L'espígol...

La fotografia és original de Neus Bonamusa

L'espigol florit vestint-ne els camps, mentre la flaira ens recorda el despertar de la terra, que ja va essent en bona hora després del recés. Sigui un bon dia i fem bon camí, amb la joia d'haver obert els ulls i saber-nos vius...

© Albert Balada

13-03-2014

No som...

La fotografia és original de Jordi Busqué, de la Societat Catalana de fotògraf de Natura.

No som ens individuals realment, som elements socials, zoon politikon, com ens digué l’estagirita en el llibre I de la política, una mena d’animals socials, tot I que la reflexió aristotèlica versa sobre la dimensió de la educació, que tanmateix hem d’entendre com a cultura i valors els que en haurien de fer necessària i instrumentalment dependents de la societat, quan de fet apareix, segons el filòsof, el doble parer de l’home: ser bèsties o ser déus.

Cal però tenir present que la nostra existència individual hi és present, més enllà de la definició que Aristòtil ens fa, i sense negar ni refutar la reflexió, caldria apuntar una perspectiva, que seria com ens cal poder interpretar la posició de l’altri, igual que la nostra, nogensmenys que a partir d’una mirada clara i neta, d’aital manera que no sabrem comprendre al proïsme si no som capaços de posar-nos en la seva pell, de comprendre les circumstàncies, de comprendre totes aquelles variables dependents i independents  que incideixen en tota seva actitud, com també respecte de nosaltres mateixos.

Podem doncs tenir la capacitat de jutjar? Amb tota probabilitat no, doncs encara que puguem no comprendre, entendre o compartir les actituds dels altres, només serem capaços d’interpretar si actuem amb la humilitat suficient, que no amb falsa modèstia, per poder entendre que els porta a actuar així, el que no significa justificar res, però és només en aquesta anàlisi circumstancial com  podrem arribar a la comprensió dels que ens envolten, la qual cosa no significa, per altra banda, que no tinguem dret a enfadar-nos ni estem mancats del dret que ens permet no acceptar a ulls clucs els posicionaments adversos, ans al contrari, en aquesta tessitura, ampliant la nostra perspectiva, això ens ha de permetre comprendre, i serà només a través d’aquest comprensió, d’aquest enteniment, com hauria de fer-se possible i plausible la nostra realitat social.

© Albert Balada

04-12-2013

     

Caminaràs en llibertat, caminaràs...

La llibertat en l'obelisc homenatge a Rius i Taulet, Barcelona. Fotografia original d'Albert Balada

Obre bé els ulls, deixa’t tocar per tot allò que crida al teu voltant. Hi ha mirades que retraten la veritat; el teu camí està per fer, fes que el teu cor no resti empresonat, els teus peus faran els altres caminar. Tu, germà, que no duus sandàlies ni bastó, tu que a poc a poc desfàs els nusos de la por, caminaràs en llibertat, caminaràs. No et quedis mai en el llindar, creua la porta a la proximitat, seràs pare i germà, un cor proper des del teu cor itinerant. Que el somni teu no resti ignorat, seràs mare i germana itinerant, tu germana que no duus sandàlies ni bastó, tu que a poc a poc desfàs els nusos de la por, caminaràs en llibertat, caminaràs... (anònim)   

Algun dia tornaré...

A la fotografia Cristalls de sal sobre les roques i pedres de la mar Morta.

Algun dia tornaré, amb les mans buides, el rostre seré, les butxaques plenes de pedres, testimonis dels camins que he creuat, i un sentiment preuat que m’haurà acaronat l’ànima, aquell d’haver viscut hores amargues i precioses alhora, en escenaris diversos, on la vida era el sentit de tot plegat, aquell que m’acaba dibuixant un somriure i m’acalora les galtes. Si la salut m’ho permet, després de molts anys descobriré els meus ulls de la venda que els acluca, per deixar que la mirada sigui clara i desperta, sense matisos, sense mentides, sense vergonya, davant d’allò que ens és ofert; continuaré pregant al meu Déu, lluny de dogmes i idolatries, perquè les boires s’ esvaeixin, la terra baixa es desperti al nou sol o es deixi batejar per les pluges perfectes aquelles que ens regalen aigües gairebé beneïdes...

© Albert Balada
25-01-2013

Els camins...

    Diu una bella dita, que:  “els camins no s’obren fins que ets capaç de transitar-hi”; de fet és probable que la via, que el camí, fos oberta i expedita davant dels teus ulls i resti oculta a la teva mirada, doncs no és moment encara d’albirar la seva presència, aquella que et serà permesa tan bon punt la teva preparació sigui acomplerta, la pedra polida i els sentiments i rectituds fermament comprovats de manera que puguis caminar amb la mirada alta, l’ànima calma i la serenor de cor necessària acumulats els ensenyaments que també hauràs de transmetre, només aleshores s’obrirà als teus ulls, com si una llum distinta il·luminés el paisatge, desterrant velles incògnites i esborrant panorames que eren només eteris per esdevenir caminant, pelegrí d’una vida nova que t’és dat de viure i morir...

© albert Balada

15-01-2013

Una llegenda...

“Cal que siguem capaços de romandre en silenci i en la meditació, la reflexió silenciosa i prolongada, cal saber parar i pensar. D’aquesta manera, la nostra ment pot trobar la curació de les ferides inevitables de la vida diària, pot aprofundir en els successos que passen en les nostres vides i en el món, i arriben al coneixement que li permet d’avaluar les coses amb les nostres ulls.”  (1)

Fa ja alguns anys algú em va explicar una llegenda, un somni de qui va  poder vagar entre els dos mons de l’ànima, em  digué just el que ara acabeu de llegir, va ser un missatge que em va quedar gravat a foc en la meva consciència, i el somni, la llegenda deia com n’ estàvem d’ errats en la cerca de bens materials, nus com estem en aquest món al que hem vingut a viure, perquè de fet no hi ha res que cercar en allò material per a alimentar l’ànima, el bens materials són fungibles venen i se’n van i mai ens acaben de pertànyer de manera fefaent, només nosaltres, com a esser privilegiats que som en la creació, tenim, en nosaltres mateixos. un tresor que cal preservar i la llegenda del somni continuava pujant dalt d’un arbre, ben alt, més enllà de la terra erma, on un felí jeia, reposat i convidava a gaudir del silenci, de la calma i de la observació d’un món què, als seus peus, s’erigia en lluites fratricides, on qualsevulla causa justa podia establir una lluita que a res duia i el felí digué: “cal seure en calma i observar com la civilització es colpeja a ella mateixa fins a esdevenir quelcom semblant al no res, perquè cap és el motiu que valgui la pena perdre ni una sola vida per ell, només en el silenci, repetia la llegenda del somni, en la calma i la observació...” 

---

[1] Te Deum, Homilia de SS Benet XVI del 31 de desembre de 2012

Una cita: Marcel Proust

"El viatge únic i veritable, l'únic bany de joventut, no seria anar a nous paisatges, sinó a tenir nous ulls per veure el món a través d’altres ulls, de cent d’altres per veure els cent universos que cada un d'ells veu, que cada un d'ells és."[1]

---

[1] Proust, Marcel. A la recherche du temps perdú. La prisonnière, 1923 Cap. II

Una cita: Sir Charles Spencer Chaplin

"... Hannah, m’escoltes?, on sigui que siguis, alça els ulls, Hannah, els núvols s’allunyen, el sol està naixent, anem sortint de les tenebres cap a la llum, caminem cap a un món nou, un món de bondat, en el que els homes s’enlairaran per damunt de l’odi, de l’ambició i de la brutalitat... Alça els ulls Hannah! A l’ànima dels homes li han estat donades ales, i a la fi està començant a volar, està volant cap a l’arc de Sant Martí, cap a la llum de l’esperança, cap al futur, un gloriós futur que et pertany a tu, a mi, a tots... Alça els ulls Hannah! Alça els ulls! ... "[1] [2]

---

[1] (complement del monòleg de Charles Chaplin a El Gran Dictador; a la fotografia l'actriu Paulette Gauddard (Whitestone Landing, Long Island, Nova York, 3 de juny de 1911 - Ronco sopra Ascona, Suïssa, 23 d'abril de 1990), lactriu nord-americana que intrepretava el personatge d'Hannah)

[2] Anotació: Hannah (de l'hebreu חנה, de tant en tant també transliterat com Chana o Hannah) és l'esposa de Elcanà s'esmenta en els llibres de Samuel . D'acord amb la Bíblia hebrea era la mare de Samuel La paraula hebrea "Hannah" té molts significats i interpretacions, amb el més comú és el significat hebreu antic de la "gràcia" o "a favor / Ell (Déu) m'ha fet", així com interpretacions més contemporànies de la "bellesa" i " passió ".

Un relat breu...

(Fotografia titulada: "A la vora del foc", original de Montse Esteba)

...Aquelles monedes d’estany i coure, gastades pel trànsit de tantes mans, eren monedes de pobre que els meus avis, com tants d’altres obrers, usaven per anar posant als comptadors de la llum i l’aigua darrera aquella porta de fusta que, a ulls meus d’infant, se’m feia enorme, immensa...

...Aquella olor ho pentinava tot, de brou potent que havia estat al foc de la llar durant tot un llarg matí, encara em sembla sentir-lo als narius, com si l’ aleshores fos ara mateix i tot plegat em duu a aquella època en la que les tardes eren llargues i calmes, al redós de la llar, prop de l’avi...

... Ell ens explicava la seva història d’Europa, distinta a com la veiem a l’escola, perquè era la Europa d’aquells que la van transitar esdevenint poc menys que apàtrides, malbaratades esperances, trencades a bocins vides senzilles, famílies...

...El foc era l’enllaç amb el somni, mirar-lo refregant-se en l’aire com volent fugir, les flames cremaven aquell tronc vell i fort que encara podia generar energia suficient, una mica més, escalf a les galtes i els relats, sobre un terra que no em semblava pas dur, perquè era el terra mateix en l’encaix d’aquelles vides on tot formava part d’aquell món, de vegades imaginari, de vegades eteri, però sempre fantàstic recorrent, de vegades i a contracor de l’àvia, aquell llarg passadís, assegut al tricicle...

...Mentre la vida transcorria de manera diferent a com feia a ciutat, com si les hores no tinguessin els mateixos minuts ni el dia tingués la mateixa durada, perquè gaudíem del sol, de l’aire, de la pluja i el vent, com mai més vaig tornar a gaudir, fins ara ja gran, on els records s’apleguen de nou, com un retrat tant viu...    

©Albert Balada

6-12-2012

Interpretar

Trencant la nit quan comença la matinada, aquella en que has estat castigat sense veure les campanades de l’antiga presó, qui la recorda…condemnat a beure’t aquell cava que no cal ficar a la nevera, fora al balcó que gela també refreden les coses i els ànims posats a dir, mentre un dit de gebra llença lluentor en l’aire sobre el metall dels cotxes adormits a l’asfalt que ennegreix encara més la nit. Veus com s’il·lumina als acords de nous instruments d’aquella nova generació que ens ha fer de reconèixer la revolució tecnològica com a vital, com gestionen les llums d’aquella torre que tan ens assembla a la de la city de Londres, posats a dir, en la modernor de les interpretacions segurament, estranyes similituds, intertextualitat ho va batejar una escriptora, recordeu?.

Obrim els ulls quan tot just la ciutat s’adorm posat el dia i els carrers en el seu lloc, sota aquell tel blanquinós que transforma l’aire gèlid i humit en fredor característica dels nostres hiverns d’interior a la plana, que ens allunya del regal del sol de l’hivern i te n’adones que tu encara no has fet la teva declaració d’intencions per aquest nou any que comença, com si l’atzar o el fatalisme no poguessin desfer tot aquell que pretens de fer més que els homes, per molt que ens creguem senyors de les nostres vides i deixes de pensar-hi; retrobes com cada any aquell concert vienès, el que veuen, com deia el narrador, tantes persones que només veuen un concert l’any, aquell, asseguts amb una tassa de camamilla a la mà, per la ressaca, sense el rigor de l’etiqueta.

I comença un nou any, amb l’incertesa que el futur només el coneixen els déus, perquè els homes poden predir el passat i els savis interpretar el present com ens va dir Plató, però amb el convenciment que aquest és un hivern fred, molt fred, com toca; sec, molt sec, molt més del que toca potser, i poca cosa més, però també sabent que som posseïdors d’un senda llarga que recórrer, com aquell camí de ferro que va descriure una historia, amb portes i finestres alternes que ens donen llum a la banda esquerra i aquelles roses acabades de collir i embolicades en paper d’estrassa, per no danyar-les, d’aquell roser sense flors que cal tornar a plantar i acurar amorosament, amb la tendresa de la mà amiga...

Un llac transparent

Si decideixes perdre’t per unes hores en la solitud de la tarda, quan el sol comença a caure, lenta i pausadament sobre els camps ressecs per la sequera i les glaçades primerenques, pots gaudir d’aquell silenci que et deixa el soroll dels cotxes en passar, amortits per la vegetació que aguanta impàvida el pas del cautxú com el diòxid de carboni i altres gasos dels minerals fòssils, mentre la llum comença a fer ombres que retallen el terra i la teva pròpia ombra gira allargassada.

Només si ho decideixes tu, pots gaudir del cel que recorren pocs núvols fent una teranyina estranya en aquesta tardor enfredorida i gaudir dels pocs ocells que no migren i passegen a la recerca de menjar. És aleshores quan una gralla surt et sobrevola amb el seu blanc i negre de gala i crida en l’aire mentre t’esquiva tot aixecant el vol per evitar l’humà.

El silenci continua ensenyorint-se de la planaria mentre les màquines sortides del rentador retornen als garatges i circulen lentament, molt lentament per les rotondes noves com una dansa en la que els colors s’apoderen del quitrà, mentre el sol continua el seu lent descens cap als móns tropicals que despertaran aviat. Si tanques els ulls pots adonar-te del moviment de la terra i si ets capaç d’escoltar el silenci pots sentir el murmuri del vent o fins i tot la teva pròpia veu que et recorda que hi fas en aquest instant perdut de la teva vida.

En tot cas recorda què com un llac transparent, serè i profund, així esdevé l’ànima de l’home savi quan escolta les paraules de la sendera de la perfecció, perquè aquell qui coneix el riu de les seves vides passades i és lliure de la vida que fineix amb la mort, que coneix les joies del cel i els sofriments de l’infern, car ell és un que veu i la visió del qual és pura, que en perfecció és un amb la suprema perfecció, només ell, o ella, és un ésser veritablement lliure.

Una cura de paisatge

Gaudir dels matisos dels ocres, barrejats amb aquella infinitat de verds que recrea el paisatge del Pallars, dels pallarsos, un lloc que, com em deia aquest matí un pallarès, conforma una determinada manera de ser, fins i tot recreant aquella ànima vasquitzant de noms com ara Sort, que sembla voler significar pont i no el que realment ens sembla que vol dir.

Descobrir la pau i la tranquil·litat que ens envolta, quan les muntanyes són testimoni és una autèntica meravella que encara, hores d’ara, n o hem sabut explotar adequadament, potser, perquè la nostra consciència no ha entrat mai en el detall senzill i ha volgut viure envoltada d’allò que s’ha fet superflu, d’allò que s’ha fet normal, quan teníem als nostres ulls, radiant, ufana, la muntanya mateixa com element de natura, com element de cultura, com exponent de pau, de saviesa transcendent i antiga.

Ni tan sols aquella discriminació positiva que tan reivindiquen les zones amb baixa densitat demogràfica caldria, si la muntanya esdevingués projecte en si mateixa, com un valor descobert, com un valor a descobrir, com un país dins d’un país, quelcom que sembla tant difícil, perquè hi ha tantes visions del Pallars com pallaresos existeixen, un valor també molt propi d’aquelles terres que han estat aïllades durant molt anys de la seva pròpia consciència universal.

Realitats....

Amb la son pegada a les esquenes que comencen a bascular-se cap endavant de les hores mortes que arrossegada, jau l’estómac en la pendent del silenci que demana sorollós alguna cosa amb que omplir-lo, mentre dubtes entre aixecar-te o no de la cadira i si tens o no realment gana. Els ulls s’acluquen lentament, les parpelles es fan pessants, com si poguessis dormir escrivint les paraules entre somnis i buidant el misteri de la nit a la candidesa de l’ànima que només vol reposar una estona, damunt les lletres que lluentegen i comencen a donar voltes marejades.

Tot resta en silenci, fins i tot el carrer que hores abans avia estat com un rierol sorollós que deixava anar el bullici enlaire com s’enlairen els globus de colors quan els infants, voluntàriament, els deixen escapar per gaudir de la seva remuntada al cel. Tot no, és cert, la lluna ens acompanya i com un rellotge ensordia la nit amb el seu moviment de malucs i ens deixa bocabadats amb els seus ulls de nina i el somriure permanent que ens acompanya si la nit no deixa passar els núvols en el seu trànsit.

La foscor aplega però els gats més canalles que cerquen les gates maules que ronden les teulades on s’arreceren els coloms per dormir plegats, un costum estrany, perquè queden a l’esguard del seu pitjor guardià. Mentre l’aigua s’esmuny per les clavegueres, després de passejar-se per les voreres assedegades i plenes de pols. El dia ha estat irreverent i la nit no ens deixa veure de tant en tant la seva bellesa, és aleshores quan la són comença a demanar un jaç per començar el principi del viatge al món intermitent de les realitats ocultes, com una música que ens endinsa en els misteris i els secrets dels sons.