El dijous patina pels carrers, com aquell boirim que regalima del cel tot encerclant les llums amb la seva humiditat, això ens permet de percebre una atmosfera càndida, transcendent, envoltant-nos fent de manera com distingir l'indiferent passeig pels carrers enfosquits, mal enllumenats, on els vells fanals embranquen els arbres en un festeig antic, com un abraça molt antiga.... No hi tristor en el deambular emetent, perquè l’essència de ciutadania és justament aquesta, la de descobrir els racons ocults que el descuit dels qui vetllen no acostumen a arranjar gairebé mai, so pena que la intensitat lumínica de les zones on els obrers van residir d’antuvi pogués apaivagar les noves zones de la urbs on s’hi assenten de bell nou els patricis. El riu ben poc sorolla al seu pas, quan el vespre cau. Les aus s’arreceren de la fredorada que ja s’aventura i tot just pots escoltar a orella entesa alguna cosa, però aquella remor malda per córrer com fugint de l’ombra projectada per les ànimes fugisseres dels que pretenen transcendir la història mateixa, com si la història no fos feta per tots i cadascun dels homes i dones que la pateixen. El dijous s’esgota, de la mà del silenci i la boira....
