“Quan m'enciso davant un
paisatge, sé prou bé que no sóc jo qui el crea, però també sé que sense mi
les relacions que s'estableixen sota els meus ulls entre els arbres, els
fullatges, la terra, les herbes, no existirien en absolut. Aquesta aparença de
finalitat que descobreixo en l'assortiment dels tons, en l'harmonia de les
formes i dels moviments provocats pel vent, sé prou que no en puc donar raó.
Existeix, tanmateix, és allà sota la meva vista i, al capdavall, jo no puc fer
que hi hagi ésser si l'ésser no és ja; però, fins si crec en Déu, no puc
establir cap pas, sinó purament verbal, entre la universal sol·licitud divina i
I'espectacle particular que estic considerant: dir que ell ha fet el paisatge per
plaure'm o que m'ha fet tal que jo me n'agradi, és prendre una pregunta per una
resposta.”[1]
[1] Jean-Paul SARTRE. Pourquoi écrire?, dins Qu'est-ce
que la littérature? (París
1972), ps. 49-85 (1." ed., 1948). Els Marges, 27/28/29. 1983.Pag 115
