Lleida, un nou model de gestió local

Un nou model gerencial determina el govern de la Paeria que, sorgit de les urnes del proppassat 27 de maig, va atorgar la majoria absoluta + 1 a la llista del Partit dels Socialistes de Catalunya. Potser el concepte, el nom, que com diu un bon amic del ram de l’urbanisme, no fa a la cosa, i no està al meu entendre ben triat, però respon a un model que pot semblar basar-se, com apunta Joan Cal en la seva editorial "la peixera" de Segre, en l’aplicació d’un model de gestió privada a la cosa pública. Crec que en aquesta qüestió el periodista lleidatà s’equivoca, dons malgrat l’addició de l’Alcalde Àngel Ros pels lleons d’ESADE, una fixació com una altra pels formats en les escoles de negocis, com ell mateix, MBA que és, respon més a un model que predetermina una nova forma de model municipal, d’aquí que jo no cregui encertat el nom de gerència en els nous càrrecs que determina el govern municipal; de fet al meu entendre intenta aplicar per endavant el que serà la nova delimitació de l’estructura municipal que l'avant-projecte de la futura "Llei del govern i de l’administració local", preveu, i aquesta preveu, llevat de possibles canvis en el tràmit parlamentari, l’existència d’un govern en ciutats de les característiques de Lleida, que hauria d’estar format per persones expertes en la matèria, al marge dels electes que configurarien el parlament local.

Aixa doncs, com ho veig jo, Ros, prefigura ja d’avançada aquest nou concepte i imagino que per no ferir suspicàcies dels electes, denomina gerents als nous “ministres” locals, gestors en definitiva de la cosa pública, executors de les polítiques que haurà definit la política sotmesa a la dialèctica de la qüestió parlamentària i de l’acció diària de contacte amb la ciutadania. Absolutament doncs encertat aquest intent, tot i la denominació de “gerents” dels nous càrrecs, que seran els qui « gerenciaran », aquí sí que el terme si escau, el dia a dia de la gestió municipal.

Una cita: La dialèctica en la política

Dwight W. Morrow, que va ser ambaixador nord-americà a Mèxic de 1.927 a 1.930, va establir la seva estratègia política en trobar les coincidències i destacar els assumptes en els que podria cercar-se la col•laboració. L'apropament cultural va jugar també un paper destacat durant la seva missió. A aquest diplomàtic se li atribueix la següent sentència:


"Si un partit polític s’atribueix el mèrit de la pluja, no cal estranyar-se que els seus adversaris el facin culpable de la sequera"



Manta vegades trobem en el context del discurs polític a banda i banda de l'espectre electoral que fan realitat aquesta sentència, de manera que la dialèctica, com ens insinuava Joan Cal, assoleix un discurs que acaba donant la raó al ciutadà que renúncia als seus drets i deures legítims en democràcia: el vot

Juan Cal: Excel.lent

De vegades he estat dur amb les peixeres de Cal al diari Segre, però en la del dimarts dia 8 he d’admetre que, malgrat a alguna gent els hagi pogut ofendre, estic absolutament d’acord amb la seva asseveració, és més mi veig una mica representat.

De fet ha estat també en certa manera, una mica el guió de la tertúlia d’avui a Ràdio Popular, el contrapunt que modera Sergi Tort, que ens acomiadava fins al proper dia 29. De fet he estat dur, molt dur amb els contertulians, perquè quan algú desconeix els models i els sistemes polítics, les lleis i les fórmules, acostuma a dir, com jo he anunciat: “tonteries”; que els ciutadans i les ciutadanes de la república francesa entenen la participació com una obligació republicana està fora de tot dubte, malgrat que molts analistes, entre els que m’hi conto, entenguin que hi ha una certa crisi, no ja de paradigma sinó fins i tot d’Estat, el model tradicional de la França que coneixement, amb un alt nivell de funcionariat i empresa pública, malgrat les indicacions de la Unió Europea, que ha sumit el país en una crisi d’identitat que el filòsof Josep Ramoneda atribueix essencialment a una crisi d’autoestima, definició que diu prendre de François Fillon, a partir de la que ells, els francesos, entenen com una manca de comprensió per part dels altres països, una crisi en definitiva de la grandeur, un terme essencialment francès que ambdós candidats, Sarkozy y Royal, reivindicaven.

En tot cas respecte de França, encara una cosa positiva, l’aposta per la Cibercampanya. un instrument que malgrat l’ample espectre de bloggers a Catalunya, encara no ha estat establerta per part de les estructures dels partits com a instrument validable.

Respecte de la comparació, retornant a Joan Cal, que aquest en fa dels debats que es donen a la República francesa, li hauria de donar la raó, en especial perquè com em sorprenen determinades afirmacions en la tertúlia, també em sorprèn que es deixi l’assessorament dels polítics a unes espècies estranyes, a cavall del periodisme i altres disciplines, el que fa que es doni una determinada estructural discursiva, molt determinada, i no només és el cas de Lleida, també ho és d’altres poblacions.

Crònica electoral LIII: Les llistes a Lleida, del cinisme a la realitat

Ahir em vaig resistir a titllar de cínic al meu amic Ramón Alturo, el president de CDC a la plana de Lleida, en “el contrapunt” de ràdio popular , com ho fa avui el periodista Joan Cal en el seu apunt: “la peixera” al diari Segre, tot i que amb una sagaç pregunta retòrica. Certament el primer pas d’aquesta lletania en el manual de les escenificacions mediàtiques de les organitzacions polítiques al nostre país, ha estat servit a través de la presentació de les llistes, les acusacions d’OPA hostil que em va repetir Alturo i l’evidència del creixement per part de PSC (en particular) i ERC en quant als nombre de llistes presentades i l’estancament de CiU.

Torno a referir-me a “la peixera” de Joan Cal, una cita obligada en la lectura dels rotatius diaris, on malgrat del titular pugui semblar una altra cosa, les dues columnes que publica el director executiu, he d’admetre que, reflecteixen fidelment una realitat objectiva, fins i tot la del PPC que tantes vegades he comentat amb l’amic Paco Piniés i que ahir també ell mateix referia en la tertúlia de Sergi Tor.

És evident que les coses canvien per factors i variables que depenen en bona mesura de la conjuntura del nostre país, a la que el nostre territori no pot quedar aliè de cap de les maneres i que la lluita té una dimensió clara, el control d’uns institució de segon grau com és la Diputació de Lleida en la que és arribada l’hora d’adequar-la a la realitat canviant dels temps i concretar el mandat imperatiu de les lleis locals, per a que sigui un autèntic instrument de suport als més petit (municipis) i amb menys capacitat per raons òbvies de demografia i recaptació; però també hi ha una obligació no escrita d’establir uns estudis, una valoració de la realitat que permeti poder establir accions presents i futures, segurament no era aquesta la intenció en crear la figura del Responsable d’estudis, que no n’ha realitzat ni un de sol que permeti determinar una situació de dèficit concreta o realitats socials que només d’aquesta manera poden ser intuïdes, segurament si pensem en clau utilitarista cal mantenir en la futura corporació aquesta figura i dotar-la d’un contingut específic, que ara, evidentment, no té.