Hi ha racons...

Hi ha racons que respiren; pedra, fusta, vi... esdevé com un èter imperceptible que es manté sempre en el record, quan trepitges aquells carrers que ressonen, aquells carrers que et xiuxiuegen la història a través del sentiment... Pots sucumbir o, fer com si no va en tu, però és difícil no deixar-se embriagar, ni que sigui per un instant pels sonors silencis, els espais ombrívols, les càlides mirades i els somriures de complicitat... un bon “vin de paille” i deixar'te endur per les aromes de l’esperit ... 

© Albert Balada

15-03-2014

Memòria

Quan els diaris de tot el món, van ressaltar la notícia de la seva mort, l'agost de 2006, la de Naguib Mahfuz, premi Nobel de literatura l'any 1988, el seu pesar i la seva admiració, vaig voler redescobrir Mahfuz; un escriptor que anirà sempre lligat als carrers, els cafès i la manera de ser del seu benvolgut El Caire, al que tantes vegades va descriure en la seva obra. Però m’ha agradat especialment de deixar constància en el meu blog d’un breu text que ens ensenya molt d’ell, però també de tots nosaltres.

"...A l’anar a ordenar la meva biblioteca, em vaig trobar darrera d’un prestatge una rosa seca, amb els pètals escampats. Vaig somriure. Les profunditats del remot passat mostraren una llum passatgera i es lliberà del puny del temps un sentiment de nostàlgia que va viure cinc minuts. Una fragància que era com un murmuri que s’escapa dels pètals Secs.

Vaig recordar les paraules del savi amic: “la crueltat de la Memòria es manifesta recordant allò que es va esvair en l’oblit”..."