Si decideixes perdre’t per unes hores en la solitud de la tarda, quan el sol comença a caure, lenta i pausadament sobre els camps ressecs per la sequera i les glaçades primerenques, pots gaudir d’aquell silenci que et deixa el soroll dels cotxes en passar, amortits per la vegetació que aguanta impàvida el pas del cautxú com el diòxid de carboni i altres gasos dels minerals fòssils, mentre la llum comença a fer ombres que retallen el terra i la teva pròpia ombra gira allargassada.
Només si ho decideixes tu, pots gaudir del cel que recorren pocs núvols fent una teranyina estranya en aquesta tardor enfredorida i gaudir dels pocs ocells que no migren i passegen a la recerca de menjar. És aleshores quan una gralla surt et sobrevola amb el seu blanc i negre de gala i crida en l’aire mentre t’esquiva tot aixecant el vol per evitar l’humà.
El silenci continua ensenyorint-se de la planaria mentre les màquines sortides del rentador retornen als garatges i circulen lentament, molt lentament per les rotondes noves com una dansa en la que els colors s’apoderen del quitrà, mentre el sol continua el seu lent descens cap als móns tropicals que despertaran aviat. Si tanques els ulls pots adonar-te del moviment de la terra i si ets capaç d’escoltar el silenci pots sentir el murmuri del vent o fins i tot la teva pròpia veu que et recorda que hi fas en aquest instant perdut de la teva vida.
En tot cas recorda què com un llac transparent, serè i profund, així esdevé l’ànima de l’home savi quan escolta les paraules de la sendera de la perfecció, perquè aquell qui coneix el riu de les seves vides passades i és lliure de la vida que fineix amb la mort, que coneix les joies del cel i els sofriments de l’infern, car ell és un que veu i la visió del qual és pura, que en perfecció és un amb la suprema perfecció, només ell, o ella, és un ésser veritablement lliure.
