Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris esperit. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris esperit. Mostrar tots els missatges

divendres, 22 d’agost del 2014

En el silenci...




En el silenci de la pedra dels hospitalers, els sons de l’arpa deleixen l’ànima i remunten del celatge enllà a la cerca de la mà que pentina la Creació; com un esglai el cor es colpeix amb cada nota, albirant antigors i presències. Si hom tanca els ulls hom descobreix com la cadència musical amara el lloc i el beneeix, recuperant-ne el seu esperit guaridor...

© Albert Balada
15-07-2014

dissabte, 15 de març del 2014

Hi ha racons...



Hi ha racons que respiren; pedra, fusta, vi... esdevé com un èter imperceptible que es manté sempre en el record, quan trepitges aquells carrers que ressonen, aquells carrers que et xiuxiuegen la història a través del sentiment... Pots sucumbir o, fer com si no va en tu, però és difícil no deixar-se embriagar, ni que sigui per un instant pels sonors silencis, els espais ombrívols, les càlides mirades i els somriures de complicitat... un bon “vin de paille” i deixar'te endur per les aromes de l’esperit ... 

© Albert Balada
15-03-2014

diumenge, 26 de gener del 2014

Quan es vol parlar de l'esperit...



“Quan es vol parlar de l’esperit, de vegades és menteix una mica. Jo no he estat honest parlant-vos dels encenedors de llànties de carrer. Podria donar-vos una falsa idea del nostre planeta a aquells que no el coneixeu. Els homes ocupen poc lloc sobre la terra. Si els dos mil milions d’habitants que poblen la terra estesin dempeus i ben junts, com per un míting,  fàcilment podrien ser posats en una plaça pública vint milles de llarg per vint milles d'ample. La humanitat podria estar amuntegada en un petit illot del Pacífic. Els adults, segurament, no us creurien. Ells s’imaginen que tenen més lloc. Ells es creuen tan importants com els baobabs.  Vostè els podria aconsellar de fer el càlcul. ells adoren les xifres: això els plaurà. Però no perdeu pas el temps en aquesta tasca.” [1]  




[1] Saint-Éxupery, Antoine. Le petit prince. Edició Electrònica. Octubre 2007.  XVII.

dilluns, 6 de gener del 2014

Les nostres emocions...


La fotografia és original de Montse Esteba.

Les nostres emocions ens traeixen de vegades, fins al punt d’obnubilar-nos la percepció mateixa, aleshores és arribat el moment de deixar de banda les percepcions i endinsar-nos en la profunditat de la nostra ànima per a beure de la font mateixa que ens dóna la vida i poder  conrear les connotacions espirituals i psicològiques que nien en el nostre cor, alliberant-nos de tota dependència material, però també de tot l’aliment del nostre jo més mundà, hi descobrirem aspectes que ens podrien resultar insondables, fins i tot, aspectes més enllà del confort que anhelem, i que se’ns fa, de sobte, innecessari,  lluny del buit de la recompensa, de la autoafirmació, per trobar la nostra veritable essència i prendre consciència de la nostra veritable dimensió, lluny de la foscor en que s’amara al lliure albir dels humans, necessària, però, per a projectar la llum que esdevé veritat.   

© Albert Balada

06-01-2014

dilluns, 9 de desembre del 2013

L'orgull, l'arrogància, la satisfacció d'un mateixa...




L’orgull, l’arrogància, la satisfacció d’un mateix solen definir-nos de vegades, encara que la nostra percepció no ens ho permeti i puguem tendir a la falsa modèstia; la concepció fraterna que hom hauria de tenir, ens hauria de dur a considerar la nostra subordinació a l’esperit, de manera que els nostres trets característics ens permetessin d’obrar a partir de la sincera humilitat, emfàticament, però a aquest estadi no hi podrem arribar si no és fruit d’una profunda meditació, ordenada, cabal i feta a consciència, el que significaria una obertura de cor i de ment que ens renova i revitalitza. 

© Albert Balada
09-12-2013

divendres, 6 de desembre del 2013

Hi ha paisatges...




Hi ha paisatges impressionats que s’assimilen a una relativa llibertat d’agradable complaença, remeis d’antic, amulets potser que esdevenen del record, en el temps, probablement perquè l’extensió de la saviesa es dóna precisament a partir del cúmul d’experiències que s’hi aglutinen, quina grandesa no acostuma a revelar-se gairebé mai, perquè hi ha històries que queden aixoplugades en una altra dimensió de la memòria.

La fortalesa, tanmateix, radica en el respecte a aquella dimensió oculta, no menys humana, per la que hom ha transitat, honorant la senzillesa de les coses que alimenta l’esperança, malgrat el desig de preservació de les elits, però el respecte, fins i tot en l’adversitat, esdevé cadena difícil de trencar, si la desesperança no la rovella, convertint la reputació en una sort de miracle que projecta una profunda i transcendent lliçó que emana  del poderós efecte de la paraula.

Tot i així, el silenci, ubicat també en el temps com en l’espai, atorga com a pausa eloqüent la divina complaença del deure allunyant del soroll que amara la calma, en el que nia la perspectiva amb la que cal mirar i emmirallar-se,  per a poder aconseguir  d’alimentar l’esperit en projecció, abastant noves carenes des de les que contemplar la vida, des de la benedicció que ens és atorgada.

© Albert Balada

05-12-2013    

dimecres, 30 d’octubre del 2013

El perdó és un acte complex...



El perdó és un acte complex, més enllà de la constricció, perquè en resulta d’un procés llarg d’introspecció i comprensió. Defugint tota venjança, i per tant defugint l’acció del mal, que espera a la nostra porta, inquiet; Defugint de la rancúnia i l’odi, elements que alimenten la foscor, que graten l’ànima fins a ferir-la; Defugint la manca de respecte cap a qui ens hagi agreujat, doncs en aquest respecte, apartem el mal definitivament del nostre cor.

No és menys cruel qui fa mal que aquell que no és capaç de perdonar en cap dels nivells anteriors, doncs en aquesta manca de capacitat esdevé la nostra pròpia debilitat i és com esdevenim aliment del mal, aliment de la foscor, ennegrim la nostra ànima.

Perdonar no significa deixar de reaccionar davant de tota acció, omissió o falta, sinó intentar de veure més enllà d’allò que estigui passant, d’allò que ens estigui passant, la manca de perdó, però, significa que aquelles accions, omissions o faltes, negativitat en definitiva, ens estan afectant i ens estan convertint en una persona distinta a com érem i com hauríem de ser, ens impedeix de ser aquells que hem de ser i aleshores, potser que ens plantegem si no hauríem de perdonar-nos a nosaltres mateixos.

Perdonar significa anular i sobrepassar, en definitiva, l’efecte del mal, significa una acció de llum, d’alliberament de la nostra condició física per esdevenir en connexió amb el món espiritual, amb l’Univers en tota la seva complexitat i harmonia, mantenint la puresa de la nostra ànima, per tant tan ràpidament com siguem capaços de resoldre els nostres errors més aviat retornarà la qualitat a les nostres vides perquè haurem fet una passa transcendent.


© Albert Balada
20-10-2013  

dissabte, 19 d’octubre del 2013

Descobrir...




Descobrir en la minsa Llum de l’espelma la revelació de la llum que desballesta la foscor, ens hauria d’inspirar el valor de la pròpia harmonia, doncs en aquesta acció, es recrea tot l’univers al temps que també hi podem recrear el sens de l’esperit mateix, tant que ens sabrem posseïdors d’una realitat que ens transcendeix, l’oració, per tant acompanya aquest fet de manera que les paraules embolcallen la essència mateixa s' enlaira la nostra ànima.

© Albert Balada
19-10-2013

dissabte, 21 de setembre del 2013

Hi ha moments...



Hi ha moments, on el silenci i la pau t’acompanyen; són aquells moments que esdevenen infinits, com si hi hagués una connexió estranya amb un èter que ho envoltés tot; si ets capaç d’arribar a aquest moment de contemplació, sense reclusió ni allunyament, hauràs descobert la teva connectivitat amb el món, però també amb l’Univers; només si el teu esperit roman alliberat de tot pensament que l’alteri, si et proposes de gaudir fins de l’aire que respires per glorificar el valor de la vida, aleshores excel·liràs en la companyonia que se’t demanda de la teva existència, doncs sabràs conrear un aire feliç i místic alhora, en la descoberta del que t’envolta com un regal preuat.

© Albert Balada

21-09-2013

dimarts, 20 d’agost del 2013

Com seria el món...



Com seria el món, si poguéssim disposar de una mirada múltiple, de la capacitat de poder observar moltes perspectives alhora? Clar que ens caldria una altra disposició d’ànims, se’ns faria necessari de comptar amb una amplitud de mires i capacitat cerebral, força més ampla de la que ara tenim i per tant, llevat que l’evolució  humana arribi alguna vegada a aquesta capacitat, de moment hem de conformar-nos amb una única perspectiva, o com a molt amb la capacitat de conrear el coneixement per a interpretar-la, i rau, doncs, en el coneixement, ara per ara, en la essència de la nostra pròpia capacitat, perquè aquella mirada múltiple, queda reservada, en tot cas a l’Esser superior, i per tant no forma part de la nostra humil humanitat, que ha de conformar-se, si més no, amb les perspectives distorsionades que, manta vegades, ens arriben per fruits i orígens diversos, sempre amb intencionalitats i interessos clars, però que de vegades resten obscurs a les nostres  mirades.  

Només hi ha una possibilitat de poder  anar una mica més enllà, només una mica, de la nostra qualitat humana, i és la connexió divina que la calma i la serenitat de l’ànima ens hauria de permetre, de poder interactuar amb la nostra essència, amb allò que ens assimila a la Creació, a la unicitat;   aleshores en aquesta disposició de ment, podem descobrir l’enteniment superior que governa l’univers, des de la nostra petitesa, podem tenir una nova perspectiva que substitueix a la inicial i en ella recrear-nos en l’observació i en l’aprenentatge, admirar-nos de la possibilitat del silenci, del bé, de l’harmonia...

És aleshores quan l’home conflueix en la cerca d’una veritat experiencial, d’una  veritat transcendental i gens efímera, més enllà de les diferents veritats que les ciències especulatives i les naturals permeten de cercar a través de l’establiment de les respectives hipòtesi que cal provar, més enllà de la nostra pròpia dimensió, per entrar, sense abandonar la inicial, en una dimensió nova que, tot i la unidimensionalitat que encara embarga la ment humana, permet concretar l’esser humà en aquella part de l’univers que representa com a esser viu que és, com a realitat viva, mutant i alhora essencial  de ella mateixa,  a l’abast d’una nova visió que li permeti aquella connexió, de tal manera que la seva pròpia limitació en el temps i en l’espai, puguin esdevenir subtileses de la creació, doncs és transporta al món de l’esperit, una realitat distinta que acarona el bé comú com a realitat substancial en la que descobrir-nos com a instrument social; és quan l’home esdevé autènticament home i la dona autènticament dona, quan es reconeixen ambdues parts de la pròpia concreció, en aquella dimensió prèvia a la naixença mateixa i alhora en una dimensió futura que ens és impossible d’interpretar amb els ulls humans, doncs només des d’aquesta dimensió espiritual es pot entrar en connexió amb l’Esser superior que forma part de nosaltres mateixos com de tota la creació i sens dubte aquell moment sublim està reservat a uns pocs escollits...

© Albert Balada

20-08-2013

La màgia...




La màgia, aquella que conreaven les societats ancestral, esdevé primitivament tràgica en una interpretació post moderna de la realitat, però aquella estructura mitològica del pensament que es dóna en aquelles, permet de reconèixer la saviesa humana en la seva més intima connexió amb la divinitat, divinitat panteista, és cert, però menys, molt menys del que sembla, doncs existeix una comunió efectiva entre les forces de la natura i les divines, una connexió que crea un nexe d’unió entre l’home i l’esperit o com ho podríem dir en termes més actuals, entre l’home i la essència del tot, un nexe d’unió per aquells homes que tot just comencen a entendre’s com a individus i menys encara com a societats, més enllà de la tribal, però enllaçava amb una concreció de la divinitat i la seva concreció en l’univers que els era conegut; aquest panteisme esdevé simbolisme màgic i mític en les diferents civilitzacions, probablement transmutant-se i adaptant-se per contagi o assimilació al llarg dels mil•lennis i és en aquesta mitologia que esdevé un fet transcendent que recull el llibre, com és la explicació de fi de la panteització, a través de la fabulació històrica, del relat del mite que se’ns relata quan es trenca el principi pentètic en aquella concreció de la divinitat, aquella que no té nom i inicia la seva relació personal amb una civilització emergent, forçant a deixar de banda l’intent de concreció de les figures deífiques que simbolitzen i representen un món màgic de relació amb la natura mateix i amb l’esperit d’uns déus que es reparteixen la divinitat, per a concretar-ho en un esser innominat del que en formem part, una connexió amb l’univers en un moment en el que es produeix la transició civilitzacional, la aliança dels homes amb Déu, el tot, que defuig ja una interpretació màgica, per esdevenir una component espiritual, racionalment espiritual, que transporta la ment cap a les essències de l’ànima i d’aquesta cap qui és i no és alhora, definint-ne el principi i el fi, l’essència de la creació i també la necessitat de revelar-se als homes a partir d’unes regles bàsiques que esdevenen substancials i imprescindibles com a civilització. L’evolució posterior de la teologia del llibre, en funció de les corrents religioses, ens porta a pervertir l’evolució racional de la interpretació de la relació entre els homes i la divinitat més enllà de la màgia inicial, a la que retornen determinades postulacions, en la santificació de fets, llocs i persones a les que s’atorga caràcter diví contràriament a la pròpia percepció de la unicitat i la connexió entre Déu i l’home, fruit d’aquell pacte, que a través de la història s’ha anat desdibuixant, només en la interpretació d’aquesta relació, sense intermediacions humanes i semi-divines, resulta efectiva una autèntica revelació teològica. 

© Albert Balada
19-08-2013

A la fotografia la recuperació de la Antiga Sinagoga Major de Barcelona.

dimarts, 9 de juliol del 2013

La nit apaivaga...




La nit apaivaga els mals sabors de boca, els esperits ronden amb sons de Leonard Cohen i libacions d'abadia per a perdonar els mals hàbits que ens ronden i ens abracen, subjectes d'antic que es resisteixen a sucumbir...

©Albert Balada
08-07-2013
 

diumenge, 7 de juliol del 2013

Hi ha moments...



Hi ha moments del dia, encara que sigui a ple sol, que et conviden a perdre la mirada en l’horitzó i relaxar l’ànim i l’esperit, tot reconciliant-te amb tu mateix i amb la vida, reflexionant sota un sol de justícia juliolenc en aquestes terres de l’occident, o del ponent com els agrada dir als que són de llevant, tot i que no se’n diuen. Oració en silenci on hi cap tothom, sigui quina hagi estat la seva aportació a la meva existència, que tothom mereix que algú ori per ell.

© Albert Balada

05-07-2013

dimecres, 11 de juliol del 2012

Una cita: Juan Goytisolo


“...podreu cremar els meus llibres però mai l’esperit que en ells s’hi conté...” [1]


[1] Juan Goytisolo, citant a un poeta anònimo a "Mokhtar Atitar". El País. 06/12/2012

dijous, 27 d’agost del 2009

Hedra


Hi ha raons simbòliques que de vegades asseguren els misteris que hom protegeix a les prestatgeries, entre llibres, nous i vells, que s’acompanyen totes les hores, esperen a ser retrobats pels seus propietaris. De fet, si un aconsegueix de mantenir-se uns minuts en silenci, a ulls clucs, cobren vida i en l’espai al teu voltant dansen obrint i tancant-ne els seus cossos de manera que de tant en tant d’alguna d’aquelles munions de fulles enquadernades cau algun missatge ocult, misteri escrit amb lletra imprecisa, gargots de vegades imperceptibles, a saber, el temps que feia que eren allà dins, amagats entre l’ olor a tinta i a paper. Les danses s’intensifiquen a mesura que aquests ser inimmutables poden no resistir al pas del temps, i prenen consciència de la seva existència com del valor que hom els dóna, que ells identifiquen pel tracte que se’ls dispensa, pel respecte, per l’admiració....

Tot i que amb l’adveniment de la ciència i el seu mètode, la màgia queda postergada i extingida, suposadament, el valor d’aquelles realitats virtuals en les que endinsar-se de la mà dels olors o de les tradicions antigues, profanes, s'arrepleguen en els albors dels temps, donant-te de vegades raó dels pensaments més profunds, arrelats en conviccions pretesament noves, quan en realitat la memòria esdevé mut testimoni de l’engranatge del temps, aquell en la veneració dels arcans, com del kronos que vetlla del parnàs estant per l’esdevenir dels homes. La màgia esdevé recurs literari que acomboia l’esperit i allibera pesars i tragèdies, però compte, de vegades aquell suposat caos acientífic pot esdevenir ritual correcte en la veneració deífica i aleshores l’univers sencer s’allibera com si d’un somriure a la vida es tractés, per completar aquella obra, aquella partida que com en els escacs juguen els homes, acció/reacció, guany/pèrdua, blanc/negre... símbols que recreen màgiques virtuts, com els versos alexandrins que en les tardes estiuades deixen les seves grafies a l’esguard de l‘hedra que reposa somicant sobre els braços metàl·lics que l’envolten, deixa caure aquells brots que s’alcen, també màgics, com senzills i tendres espietes dels teus espais mentre l’ humiditat de la tarda respira flaires feréstegues que amaguen la follia dels homes. El sol cau, la màgia plana pels carrers a la cerca dels ulls innocents que la reconeguin, vigila....

dijous, 29 de maig del 2008

Notes XIX: boscos de pedra


Aquella sensació estranya que t'embarga quan camines amb passes lentes, el cap baix, embadalit comptant les llambordes, reconeixent pas a pas, pam a pam, de cada carrer per on transites en aquell caminar terapèutic amb que et regales al finalitzar el dia, és una sentiment que vola per l’esperit de la nit que tot just comença a planar sobre els boscos de pedra i els camins ennegrits, és un sentiment que ens converteix en essers indefinits en el plaer de les planes blanques, les planes, aquelles misterioses dames que ens atreuen fins a captivar les ments identificant les coses, els fets, les sensacions i tot plegat, com un misteri màgic, aboques com posseït pels esperits de la raó móns de paraules, de signes, d’expressions, que et fan absolutament transparent; nuesa de l’ànima que embriaga el moment en que el badall del rei sol, dóna pas al silenci nocturn que vigila els sóns....

divendres, 4 de gener del 2008

Tot repensant Pessoa


Recordo el pujar lent del tramvia groc, vell, ple de gom a gom, de costat a costat pels estrets carrerons de Lisboa, remenant els pendents i serpentejant els turons que guaiten l’entrada “do teixo” al mar, en el que plàcidament es dóna com qui desdibuixa la seva essència; em sembla encara poder veure en el meu imaginari personal, aquell home prim de barret enorme i abric fosc, recreant-se en la lectura amarat sobre la taula d’un cafè, mentre l’olor del peix fregit a les voreres sobre el carbó, recreava l’ambient d’una metròpoli en decadència. No se, us ho ben juro, que m'ha portat avui a recordar Pessoa, Fernando Pessoa, potser per una cita seva que em sembla d’una intensitat evident:


"la funció darrera de la crítica és que satisfaci la funció natural de desdenyar, el que convé a la bona higiene de l’esperit..."[1]



[1] Pessoa, Fernando (1888-1935). Del “Llibre del desassossec”. Lisboa 1.982. Compendi d’apunts, aforismes, divagacions i fragments del diari que va deixar en morir.