L’aigua pentina els camps acariciant sembrats i vida, mentre a ciutat regalima per entre les runes del món antic, aquell que varem conèixer... Miràvem en la direcció equivocada, incapaços de veure, fins i tot, el reflex de nosaltres mateixos, aquells que havíem greixat el seu relat... Una història sense final encara, perquè el dibuix dels temps segueix el rastre de les estrelles, com un desig inesperat gravat en el mapa del celatge immens... Una història sense principi encara, tot i que ancorada en la llum que donà inici a la nostra existència, com esperant la nostra perfecció, generació rere generació des de l’ inici... Les coses mai passen de la mateixa manera, però en elles esdevé sempre sinònim d’afany des d’un present que esgota els darrers batecs, que s’esgota, recreant un esdevenidor, com un vast clam, aquell s’ha d’alçar incommensurable més d’hora que tard a la cerca de la felicitat... No és en la pedra tosca en la que s’ha d’assentar el nou temps, ni en els miratges fútils i eteris sinó en la clau de volta que, cisellada, haurà de sustentar el nou edifici a bastir... mentre, l’aigua pentina els camps acariciant sembrats i vida i regalima per entre les runes del món antic a ciutat, aquell que varem conèixer...
Lleida, 08 de setembre de 2012
Albert Balada ©
