Mentre s’escrivia el dia, t’anaves adonant que era com una mena d’epíleg misteriós, en el que les paraules van conformant la una història, senzilla, viscuda com tantes altres transcorren al teu voltant, i descobreixes com un instant pot contindre tota una vida, i en tota una vida es dona aquella intensitat cofoia de matisos que coloren els moments precisos... Deia Borges[1] que un es passa la vida parlant, mentre l’escriptura és ocasional, el diàleg és continu, fins i tot amb les pedres, de les que, diria jo, són testimonis muts de la nostra presència i transitar pels camins que hem triat, rodejats per tota una multitud invisible, un amfiteatre de persones futures....
Si bades un sol instant, pots descobrir les virtuts del silenci, però també el soroll indefinit i permanent que acostuma a acompanyar als humans, sorolls professionalitzats que esdevenen sinònims de virtuts necessàries, gens harmònics, feréstecs, agressius, que et conviden a valorar la pròpia individualitat, a tapar les orelles i deixar d’escoltar... És aleshores quan hom valora el silenci com un company de viatge que no gasta més valor que poder escoltar la teva pròpia consciència quan et permets de pensar en moments de felicitat, en descobrir-te aquells moments oblidats en la memòria que t’és grat de recordar....
Potser perquè com ens descobreix el poeta[2]: “Quan els jugadors hagin marxat, quan el temps els hagi consumit, certament no haurà cessat el ritus”... I és que tot és tant senzill, tontament arribem a creure en aquella complexitat que els estudiosos ens descriuen, però tot és tant i tant senzill que resulta fins i tot difícil de veure-ho així... i amb aquest pretext se’ns van complicant les coses o deixem que aquelles multituds que de tant en tant ens rodegen ens les compliquin, fins a descobrir que han passat els anys, instant a instant, i com el temps porta a l’oblit de les coses preuades si no fem un veritable exercici d’aturada i reflexió i aleshores, com qui compta les roses d’un pom, reprens els records que no són altra cosa que ensenyaments de vida, aquells matisos l’han anat colorejant fins a conformar l’expressió de tot plegat, i podríem prendre-li a Hugo[3] les paraules per a descriure en la bellesa que: “fins al més petit grà de sorra és un globus que rodola.... “ i aleshores entendríem la senzillesa que se’ns fa quotidiana a mesura que els anys passen, com per exemple d’estimar...
