Temps de misteri, finestrejant....

Fotografia original de Montse Esteba

En les primaveres atardorades, i ja em dispensaran el neologisme i potser l’errada semàntica, plau de recórrer els carrers humits i notar aquell humiditat que regalima per tot, freda, esmunyedissa, que et fa entrar en contacte amb els cels ennegrits en els oratges maldestres que destrien aquests dies, sembla, per arrabassar-li al sol el seu reialme novament estrenat.  T’atures, i pots escoltar el colpejar de la calamarsa en la solitud dels carrers, on de tant en tant el clam d’aquell gos que li crida a l’aire, trenca la quietud inerme del recolliment laic.    En dies com aquests, on els àpats s’eternitzen en sobretaules acadèmiques i d’anàlisi, hi apareix, entre d’altres el nou llibre d’ Alejandro  Jodorowsky,  xilè que passa bona part de la seva vida a Mèxic i decideix afincar-se a París, que entusiasma a un contertul·lià. Potser m’entusiasma més la conversa sobre les essències del mar i l’efecte que produeix en els essers humans, de fet a mi m’encanten les galernades, aquelles onades que topen contra els murs de formigó de les andanes dels ports i aixeca tones d’aigua espumosa que cauen a pes sobre els passejos de marina; sembla estrany això en un home de terra endins, potser les arrels marineres fan el seu efecte de tant en tant, o potser és aquest meteor estrany que ens apaivaga les florides dates de la resurrecció cristiana.  Un temps de misteri en el que si desentranyem l’entrellat de  tot plegat, potser no deixa de ser un clam gens mistèric a l’abandó de la simplicitat aristotèlica com la recerca d’una espiritualitat suprema que ens transporta a un renaixement d’un ser, d’una nova consciència. Mentre, també aquella malta d’agradable sabor, et fa sentir per un moment esclau d’instants materials, que cal, perquè no?, gaudir en tota la seva intensitat.... No és possible veure caure el sol en l’horitzó i deixar-te embadalir per la lluminària que colpeja els núvols estants, perquè aquests s’han ensenyorit del cel engrissat i fosc, galernenc diria jo, de la terra endins del cronista...... 

Liberté

"A les meves llibretes escolars, al meu pupitre i en els arbres, en la sorra, en la neu, jo escric el teu nom. A totes les pàgines llegides, en totes les pàgines blanques, pedra, sang, paper o cendra. Jo escric el teu nom. En les imatges daurades, a les armes dels guerrers, a la corona dels reis. Jo escric el teu nom. A la jungla com al desert, als nius, a les emboscades, en els ecos de la meva infantesa. Jo escric el teu nom. En les meravelles de les nits, sobre el pa blanc de cada dia, en les estacions enamorades. Jo escric el teu nom. Sobre els draps blaus, a l’estany on el sol lluenteja humit, en el llac on viu la lluna. Jo escric el teu nom. Sobre els camps a l’horitzó, a les ales dels ocells i en el molí de les ombres. Jo escric el teu nom. Sobre cada sospir de l’aurora, en el mar amb els vaixells, en la muntanya desafiant. Jo escric el teu nom. A l’escuma dels núvols, en el suor de les tempestes, sobre la pluja menuda i fina, sobre el vitrall de les sorpreses, en els llavis amatents, ben a sota del silenci. Jo escric el teu nom. En els meus refugis destruïts, sobre els meus fars esclafats, sobre els murs del meu enuig. Jo escric el teu nom. En l’absència sense desig, en la solitud nua, sobre els sons de la mort. Jo escric el teu nom. En la salut revinguda, en el risc desaparegut, sens esperança ni record. Jo escric el teu nom. I pel poder d’un mot, jo recomenço la meva vida, he nascut per conèixer-te, com per nomenar-te: llibertat.”[1]

[1] Éluard, Paul. “Poésies et vérités”. Ed. Minuit. París 1942. Traduït per Albert Balada de la versió en francès.

Ens queden coses per a fer...

Fa anys que no passejo per Les Halles, darrera del Pompidou o per les fons misterioses que copien els formats mironians del Paris de la Cultura, aquella ciutat que se’ns ofereix sempre diferent, perquè sempre serà diferent la nostra mirada, per circumstàncies diverses, pels moments en que estem vivint; en tot cas, per a mi, com per al gendarme de Casablanca, sempre ens quedarà Paris, com aquell monument permanent i etern als símbols triàdics, però també a una manera de viure la vida, d’entendre-ho tot plegat, malgrat el chovinisme que el shi atribuïm, amb taules rodones petites per a fer cafè i gaudir de la conversa compartida entre-taules, que fan una gran conversa tot plegat.

Rebre una fotografia que et recorda allò que estimes, és sempre d’agrair, malgrat l’enveja que sents de qui té la sort o les possibilitats de perdre’s un cap de setmana per a fer un cafè en un Bistrop o gaudir de la passejada per Saint Germain, o senzillament passar una mica de fred gaudint de la ciutat en permanència i descobrir una mica de tot plegat, de la ciutat que viu encara amb Sartre, amb Camus, o amb les llambordes que cobreixen la sorra de la platja, com cridava l’eslògan dels estudiants de la Sorbona que convidaven així a arrencar-los de terra i llençar-los contra els gendarmes que defensaven la caduca república degolliana.

Avui potser és un bon dia per penjar aquest post, quan novembre ens anuncia que l’any arriba al seu final i que ens queden coses per fer, moltes coses per fer….

Again...

Descobrir quelcom, saber en definitiva com n’és d’important de veure en aquest món que la fatalitat, bonic paraula, ens guia, on sigui que la vida ens porti en aquella ruta que se’ns té marcada, algú diu que des de les estrelles, ves a saber.

De vegades, els carrers acostumen a resultar freds en les ciutats de l’interior, marcats també pel caràcter de la seva gent que va amunt i avall, buscant potser aquelles llambordes de la Plaça de la Concòrdia i recrear-se en l’obelisc, l'immens obelisc que la presideix i que Champolion va fer portar de les troballes egípcies per a major glòria de les expedicions napoleòniques.

El cert és que quan descobreixes que París, per posar un exemple, pot ser nexe de unió quasi espiritual, com qualsevol altra ciutat d’Europa, que ens configura l’imaginari i ens diu d’on venim, a on anem i que és la nostra vida, també de vegades et venen a la ment aquelles imatges en blanc i negre, d’un actor hieràtic, Bogart afirmant el “Sempre ens quedarà Paris” a la mítica “Casablanca”, on jo sempre tinc millor record de l’oficial francès que no pas de l’actor que sempre m’ha donat la sensació que recita més que actua. Recordar la frase “torna-la a tocar una vegada més Sam” (Play it again, Sam), que no va ser pronunciada pas per Bogart, ella, va ser ella, com sempre la que repeteix amb veu dolça i tendre, la frase amb la mirada entendrida….

Si aquesta pel·lícula va ser capaç d’entendrir també Woody Allen nogensmenys em sento commogut quan un amic em diu d’haver descobert Paris, aquella ciutat que ens pertany una mica a tots plegats, diria jo, i que ha estat fil conductor de bona part de la nostra historia. També de la meva, i em recordo ara, passejant un vespre pel bulevard Saint Germain, el meu fill encara petit al coll, el seu cap sobre el meu la galta tendra repenjada sobre els cabells que prèviament havia despentinat i recorrent l’avinguda, en la tranquil·litat i serenor dels segles que et miren pas a pas, pam a pam, des de qualsevol racó que busquis, passejant sota la llum de la lluna...

Hauria volgut donar, voltes i més voltes, com jugant a descobrir de nou la Place de l’Etoile, una rotonda immensa que sempre m’ha semblat prou més immensa del que realment era, voltes i més voltes, mentre contemplo la bellesa impertorbable que l’imaginari grec se’ns ofereix als ulls i recórrer el llarg passeig fins que el temps s’atura, com un cotxe, costat per costat la vorera i et sents completament feliç.

Potser les paraules d'Ella Fitgerald cantant un mes de maig de 1.957, els ritmes del jazz que et mimen les orelles i el cor ens ajuden a redescobrir aquella primavera permanent dels adolescents que s'adoren, mentre ens repeteix una i una altra vegada la paraula: "Paris".

Ljubljana l'estimada, Ljubljana l'odiada.

Diuen que el nom de la capital eslovena Ljubljana [ʎub'ʎʌna], deriva del nom eslovè ljubljena ("estimada"), tot i que això és una legenda urbana. El cert és que el record que en tenim a la meva família no és precisament la d’aquesta ciutat estimada, donat que la relacionem amb el pas que hi va fer el meu avi, Isidre Balada, quan formava part dels batallons de treball nazi, com a presoner de guerra republicà que n’era, en els camps de treball que a la ciutat el III Reigh hi tenia .

Qui m’ho hauria de dir que ara, des de la capital de l’estat europeu d’Eslovènia, la meva “gran i estimada amiga” i col·lega, l’Aintzane Conesa des d'enllà m’enviaria un meme, el mateix que em va enviar Oriol Yuguero i quina resposta sembla que ha portat cua, doncs en altres ambients hi ha gent que pensa com jo, fins al punt que es qualifica la meva resposta emmarcada en el que s’ha donat en anomenar turismofòbia, res més lluny de la meva intenció, ans al contrari, tan sols pretenia de fer una crida a les consciències de tots plegats i en especial dels joves socialistes quan escrivia: Amen, אמן , آمين

Per cert val a dir que una bona amiga meva va qualificar la meva opinió, la d'aquell post, d’un pel cínica i ara, una vegada més li he de donar la raó, perquè no era precisament aquest l’efecte que jo pretenia. I tot demanant disculpes a l’Oriol i atenent la petició que em fa l’encantadora Aintzane, us he de dir que,

De les ciutats que no he visitat mai, m’agradaria de visitar:

Sarajevo

Alexandria

Dubrovnik

San Petersburgo

Beijiín

I de les ciutats que he visitat, m’agradaria tornar a:

Paris, (i coincidim oi Aintzane?)

Abidjan

Tizi-Ouzou

Ouargla i Tamanrasset

Sofia