Sota les llambordes...

        Paris, maig de 1968, feta per Enri Cartier-Bresson

Ens caldrà tornar a mirar si sota les llambordes hi ha la sorra de la platja?

Del cel plouen petons

Com de fàcil en resulta de gaudir de les coses senzilles, a la seva mesura exacta, acceptant-ne d’ afavorir, per exemple, que els carrers esdevinguin de color vermell o de color verd, com que els gats ens miolin a ritme de jazz; com de fàcil seria entreveure aquella farola que envellida ha perdut el seu encant, i arreplegués al seu entorn una reunió d’orenetes disposades a salvar-la de la desmemòria, o descobrir que els dofins suren en aquest riu que blasma la identitat ciutadana; els seus crists sembren rosades precioses per les gespes daurades, com encenalls, arrepleguen els valors d’un jornada atardorada i fresca que ens despentina els cabells i enlaira de colors papers tot dibuixant gràfiques en el cel, deixant caure cavallets de mar que planen per damunt les nostres testes, enjogassats amb aquells globus d’aire que lentament s’enlairen i ens tapen els sols que aprofiten per badallar. El migdia esdevé tarda mentre les flaires a brou acabat de fer ensenyoregen els racons, aquell mastí gran, fosc, d’ulls tristossos, badalla davant d’un aparador de roba tèbia i càlida; les nines gegants que acull acluquen l’ull al nen que repenja el nas i les mans sobre els vidres....Del cel plouen petons i misteris, el carrer esdevé mut, tot és són i silenci, milers de cossos inerts han decidit que era hora de dormir quan les llambordes esdevenen coixins i el terra es torna de cautxú en una ciutat qualsevol on gaudir de les coses senzilles....

Notes XIX: boscos de pedra

Aquella sensació estranya que t'embarga quan camines amb passes lentes, el cap baix, embadalit comptant les llambordes, reconeixent pas a pas, pam a pam, de cada carrer per on transites en aquell caminar terapèutic amb que et regales al finalitzar el dia, és una sentiment que vola per l’esperit de la nit que tot just comença a planar sobre els boscos de pedra i els camins ennegrits, és un sentiment que ens converteix en essers indefinits en el plaer de les planes blanques, les planes, aquelles misterioses dames que ens atreuen fins a captivar les ments identificant les coses, els fets, les sensacions i tot plegat, com un misteri màgic, aboques com posseït pels esperits de la raó móns de paraules, de signes, d’expressions, que et fan absolutament transparent; nuesa de l’ànima que embriaga el moment en que el badall del rei sol, dóna pas al silenci nocturn que vigila els sóns....

Un dia, el dia.....

El dia, on l'amor regalima pels plecs de la pell i esgotes l'ànima en l'amistat profunda i perpètua. Mentre al cel es respira el silenci i la pau que ens hauria d’inspirar rebota en els ulls serens dels nens, mentre els jocs envaeixen tots els seus moments, propulsada com un arc de Sant Martí, que es repenja en aquell turó ferit. La llum entra tímidament en l’estança, mentre una música plàcida ens recita les notes pausades que cauen damunt del banc de fusta, aquell que justament avui ha canviat el seu sentit per escoltar paraules, per escoltar simplement.

Passegem per entre les calèndules i els plataners; a l’ombra plàcida mentre els sóns, com les rialles, omplen l’univers; com els principis i els valors vaguen per aquell espai eteri cercant els cors on arrelar. El dia, un dia, omple els ulls de la llum blanca que ens dibuixa un somriure mentre els tanquem deixant lliure l’oïda al murmuri de les aigües i al soroll de la sorra que recull les passes perdudes, extraviades per entre les llambordes.

La nostra pròpia humanitat

Descobreixes en la calma, el sabor del moment, de l’instant, de la mirada complaent, de la resposta amable, el valor que la vida t’ofereix. Assenyada virtut la del somriure permanent al teu entorn, sense esperar res més a canvi que un permís per a viure en la teva pròpia corporació de sentiments abreujats, de modèstia irremeiablement acomboiada en la timidesa perpètua, de qui descobreix en la petita llamborda aquella essència normal dels qui veuen en el detall el futur d’aquesta gran metròpoli que és la nostra pròpia humanitat

Deixem-nos mullar!

Caminar plegats mentre sona el telèfon i t’aixoplugues al redós del paraigües que tot just permet d’esguardar-te el cap, mentre com canalla vas xafant els tolls d’aigua que la pluja tardana ens porta i recrea una nova imatge de la ciutat; tots tres, com bons amics, caminant a pas lleuger, perseguits per l’incessant xirimiri que va en augment fins que arribes al recer d’uns porxos on espolsar aquella aigua que regalima. Deixem-nos mullar!, ens deia, desafiant i aixecant la front cercant aquelles gotes fredes de tardor que cauen una rera l’altra amb marcialitat. La llum apaivaga l’efecte que sobre les llambordes gastades fa mentre s’escola pels embornals, reflectint la llum intermitent i taronja del semàfor, alhora que caminem ràpid, més ràpid encara, tot celebrant l’arribada de la pluja de tardor que neteja el cel i potser els inferns.

Ens queden coses per a fer...

Fa anys que no passejo per Les Halles, darrera del Pompidou o per les fons misterioses que copien els formats mironians del Paris de la Cultura, aquella ciutat que se’ns ofereix sempre diferent, perquè sempre serà diferent la nostra mirada, per circumstàncies diverses, pels moments en que estem vivint; en tot cas, per a mi, com per al gendarme de Casablanca, sempre ens quedarà Paris, com aquell monument permanent i etern als símbols triàdics, però també a una manera de viure la vida, d’entendre-ho tot plegat, malgrat el chovinisme que el shi atribuïm, amb taules rodones petites per a fer cafè i gaudir de la conversa compartida entre-taules, que fan una gran conversa tot plegat.

Rebre una fotografia que et recorda allò que estimes, és sempre d’agrair, malgrat l’enveja que sents de qui té la sort o les possibilitats de perdre’s un cap de setmana per a fer un cafè en un Bistrop o gaudir de la passejada per Saint Germain, o senzillament passar una mica de fred gaudint de la ciutat en permanència i descobrir una mica de tot plegat, de la ciutat que viu encara amb Sartre, amb Camus, o amb les llambordes que cobreixen la sorra de la platja, com cridava l’eslògan dels estudiants de la Sorbona que convidaven així a arrencar-los de terra i llençar-los contra els gendarmes que defensaven la caduca república degolliana.

Avui potser és un bon dia per penjar aquest post, quan novembre ens anuncia que l’any arriba al seu final i que ens queden coses per fer, moltes coses per fer….