Descobrir quelcom, saber en definitiva com n’és d’important de veure en aquest món que la fatalitat, bonic paraula, ens guia, on sigui que la vida ens porti en aquella ruta que se’ns té marcada, algú diu que des de les estrelles, ves a saber.
De vegades, els carrers acostumen a resultar freds en les ciutats de l’interior, marcats també pel caràcter de la seva gent que va amunt i avall, buscant potser aquelles llambordes de la Plaça de la Concòrdia i recrear-se en l’obelisc, l'immens obelisc que la presideix i que Champolion va fer portar de les troballes egípcies per a major glòria de les expedicions napoleòniques.
El cert és que quan descobreixes que París, per posar un exemple, pot ser nexe de unió quasi espiritual, com qualsevol altra ciutat d’Europa, que ens configura l’imaginari i ens diu d’on venim, a on anem i que és la nostra vida, també de vegades et venen a la ment aquelles imatges en blanc i negre, d’un actor hieràtic, Bogart afirmant el “Sempre ens quedarà Paris” a la mítica “Casablanca”, on jo sempre tinc millor record de l’oficial francès que no pas de l’actor que sempre m’ha donat la sensació que recita més que actua. Recordar la frase “torna-la a tocar una vegada més Sam” (Play it again, Sam), que no va ser pronunciada pas per Bogart, ella, va ser ella, com sempre la que repeteix amb veu dolça i tendre, la frase amb la mirada entendrida….
Si aquesta pel·lícula va ser capaç d’entendrir també Woody Allen nogensmenys em sento commogut quan un amic em diu d’haver descobert Paris, aquella ciutat que ens pertany una mica a tots plegats, diria jo, i que ha estat fil conductor de bona part de la nostra historia. També de la meva, i em recordo ara, passejant un vespre pel bulevard Saint Germain, el meu fill encara petit al coll, el seu cap sobre el meu la galta tendra repenjada sobre els cabells que prèviament havia despentinat i recorrent l’avinguda, en la tranquil·litat i serenor dels segles que et miren pas a pas, pam a pam, des de qualsevol racó que busquis, passejant sota la llum de la lluna...
Hauria volgut donar, voltes i més voltes, com jugant a descobrir de nou la Place de l’Etoile, una rotonda immensa que sempre m’ha semblat prou més immensa del que realment era, voltes i més voltes, mentre contemplo la bellesa impertorbable que l’imaginari grec se’ns ofereix als ulls i recórrer el llarg passeig fins que el temps s’atura, com un cotxe, costat per costat la vorera i et sents completament feliç.
De vegades, els carrers acostumen a resultar freds en les ciutats de l’interior, marcats també pel caràcter de la seva gent que va amunt i avall, buscant potser aquelles llambordes de la Plaça de la Concòrdia i recrear-se en l’obelisc, l'immens obelisc que la presideix i que Champolion va fer portar de les troballes egípcies per a major glòria de les expedicions napoleòniques.
El cert és que quan descobreixes que París, per posar un exemple, pot ser nexe de unió quasi espiritual, com qualsevol altra ciutat d’Europa, que ens configura l’imaginari i ens diu d’on venim, a on anem i que és la nostra vida, també de vegades et venen a la ment aquelles imatges en blanc i negre, d’un actor hieràtic, Bogart afirmant el “Sempre ens quedarà Paris” a la mítica “Casablanca”, on jo sempre tinc millor record de l’oficial francès que no pas de l’actor que sempre m’ha donat la sensació que recita més que actua. Recordar la frase “torna-la a tocar una vegada més Sam” (Play it again, Sam), que no va ser pronunciada pas per Bogart, ella, va ser ella, com sempre la que repeteix amb veu dolça i tendre, la frase amb la mirada entendrida….
Si aquesta pel·lícula va ser capaç d’entendrir també Woody Allen nogensmenys em sento commogut quan un amic em diu d’haver descobert Paris, aquella ciutat que ens pertany una mica a tots plegats, diria jo, i que ha estat fil conductor de bona part de la nostra historia. També de la meva, i em recordo ara, passejant un vespre pel bulevard Saint Germain, el meu fill encara petit al coll, el seu cap sobre el meu la galta tendra repenjada sobre els cabells que prèviament havia despentinat i recorrent l’avinguda, en la tranquil·litat i serenor dels segles que et miren pas a pas, pam a pam, des de qualsevol racó que busquis, passejant sota la llum de la lluna...
Hauria volgut donar, voltes i més voltes, com jugant a descobrir de nou la Place de l’Etoile, una rotonda immensa que sempre m’ha semblat prou més immensa del que realment era, voltes i més voltes, mentre contemplo la bellesa impertorbable que l’imaginari grec se’ns ofereix als ulls i recórrer el llarg passeig fins que el temps s’atura, com un cotxe, costat per costat la vorera i et sents completament feliç.
Potser les paraules d'Ella Fitgerald cantant un mes de maig de 1.957, els ritmes del jazz que et mimen les orelles i el cor ens ajuden a redescobrir aquella primavera permanent dels adolescents que s'adoren, mentre ens repeteix una i una altra vegada la paraula: "Paris".
