagar, ni que sigui per un instant pels sonors silencis, els espais ombrívols, les càlides mirades i els somriures de complicitat... un bon “vin de paille” i deixar'te endur per les aromes de l’esperit ... 

© Albert Balada

15-03-2014

Pren seient i reflexiona...

La fotografia és original de Llorens Melgosa

Pren seient i reflexiona, deixa transcórrer els pensaments, contempla’ls, repassa el que els llibres i els savis et diuen, cerca d’ entre ells, concentra la teva mirada en aquell que et dugui a entendre la pròpia existència, que t’ajudi a comprendre la via del teu trànsit, fins que un pensament colpegi clara i harmoniosament la teva ànima, el teu sens, perquè hauràs descobert, aleshores, que no és només en la filosofia on descobreixes la resposta, doncs aquesta és davant teu, admira-la, contempla-la i eleva les benediccions que la data d’avui requereix, tot conreant la llum que t’ha d’ il·luminar a tu i els teus, però també de la que has de fer partícip a les generacions que t’acompanyen...

Albert Balada

© 27-11-2013

Desperta cor tancat...

Desperta cor tancat a la sensació de grandesa que et dóna el somriure de qui et saluda, desperta i desglaça aquest gel que t’encartona,  i no et deixa gaudir de la bellesa de l’agraïment de la mirada que lluny de ser captiva et captiva, despertat i allunya de tu angoixes vanes per saber-te posseïdor del béns més preuats a compartir, la vida que ens donada, la llibertat que amb nosaltres neix i ens ha de fer iguals caminant cap a la felicitat. Desperta !!!!!

© Albert Balada

09-10-2013

Són sons serens...

Són sons serens, prolífics:  música de riells, sorolls de l’aigua, del vent, del foc, de l’aire mateix, intenta, pèrò,  de defugir dels sorolls de la vida mundana, d’aquells dels que gairebé no els perceps però que  són al  teu entorn,  i prova de descobrir-ne només els més senzills, aquells més subtils i elementals que hi són, encara que no t’ho sembli i et sabràs feliç posseïdor d’una realitat sublim.

Gaudeix amb la mirada serena i clara dels petits detalls que es descobreixen tot just davant teu, colors infinits, matisos de la realitat que es pinten en el quadre que en dibuixa la vida per a tu, per a tots, però no et perdis en els matisos, albira la fusió de la Llum amb el color i els sons i seràs capaç de descobrir la bellesa d’aquest món, perquè l’estaràs mirant amb els ulls de l’ànima.

© Albert Balada

29-09-2013   

Com seria el món...

Com seria el món, si poguéssim disposar de una mirada múltiple, de la capacitat de poder observar moltes perspectives alhora? Clar que ens caldria una altra disposició d’ànims, se’ns faria necessari de comptar amb una amplitud de mires i capacitat cerebral, força més ampla de la que ara tenim i per tant, llevat que l’evolució  humana arribi alguna vegada a aquesta capacitat, de moment hem de conformar-nos amb una única perspectiva, o com a molt amb la capacitat de conrear el coneixement per a interpretar-la, i rau, doncs, en el coneixement, ara per ara, en la essència de la nostra pròpia capacitat, perquè aquella mirada múltiple, queda reservada, en tot cas a l’Esser superior, i per tant no forma part de la nostra humil humanitat, que ha de conformar-se, si més no, amb les perspectives distorsionades que, manta vegades, ens arriben per fruits i orígens diversos, sempre amb intencionalitats i interessos clars, però que de vegades resten obscurs a les nostres  mirades.  

Només hi ha una possibilitat de poder  anar una mica més enllà, només una mica, de la nostra qualitat humana, i és la connexió divina que la calma i la serenitat de l’ànima ens hauria de permetre, de poder interactuar amb la nostra essència, amb allò que ens assimila a la Creació, a la unicitat;   aleshores en aquesta disposició de ment, podem descobrir l’enteniment superior que governa l’univers, des de la nostra petitesa, podem tenir una nova perspectiva que substitueix a la inicial i en ella recrear-nos en l’observació i en l’aprenentatge, admirar-nos de la possibilitat del silenci, del bé, de l’harmonia...

És aleshores quan l’home conflueix en la cerca d’una veritat experiencial, d’una  veritat transcendental i gens efímera, més enllà de les diferents veritats que les ciències especulatives i les naturals permeten de cercar a través de l’establiment de les respectives hipòtesi que cal provar, més enllà de la nostra pròpia dimensió, per entrar, sense abandonar la inicial, en una dimensió nova que, tot i la unidimensionalitat que encara embarga la ment humana, permet concretar l’esser humà en aquella part de l’univers que representa com a esser viu que és, com a realitat viva, mutant i alhora essencial  de ella mateixa,  a l’abast d’una nova visió que li permeti aquella connexió, de tal manera que la seva pròpia limitació en el temps i en l’espai, puguin esdevenir subtileses de la creació, doncs és transporta al món de l’esperit, una realitat distinta que acarona el bé comú com a realitat substancial en la que descobrir-nos com a instrument social; és quan l’home esdevé autènticament home i la dona autènticament dona, quan es reconeixen ambdues parts de la pròpia concreció, en aquella dimensió prèvia a la naixença mateixa i alhora en una dimensió futura que ens és impossible d’interpretar amb els ulls humans, doncs només des d’aquesta dimensió espiritual es pot entrar en connexió amb l’Esser superior que forma part de nosaltres mateixos com de tota la creació i sens dubte aquell moment sublim està reservat a uns pocs escollits...

© Albert Balada

20-08-2013

Hi ha moments...

Hi ha moments del dia, encara que sigui a ple sol, que et conviden a perdre la mirada en l’horitzó i relaxar l’ànim i l’esperit, tot reconciliant-te amb tu mateix i amb la vida, reflexionant sota un sol de justícia juliolenc en aquestes terres de l’occident, o del ponent com els agrada dir als que són de llevant, tot i que no se’n diuen. Oració en silenci on hi cap tothom, sigui quina hagi estat la seva aportació a la meva existència, que tothom mereix que algú ori per ell.

© Albert Balada

05-07-2013

Caminaràs en llibertat, caminaràs...

La llibertat en l'obelisc homenatge a Rius i Taulet, Barcelona. Fotografia original d'Albert Balada

Obre bé els ulls, deixa’t tocar per tot allò que crida al teu voltant. Hi ha mirades que retraten la veritat; el teu camí està per fer, fes que el teu cor no resti empresonat, els teus peus faran els altres caminar. Tu, germà, que no duus sandàlies ni bastó, tu que a poc a poc desfàs els nusos de la por, caminaràs en llibertat, caminaràs. No et quedis mai en el llindar, creua la porta a la proximitat, seràs pare i germà, un cor proper des del teu cor itinerant. Que el somni teu no resti ignorat, seràs mare i germana itinerant, tu germana que no duus sandàlies ni bastó, tu que a poc a poc desfàs els nusos de la por, caminaràs en llibertat, caminaràs... (anònim)   

Els camins...

    Diu una bella dita, que:  “els camins no s’obren fins que ets capaç de transitar-hi”; de fet és probable que la via, que el camí, fos oberta i expedita davant dels teus ulls i resti oculta a la teva mirada, doncs no és moment encara d’albirar la seva presència, aquella que et serà permesa tan bon punt la teva preparació sigui acomplerta, la pedra polida i els sentiments i rectituds fermament comprovats de manera que puguis caminar amb la mirada alta, l’ànima calma i la serenor de cor necessària acumulats els ensenyaments que també hauràs de transmetre, només aleshores s’obrirà als teus ulls, com si una llum distinta il·luminés el paisatge, desterrant velles incògnites i esborrant panorames que eren només eteris per esdevenir caminant, pelegrí d’una vida nova que t’és dat de viure i morir...

© albert Balada

15-01-2013

Viure aquí, un poema de Paul Elouard

Viure aquí[1]

Quan la he vist, la he perdut,

La petjada d’un ermini entre vidres gebrats,

Un estel, a penes un estel, la llum,

Les seves ungles en el despert marbre de la nit.

No parlo ja per a ningú,

El dia i la nit es barregen tan bé en la cabellera,

Sota la meva mirada, sota els seus cabells ella es marceix,

Ser virtuós, és estar en solitud.

Desconeguda, era ella la meva forma preferida,

Jo no tenia la preocupació de ser un home,

I en va, em sorprenc d’haver-me vist obligat a patir

El meu desig com una mica de sol en aigua fred.

   

---

[1] Elouard, Paul. La Révolution Surréaliste nro. 6 mars 1926. Citat a Elouard Paul, El poeta i la seva ombra. Ed.Icaria. Barcelona. 1981. pag 14. Traducció del Castellà d'Albert Balada

Ànsia...

Malgirbat camina pel recorregut inert, entre arbrades, amenaçador, ales mig obertes, cames eixarrancades, com qui diu un ocellot disposat a aixecar el vol, només que no vola i el seu crit és ensordidor, per demanar pas entre congèneres i altres ansades que nien prop sobre el terreny erm que no deixa herbes per reparar-lo enllà on s’hi està. La seva ànsia menjadora fa que engoli tot el que troba al seu pas, la tremolor de la seva mirada anuncia el canvi de la guàrdia, mentre el Beefeater que els guarda recorre a pas lent els contorns empedrats del pentagonal recinte, mentre el clam augmenta, és l’hora del dinar i amb les seves ales obertes resulta una figura esfereïdora, ja no mengen carn humana, només despulles....

Mirada

Mirada

 

Vidriosa llum entre àlgides nostàlgies

que esmorteixen les passions

com les deleixen

en la broma que aclapara tot l’eteri.

 

Mòrbida saó que reposa entre cànems estopencs

les pèrfides maldestres que trenquen les bardisses

frondoses de les vores dels camins perduts.

 

Et mira’m encalmada entre teranyines ancestres

embadalits amb aquell teu rostre esbiaix,

de somriure lassi entre mirada càndida

que pentina les matinades insomnes

en el casalot de l’esguard. 

 

Carruatge de somnis entre foscors i lluminàries

tafilets de basarda i misteri,

voleies els celatges immensos

mentre deixes històries mínimes,

raons mistèriques, ombres silents

que l’aurora esvaeix en un instant

tot esperant

el teu retorn.

 

 

 

 

 

 

 

© Albert Balada

14-03-2009 

 

 

 

 

 

Aquella tassa...

Aquella tassa de cafè amb llet, de bon matí, ben aviat, quasi quan tot just el sol badalla i els carrers els acaben de posar, com se’ns deia quan érem petits. Aquella olor que destil·la ambients i sensacions tafaneres, que et porten de vegades lluny d’aquí de vegades a prop, amb mirades que et diuen que cal cercar en allò que ens porta el destí la realitat de les coses bones, el desig personal de voler el bé per a tu i per als demés, amb la mirada límpida, oberta al futur, amarat de l’experiència d’un passat recent ple d’experiències que es sublimen i es retrauen, que la ment dilueix en el seguit d’emocions que al llarg del dia ens apassionen o ens duen a la derrota més patent.

En tot cas, quan encara el sol només ha fet aquell primer badall, és quan els ulls s’omplen d’energia, aquella que et dona el viure en societat, i saber que la nostra xarxa universal recrea una i una altra vegada civilitzacions darrera civilitzacions, a la recerca destil·lació de la humana essència; de les sensacions més mundanes, per esdevenir herois de vegades, dimonis d’altres, com resseguits per la lluita permanent, aristotèlica, escolàstica del bé i el mal, conscients que hi ha més matisos, més colors en tot plegat, per poder esbrinar que volem, quin futur desitgem. En tot cas aquella senzilla estona, en la que et delectes en l’olor que perfuma el lloc, un olor a cafè intens, amarat d’aquella llet calenta que l’acompanya, et deixa en els llavis un regust especial que t’acompanya en aquell moment del dia, potser fins que un altre cafè et torbi el són.

Veure en els ulls de la gent només aquell bé que ens distingeix de les bèsties, aquell bé que es reconeix com una virtut humana distinta i alhora tant corrent que hauria de poder ser universal, en el món de les coses senzilles, del món de la nostra existència vital.

La nostra pròpia humanitat

Descobreixes en la calma, el sabor del moment, de l’instant, de la mirada complaent, de la resposta amable, el valor que la vida t’ofereix. Assenyada virtut la del somriure permanent al teu entorn, sense esperar res més a canvi que un permís per a viure en la teva pròpia corporació de sentiments abreujats, de modèstia irremeiablement acomboiada en la timidesa perpètua, de qui descobreix en la petita llamborda aquella essència normal dels qui veuen en el detall el futur d’aquesta gran metròpoli que és la nostra pròpia humanitat

Castelfranc

De vegades recerques móns perduts, referències que tens o t’imagines i acabes trobant anys després en aquells detalls que no vas saber percebre en el seu moment, molt probablement perquè la mirada, tantes vegades, ens condiciona la perspectiva en funció de tants de factors!.

A mesura que hom va sent conscient dels valors que ens calen, d’aquells principis que poden semblar intranscendents, hom pot veure, per exemple, en aquell temple com esdevé un símbol que et lliga a la familia i d’aquesta al món més versemblant on la llibertat es converteix en un codi en el que sustentar els valors fraternals que ens fan a tots els homes iguals.

Passejar per davant i recrear-te ara en aquella fotografia trobada, record d'una visita, anys ha, al Museu de prehistòria d’un poblet en mig del departament del Lot; enllà on els vells republicans van anar a parar un cop els feixistes francesos, propers a Vichy, els van deixar anar.

Els sentiments d’harmonia apareixen aleshores de la mà de les voreres asfaltades, dels porticons de fusta i de l’abraçada del teu fill, mentre sents com hi ha de quelcom de màgic, quelcom que algun dia et farà descobrir que hi ha presències que no deixen mai d’acompanyar-te, sensacions i misteris que t’aborden al llarg de la teva vida, experiències que t’acosten lenta però inexorablement a contemplar visions que s’esgoten, tot veint com la llum il·lumina semblances noves i distintes, com refermes els valors i com pots mirar amb la front alta tot allò que de vegades no és el que sembla.

T’asseuries en aquell banc de pedra blanca, contrastada amb la pedra de cantera que dibuixa els perfils de les cases, a gaudir d’aquell sol que penja de les parets centenàries i deixa les ombres morir lentament, sense cap núvol que destorbi la mirada, només aquell blau que també algun dels teus va contemplar, és en un moment, un instant que només a tu et pertany, quan descobreixes que els seus principis son els teus i que en tu perduren i que només t’és permès de transmetre’ls al teu fill, sense discursos grandiloqüents, sense pompositat afegida, conscient que són valors que no abunden i manta vegada manquen, però també amb el convenciment que els comparteixes amb la bona gent, amb els homes bons que es recreen en el bé com a fi últim, però també com a principi.

És aleshores quan somric plaent a la vida que et permet trobar aquests moments i em sento feliç de poder ser feliç, malgré tout...!

Tremolor

La imatge: "oeil triste", original de Maruku. 2005.

Aquella mirada, penetrant, aguda, amb els seus ulls negres i aquella tremolor que li recorria el seu cos menut, ros, demanant ajuda; la tristor planava per l’aire aquest matí d’hivern, com un clam de tendresa arrecerat a la porta, cercant aixopluc, cercant una mà amiga…Mai com avui havia sentit tant de dolor amagat darrera les ninetes indefenses d’un ésser viu, tanta pena, us ho ben juro…tanta pena....tanta impotència....

Instants de contemplació

La mirada serena i clara davant d’una obra d’art, un retrat de la vida a partir dels ulls de l’artista et permet de connectar amb una altra dimensió del ser humà, de percebre aquelles sensacions, aquelles emocions que els creadors ens aporten als espectadors muts que contemplem bocabadats aquelles creacions efímeres, com ho és tot en la vida, però que gaudeixen del valor exacte del moment en el que són contemplades.

Res no té més valor que aquell instant en el que som capaços de percebre la vida com s’escola per les rengles del color i les aigües, les textures, les formes i les essències primàries que ens manen cercar la bellesa i la saviesa a parts iguals.

Si us he de ser sincer aquesta tarda m’ha estat permès per la vida descobrir que de vegades un instant de contemplació pot aportar a la teva vida una eternitat de felicitat i robar del cor les cuites trivials i mundanes per endinsar-me en la recreació dels universos particulars i personals de tots aquells que donen alguna cosa d’ells mateixos pels demés; l’art, com la política, o la civilització mateixa, requereixen d’una visió pausada, etèria, en el context i la interpretació de la transmissió del missatge, com en la recreació de la idea, potser aleshores quan l’harmonia en lo universal esdevingui un fet normal, serà el moment en el que haurem aconseguit la veritable democràcia, mentre, només serem captius de l’esperit del conflicte.

el curs dels meteors

Havia acabat aquest post quan rebo aquest regal de la Cristina Catarecho, una bona amiga fotògrafa, que m'ajuda a il·lustrar-lo, en mostra d'agraiment al seu gentil obsequi onomàstic.

De vegades descobrir en la mirada aquella imatge, aquell valor que ens dona la serenor de continuar el camí és important, com la lucidesa o l’honradesa amb un mateix, de fet, quan seus en un banc i mires el caminar de les fulles que cauen a terra, amb la lentitud que dóna a aquella fulla seca la possibilitat de volar, te n’adones com n’és de fràgil la vida mateixa, com n’és, tot plegat de fútil, és aleshores, contemplant la natura com se’t presenta aquella necessitat de respecte a la creació mateixa, com un ensablatge perfecte que es recrea una i una altra vegada al llarg del transcurs dels meteors i de les estacions, com una presència que es recrea en les anelles de tall dels arbres que creixen.

La bellesa que es veu en la natura ens il·lumina com la lluna il·lumina aquest planeta maltractat pels ser humans. Aleshores te n’adones com són d’importants les coses senzilles, les actituds amb les que afrontem la nostra vida i la vida mateixa en el nostre planeta, com som, on vivim, com vivim, tot un seguit de símbols i circumstàncies que ens donen a tots plegats el sentit amb el que hauríem de viure, potser els anys m’han ensenyat que cada minut que vivim pot ser un regal, perquè des que trepitgem aquest món vivim a crèdit, com qui diu, perquè la vida és fràgil, és aleshores que ens cal saber, que ens cal observar com la vida evoluciona al nostre entorn, i com la valorem cadascun de nosaltres i quin respecte li tenim a ella i als nostres semblants.