Fa anys que no passejo per Les Halles, darrera del Pompidou o per les fons misterioses que copien els formats mironians del Paris de la Cultura, aquella ciutat que se’ns ofereix sempre diferent, perquè sempre serà diferent la nostra mirada, per circumstàncies diverses, pels moments en que estem vivint; en tot cas, per a mi, com per al gendarme de Casablanca, sempre ens quedarà Paris, com aquell monument permanent i etern als símbols triàdics, però també a una manera de viure la vida, d’entendre-ho tot plegat, malgrat el chovinisme que el shi atribuïm, amb taules rodones petites per a fer cafè i gaudir de la conversa compartida entre-taules, que fan una gran conversa tot plegat.
Rebre una fotografia que et recorda allò que estimes, és sempre d’agrair, malgrat l’enveja que sents de qui té la sort o les possibilitats de perdre’s un cap de setmana per a fer un cafè en un Bistrop o gaudir de la passejada per Saint Germain, o senzillament passar una mica de fred gaudint de la ciutat en permanència i descobrir una mica de tot plegat, de la ciutat que viu encara amb Sartre, amb Camus, o amb les llambordes que cobreixen la sorra de la platja, com cridava l’eslògan dels estudiants de la Sorbona que convidaven així a arrencar-los de terra i llençar-los contra els gendarmes que defensaven la caduca república degolliana.
Avui potser és un bon dia per penjar aquest post, quan novembre ens anuncia que l’any arriba al seu final i que ens queden coses per fer, moltes coses per fer….
Rebre una fotografia que et recorda allò que estimes, és sempre d’agrair, malgrat l’enveja que sents de qui té la sort o les possibilitats de perdre’s un cap de setmana per a fer un cafè en un Bistrop o gaudir de la passejada per Saint Germain, o senzillament passar una mica de fred gaudint de la ciutat en permanència i descobrir una mica de tot plegat, de la ciutat que viu encara amb Sartre, amb Camus, o amb les llambordes que cobreixen la sorra de la platja, com cridava l’eslògan dels estudiants de la Sorbona que convidaven així a arrencar-los de terra i llençar-los contra els gendarmes que defensaven la caduca república degolliana.
Avui potser és un bon dia per penjar aquest post, quan novembre ens anuncia que l’any arriba al seu final i que ens queden coses per fer, moltes coses per fer….
