Diuen alguns d’aquells experts de nova fornada en l’àmbit de la intel·ligència emocional, que l’arribada de la tardor implica, hores d’ara, un ambient propens a l’acceptació del canvi, com qui diu. La rellevància o no d’aquesta asseveració i de qui l’ha dita no és transcendent, el cert és que la tardor sempre ha significat en el transcórrer dels annals, un moment en la vida humana en el que la terra inicia el seu període de descans, com de reflexió més que de renovació, un període en el que després de donar els seus fruits, després d’haver tingut una activitat sostinguda, comença de fet a dormir, en l’avançada de l’ hivern, que és on certament la terra es transforma i esdevé nova i renovada per afrontar les noves cuites que li esperen amb l’adveniment dels nous solsticis i equinoccis.
La ciclicitat de la història potser no sigui una paradoxa científica, però rellegint els nostres referents de civilització podem trobar la gran crisi econòmica que va viure la polis atenenca a principis del segle sisè abans de crist. De fet abans que les relacions econòmiques esdevinguessin monetàries, ja hi havia tota una relació creditícia donada a partir de l’explotació irracional de la terra àtica en el marc d’un creixement demogràfic desmesurat; aquestes circumstàncies creaven un fenomen que afavoria la necessitat d’endeutament per part dels propietaris de les terres per a poder garantir la viabilitat de collites futures, però l’endeutament va arribar a ser un procés tant greu que fins i tot hi havia garanties personals, no com ara que es respon patrimonialment, eren situacions d’autèntic esclavatge entre homes lliures, el que afavoria, evidentment l’emigració per evitar aquesta situació final. En aquest context es quan Solon, un dels set savis de Grècia, accedeix al arcontat i a banda de les reformes constitucionals, planteja que les disposicions draconianes que s’exercien sobre els ciutadans atenencs havien de desaparèixer per a poder recuperar la dignitat, la propietat i alhora avançar cap a una nova societat, moment en el que s’estableix, tanmateix un nou dimensionament social en funció de les característiques censitàries que establien els nivells de ciutadania, però també els nivells d’intercanvi a partir d’una nova concepció ara ja monetària. Resulta doncs evident que Solon, al que trobem descrit per Plutarc, Plató i Aristòtil (1), va ser capaç de tenir la visió de ruptura amb el sistema preexistent alhora que la seva visió de futur i de cohesió social, en front de revoltes possibles va fer establir tot un seguit de reformes pactistes que definissin aquell nou sistema de relacions socials i econòmiques
(1) Plató. Diálogos. Obra completa. Volumen VI: Filebo. Timeo. Critias. Editorial Gredos. Madrid. 2002.
Plutarc. Vidas paralelas. Obra completa. Volumen II: Solón & Publícola; Temístocles & Camilo; Pericles & Fabio Máximo. Editorial Gredos. Madrid. 1996
Aristòtil . Obras Completas. Política. Editorial Gredos. Madrid. 2005
