“És la noblesa llavor de la virtut. Sembrada en el cos, fructifica en l’ànima. Qui comunica la sang, comunica els esperits. Fins i tot a llargues distàncies conserva el seu purpuri caudal la direcció que li donà la excelsa font d’ on es deriva. Del fervor, que la inflama, s’aixeca la flama, que la il·lustra. Serveix la glòria heretada d’estímul contra las pereses del cor. Presentada en la memòria; i posada en ella, és despertador de la voluntat. Ofereix-li aquell objecte al noble un original, de qui ha de treure en ell mateix la copia: un mirall, on vegi, no allò que és, sinó allò que deu ser: una escola mental, en la que els seus Progenitors són els seus Mestres. El que degenera d’ells, es constitueix estrany, respecte dels que mira com a seus. Es fa foraster, o hoste intrús en la seva pròpia casa. No li queda de la prosàpia altra cosa, que el cognom; i encara aquest ha de prendre nota que se li adapta com a un bastard.. Quan parlés dels seus il·lustres predecessors, no digui que descendeix d’ells, sinó que baixa o no només baixa, sinó que cau. La distància que hi ha entre l’heroisme i la vilesa, és l’espai que mesura amb la caiguda. La lletjor del vici duplica la seva deformitat en qui hauria d’apropiar-se com a hereditària la virtut. Quants ascendents gloriosos jacta, tants fiscals de la seva conducta a compte. Aquella glòria és la seva ignomínia. La mateixa que l’ enfosqueix, l’abat, perquè no li toca d’aquella llum sinó el fum. Es considera en l’arbre genealògic, que tant ostenta, com una branca marcida, a qui l’aire de la vanitat agita per a res més que fer soroll. En la filosofia ètica la noblesa, que no obra, no existeix. Els Escuts d’armes, que adornen les seves parets, ennobleixen l’edifici, i desdauren la persona. La memòria de triomfs passats, que obrí el cisell en la front de la casa, recorda a tots, que està morta en el cor del seu amo.”[1]
[1] Feijoo y Montenegro, Benito Jerónimo*. Cartas eruditas y curiosas (1742-1760), tomo segundo (1745). Texto tomado de la edición de Madrid 1773 (en la Imprenta Real de la Gazeta, a costa de la Real Compañía de Impresores y Libreros), tomo segundo (nueva impresión), páginas 44-55.
*(1676-1764) Fray Benito Jerónimo Feijoo y Montenegro. Assagista y polígraf del segle XVIII. Estudià a Salamanca. Obtingué la càtedra de Teologia de la universitat d’Oviedo, on residí des de 1709 fins al final dels seus dies. Va Pertànyer a l’orde de Sant Benet de Nursia.
