Notes de text II: olors

Fotografia original de Montse Esteba. Arbre del tram urbà de la carretera de Sant Hilari Sacalm a Santa Coloma de Farners

Els núvols semblaven pentinar-la mentre ensenyorida governava el cel d’aquell capvespre de tardor, en el que després de guaitar les pedres i veure’n les formes i els rostres que se’n dibuixen, com descobrint misteris, alçava els ulls i la veia enllà lluent i majestuosa. Totes les tardes, clavava els ulls al terra, escrutadors, i sempre era capaç de descobrir-hi en ell, rostres que li parlaven de la vida i dels fets que havien de venir; ho va descobrir tard, sempre havia tingut la sensació que aquells missatges en pedra volien dir quelcom, però se li feia estrany de veure-hi rostres de vegades vocalitzant, de vegades expressius, amb mirades que li feien descobrir i plantejar preguntes que no tenien resposta.

Després d’aquella mena de ritual que guardava zelosament, el passeig ja amb negra nit, esdevenia com una mena de sanejament mental si a banda s’acompanyava d’alguna barra de pa que per sopar duia sota el braç despertant aquella flaira algunes sensacions d’infantesa, com el record d’aquell carrer a la vora del “castell” on va viure, farcit d’olors distintes, la de la bodega de vi fermentat i roures dels bocois que pentinava les voreres, o les de la lleteria, on l’olor de llet recent munyida s’enlairava envoltant aquelles candeles sobre pals de fusta o l’olor de cigrons acabats de coure que regalimava la vella “porteria” en la que s’estava la família que els preparava o l’olor del bacallà salat que penjava com a reclam a la porta del “colmado”; la lluna potser no tenia importància per aquell nen, que jugava amb les flaires a “fet i amagat” quan les portes del carrer no es tancaven mai i era al carrer on es feia la vida i on passaven els dies i les hores....

Notes de text II: estacions

Sonen de vegades melodies imperceptibles, sons que es deixen caure per les catenàries de l’estació del tren que de tant en tant ressegueix les velles vies i el sonar del seu vapor atemoreix els gats que planen per entre les runes que transita.... El dia desperta potser gris, potser solejat, tanmateix, si aquelles pluges de tardor regalimen per entre les cobertes esbocinades pel temps que malmet les fustes i rovella els claus, mentre els coloms s’esguarden lluny d’aquell cementiri d’ànimes que havia esdevingut el seu cobert. L’estació de tren ens convida a recordar però temps de remembrança, d’antic, amb una certa estètica romàntica, modernista, poca, només les teulades orientalitzants semblen despertar-nos els sentits a l’ antuvi, com un recorregut que ens regalima els anys passats, els temps de distint presagi, les formes antigues de fer, els farcells i la vida que s’obria i s’apagava d’una altra manera, com qui diu, sense desesperança en un mar de destins que s’aixoplugaven a recer de dels vells castanyers de la plaça que obria el pas al món dels camins de ferro.

Notes de text II: ....quan es retrata el migdia del món

Mentre els mortals es recreen en himnes i fanfàrries, jo, en primera persona passejo pels camins de la meva vida recorreguda i em redescobreixo, com un lladre entrant en una gran estança on es guarden els tresors dels meus temps, deixats per a les generacions futures, senzilles vivències que només a mi mateix pertanyen i formen part d’aquelles essències irreductibles, invencibles en el valor que només per a mi tenen; mentre, sonen fanfàrries i s’envolen banderes que embolcallen silencis eterns, aquells que es transmuten segons els temps i les circumstàncies al redós dels vents i les galernes, aleshores, tot passejant, puc mirar aquells ulls erms i buits i em veig satisfet, recreat, en harmonia, lluny de misèries amb l’honor dels avis, dels meus avis, a quina memòria et deus, lluny de fidelitats estèrils que desdibuixen els mapes de les vides quotidianes arrabassant de vegades fins el privilegi de viure en llibertat. Com un lladre em retrobo amb el que era meu i en la meva realitat perdura, que només a mi em pertany aquesta vida viscuda, aquells camins recorreguts, aquells somnis amagats, aquells tresors incommensurables que entre les línies de vells escrits es descobreixen, realitats insondables, que t’enforteixen quan es retrata el migdia del món....

Notes de text II: Virtut primigènia

No seria fàcil recrear-ne qualsevol història que vingués a descobrir quin és el passat, quin és el present, quin és el futur de tot plegat. Aquella cançó que s’escola per entre les portes de fusta mal tancades, com un so que es repeteix un i altre cop i et martelleja el cervell, com recordant-te que res està perdut, que tot en la vida és canvi i que la vida és somni com deia Calderón, però en tot cas modulant-los i sabent quin és el lloc de cadascú. Diuen que quan algú es mort, els gossos llencen laments en l’aire, com sabent i acompanyant aquella ànima que es foragita i que comença a volar un cop a acabat la seva estança terrenal, esgarrifa escoltar aquells udols que semblant de pena, són com fanfàrries que guien en l’ascens. No és el mateix, però quan hom s’allibera de les motxilles que s’acostuma a arreplegar al llarg de la vida i en obrir-la deixes anar el passat que et pesa en les espatlles, aleshores aquell udol esdevé un clam de canvi, de reconèixer el nou camí que encara no ets capaç de percebre i veure com se’t dibuixa com apareixent entre totes les fites per fer i que podrien semblar importants, de manera que potser allò més insignificant és el que acaba transcendint. Mentre l’ udol et reconeix en el canvi. Seria bo de citar avui i aquí la màxima d’ Epictet, en l’exigència primera que la virtut en el bo sigui, abans que res, la sinceritat amb un mateix, la fidelitat amb un mateix com essència d’aquella virtut primigènia, perquè qui suprimeix aquesta virtut se suprimeix a ell mateix[1].

---

[1] León Gomez, Adolfo. Breve tratado sobre la mentira. Universidad del Valle, Cali. Colombia. 2007. pag. 161-163. Un comentario sobre Epicteto.

Notes de text II: Migdia

El migdia brisat encalma la càlida estiuada. Aquella verdor quasi feresta ho demana, s’acomboia a les ombres mes aviat escasses d’aquell terrat d’estiu. Jeu al costat aquella bicicleta que ja ha esdevingut vella, però quina seva sola presència transmet records i transporta a temps enrere, on era indispensable. L’ entoldat gronxa i fa carícies a les herbes que s’ enreden per la barana, juganeres enverdissin aquell blanc de ferro vell.

El jorn queda en silenci, com guardat en una capsa de tresors que no el trenca cap brogit estrany del carrer estant. S’apaivaga les sensacions a les ombres del casalot sota aquella petita llum en l’escriptori que ajuda a resseguir la lectura. Aquells somnis vertebren vides pròpies i alienes, com recreant-ne el secret i la ciència de la felicitat, si és que hi ha cap ciència que en determini quan i com de feliços hem de ser, ens ajuda en el camí, aquell que cal seguir per a donar-li valor.

Notes de text II: Cafè

Imagines les flaires d’aquell cafè acabat de fer amb aquelles quatre gotes escasses de conyac que coloren l’escuma aquella que sura sobre la seva negror, com omplen la casa, perfumant-ne les estances tot recorrent el passadís que est a oest discorre per vell casalot en el que acostuma a guardar els seus records. El dia es feu calorós tant bon punt el sol s’alçava a la meitat del cel i ni tan sols l’ombra, l’escassa ombra ajuda a apaivagar la sudorada, aquell airet calent et pentina el rostre i de vegades et sembla mancar-te el respir, en aquella ciutat inhòspita que com qui vol i dol no ets capaç de deixar. El barret de palla tot just et cobreix el cap tot impedint que la solejada et colpegi, mentre t’asseus en aquells entaulats que emparats en les ombres dels murs empedrats semblen un lloc per refer caminants, aleshores aquell cafè, calent al gust, amb el que amanyagues els teus records et refresca l’esperit i l’esperit de vi et serena els ànims, en la solitud de tot plegat.

Notes de text II: Cambra d'infantessa

Fotografia original de Montse Esteba

De cop et desperta aquell soroll estrany que acostuma de cultivar la nit, aquelles en les que ben poc si s’escolta ni tan sols remoure’s l’aire. Aquella finestra petita destil·lant les aromes de la nit, transportava aquella remor distinta en aquelles nits juliolades, on et porten els records i l’imagines més gran, vista amb ulls de nin, amb calandres que adornen les parets, aquelles que regalimen humit i fan més fred el fred i més humida la calor. Del son estant, el record es fa difús, confós com si la mirada enrere fos un repàs a un llibre vell, amb pàgines esberlades i rossegades, però ets conscient que retornes a la cambra d’infantessa, aquella en la que els jocs la convertien en la estança central i principal d’un palau màgic o en aquell lloc singular entre cortinatges imaginaris que el feien encara més misteriós.

Notes de text II: Brises

L’aire es neteja amb aquelles inesperades brises, s’agraeix en la canícula la carícia d’aquella fresca que et recorre el cos, et remou els vestits de cotó, juganer despentina els cabells i la seva fressa ens recorda com de canviant n’és el temps, com de canviant n’és tot plegat, en un moment, en un instant. Mirant el terra de les voreres endevines com la vila, en la seva pulcritud, se’ns presenta, ens amanyaga com el gat quan juga amb la rata abans de considerar el botí una peça de caça després d’esdevenir joguina i després la devora perquè l’ instint així li ho mana; mirant les voreres pots resseguir el rastre dels papers de colors que dibuixen el terra, de tant en tant, com una festa i el lladruc del gos que guarda l’ombra incita a mirar a banda i banda, on encara les planxes de metall decoren els terres foradats amb la precisió del bisturí on se’ns obren les carns de la terra, l’ entranyes que ens salvaguarden de les tenebres.

La llum esgota la seva vida i ens fa pampallugues, mentre ens dibuixa ombres estranyes que es reflecteixen en les parets ennegrides on sempre hi manca una mà de pintura que mai no arriba; imatges fantasmagòriques que belluguen com ho fa la flama de l’espelma que es guarda en l’espalmar de set braços que guarda els retaules, com qui fa guaita per la història familiar en un recer de la cambra estant. El silenci no perdona el soroll i desemmascara el brogir dels carros que fan cruixir les llambordes gastades, mentre un rat penat dibuixa un vol erràtic al redós de la nit encara fresca.

Notes de text II: el llegat d'Argimón

Fotografia original de Jordi Balada. París '09

Argimón, en veure els ulls d’aquell jove badant aquell bastiment majestuós, se l’endugué a resguard del sol que ja havia arribat al seu migdia i, sota la mirada d’aquelles gàrgoles que semblaven bonament vives es dirigí amb veu solemne al seu jove amic: escolta’m bé –li digué-,  algun dia, no gaire llunyà, tu també seràs capaç d’entendre el significat dels signes, dels senyals,   de saber reconèixer les imatges intangibles que ens mostren les imatges visibles, i llençà el seu índex llargarut en l’aire, tot assenyalant una de les figures que destacava d’aquell arc  que se li assemblava gegantí als ulls d’aquell jove, encara infant.

Anys enllà, de París estant, on ell i en  Camil hi havien anat a parar per estudiar lleis, recordaria més d’una vegada aquelles paraules del vell Argimón, però el que no sabia el vell constructor era que l’habilitat superaria el que ell li havia predit. Els dos vivien a casa de mestre Fortiac, un vell notari de la cort que els havia acollit com a ajudants, una mena de figura retòrica que servia per a designar als joves estudiants que anaven a fer de criats a les cases dels notaris del Rei, en sortir de la Sorbona,  amb l’esperança, i també la ingenuïtat, que algun dia arribarien a tenir el seu propi bufet i representar els interessos de cases nobles o del mateix Rei.

Fortiac no els maltractava, com era habitual; els havia donat un bon allotjament en les estances sota teulat de la casa on tenia el seu despatx, al numero 7 del carrer de montinyac, prop del mercat que tant li recordava aquell de Gisa, la vil·la que havien deixat ja feia alguns anys; des de la seva finestra podia gaudir d'aquelles flaires que al matí el despertaven de verdura fresca, de fruita acabada de collir i que acabaria nodrint les cases benestants de la ciutat, una olor que al vespre es transformava en una olor pudenta, les de les restes que hores d'ara eren recollides per aquells pobres desheretats que apareixien pels carrers de Paris en caure el sol...  Lluís havia començat a veure la misèria, aquella que és un grau que queda per sota de la pobresa que ell mateix havia conegut i això li causava neguit al jove lletrat.