La seva ufanor la feia destacada d’ entre totes les plantes d'aquell jardí a molts peus d'alçada, fins a vint-i-cinc florades li vaig arribar a comptar durant l’estiu, una flor blanc, allargada, i fina que donava una certa flaira al seu entorn. El tinellet vell que la sostenia, quelcom més que d’adorn en el seu racó, perfeccionava l’estil d’aquell jardí fet mica en mica, on la verdor era la nota predominant, i les alfàbregues que no han pogut suportar el fred, perfumaven l’ambient que en les tardes d’estiu i tardor entrava a les estances, com invitant a ser usada en la cuina, olors de mediterrani... El solstici arriba i l’ hivern ens anuncia que el cicle arriba al seu final, que la terra vol descansar quan el sol s’alça per a regalar les gebrades des de la llunyania estant, pentinant la terra, com acaronant-la, tot esperant que en el proper equinocci es desperti. Llengoteres de fredor per entre els canyissos han gelat aquelles fulles vigorosament verdes que s’alçaven cofoies reverdint l’ombra en aquella tardor que semblava més un càntic espiritual a la primavera que el trànsit oportú, aquell que ens permet de contemplar les fulles assecar-se i colorejar els entorns..... En mig de tota l’ ermor glacissa desperten però els fills de les plantes, com anunciant que només dorm, en la calma de la terra el trànsit, fortes, sota la fràgil mirada d’aquelles que no han resistit la fredorada. Reculls les restes del naufragi tàntric en aquell reducte d’encís, on encara es respira pau, aquella pau del silenci i la remor de les fulles que encara queden. El Jardí resta en els murmuris de l’home que el visita, com un estrany paradís entre aquell regust pel plantar senzill i harmònic, entre cadires velles i aquella taula en la que el marbre ha envellit amb el pas dels anys, sostenint aquella jove olivera que malda per viure i reviure, per a fer-se arbre vell, com els d’antuvi i resseguir i fer ferma la terra. Ara les flors ja no hi son, alguna escadussera encara sura per entre les branques caigudes, demà tornarà a florir ufana, senyorejant l’estança, mentre, val la pena no badar paraula i deixar que la terra dormi plàcida, que no desperti fins que el sol la bany d’esplendor.....
