A l'igual que tots...

“(...)A l’igual que tots els nens xhosas, vaig adquirir coneixement mitjançant la observació. S’esperava de nosaltres que aprenguéssim a través de la imitació i la emulació, no de les preguntes. La primera vegada que vaig visitar la llar dels blanc, em vaig quedar bocabadat, pel nombre i tipus de preguntes que  els nens feien als seus pares, així com per la invariable disponibilitat d’aquests per a donar-los resposta. A casa meva, les preguntes es consideraven una molèstia; els adults impartien la informació com millor els semblava. (...)”[1]     

---

[1] Rolihlahla Mandela, Nelson*. El largo camino hacia la libertad. La autobiografía de Nelson Mandela. Santillana Ediciones. Madrid. 2012. ISBN 9788403005334.

* (Umtata, Sud-àfrica, 18 de juliol de 1918 - Johannesburg, 5 de desembre de 2013). Fill adoptiu del regent de Jongintaba,  va ser un polític sud-africà, un dels líders emblemàtics de la lluita contra el sistema polític d'apartheid i va arribar a ser el primer President de la República de Sud-àfrica (1994 - 1999) escollit per sufragi universal a les primeres eleccions nacionals no racials de la història del país. Llicenciat en Dret per les Universitats de Sud-Àfrica i de  Witwatersrand.

El camí et desperta...

El camí et desperta l’observació, en solitud, i paga la pena la descoberta d’allò vell, que de nou, se t’ofereix als ulls; no hi ha discurs, no hi ha cap mena d’interès, perquè el trànsit per aquests carrers no es descobreix en cap guia turística, però els seus racons, tot i que poca, guarden una mica d’història, nogensmenys que la dels seus hostes, petites històries que conreen una història social, límpida de valors estrany, amarada d’olors de menjars que al bull són ara fent-se al foc del migdia, una gran història... 

© Albert Balada

21-09-2013

La dimensió de la contemplació...

Chiostro di Sant'Antonino al Museo de San Marco a Firenze (Itàlia)

La dimensió de la contemplació i la reflexió en la vida ens permet, en el silenci i la pau d’esperit que cal, d’esbrinar la nostra pròpia essència i la nostra connexió amb l’univers, i en aquest trànsit descobrir la veritable dimensió de les coses, com  la necessitat que en tenim del sol, però no massa, per a que no es produeixi una sequera que ens arruïni allò sembrat, o de la pluja que ens cal al seu precís moment, o de la rosada, del vent, dels meteors, factors imprescindibles, també en la nostra vida, senyals i símbols del temps i del seu pas, vestint un a un cada moment del gaudi de viure.

Cimentar, doncs, aquella contemplació en la observació permanent, ens permet de prendre la perspectiva adient per a poder créixer en la nostra més íntima extensió, aquella que ens acosta al nostre veritable ser, el que beu de les essències divines, en l’evolució que ens ha dut per mil·lennis a la nostra espècie a conformar-nos com ara som, també en l’evolució del nexe espiritual que ens vehicula en permetre’ns, aleshores, recollir els fruits del gaudi en el bé com a instrument de transformació.

© Albert Balada

01-09-2013

Com seria el món...

Com seria el món, si poguéssim disposar de una mirada múltiple, de la capacitat de poder observar moltes perspectives alhora? Clar que ens caldria una altra disposició d’ànims, se’ns faria necessari de comptar amb una amplitud de mires i capacitat cerebral, força més ampla de la que ara tenim i per tant, llevat que l’evolució  humana arribi alguna vegada a aquesta capacitat, de moment hem de conformar-nos amb una única perspectiva, o com a molt amb la capacitat de conrear el coneixement per a interpretar-la, i rau, doncs, en el coneixement, ara per ara, en la essència de la nostra pròpia capacitat, perquè aquella mirada múltiple, queda reservada, en tot cas a l’Esser superior, i per tant no forma part de la nostra humil humanitat, que ha de conformar-se, si més no, amb les perspectives distorsionades que, manta vegades, ens arriben per fruits i orígens diversos, sempre amb intencionalitats i interessos clars, però que de vegades resten obscurs a les nostres  mirades.  

Només hi ha una possibilitat de poder  anar una mica més enllà, només una mica, de la nostra qualitat humana, i és la connexió divina que la calma i la serenitat de l’ànima ens hauria de permetre, de poder interactuar amb la nostra essència, amb allò que ens assimila a la Creació, a la unicitat;   aleshores en aquesta disposició de ment, podem descobrir l’enteniment superior que governa l’univers, des de la nostra petitesa, podem tenir una nova perspectiva que substitueix a la inicial i en ella recrear-nos en l’observació i en l’aprenentatge, admirar-nos de la possibilitat del silenci, del bé, de l’harmonia...

És aleshores quan l’home conflueix en la cerca d’una veritat experiencial, d’una  veritat transcendental i gens efímera, més enllà de les diferents veritats que les ciències especulatives i les naturals permeten de cercar a través de l’establiment de les respectives hipòtesi que cal provar, més enllà de la nostra pròpia dimensió, per entrar, sense abandonar la inicial, en una dimensió nova que, tot i la unidimensionalitat que encara embarga la ment humana, permet concretar l’esser humà en aquella part de l’univers que representa com a esser viu que és, com a realitat viva, mutant i alhora essencial  de ella mateixa,  a l’abast d’una nova visió que li permeti aquella connexió, de tal manera que la seva pròpia limitació en el temps i en l’espai, puguin esdevenir subtileses de la creació, doncs és transporta al món de l’esperit, una realitat distinta que acarona el bé comú com a realitat substancial en la que descobrir-nos com a instrument social; és quan l’home esdevé autènticament home i la dona autènticament dona, quan es reconeixen ambdues parts de la pròpia concreció, en aquella dimensió prèvia a la naixença mateixa i alhora en una dimensió futura que ens és impossible d’interpretar amb els ulls humans, doncs només des d’aquesta dimensió espiritual es pot entrar en connexió amb l’Esser superior que forma part de nosaltres mateixos com de tota la creació i sens dubte aquell moment sublim està reservat a uns pocs escollits...

© Albert Balada

20-08-2013

Construir la nova civilització

Són moments delicats aquests; A la negació de la crisi la precedien moments de disbauxa propis d’aquells que, dient-se coneixedors de la “alta política”, minvaven la capacitat de creixement amb les seves obres i decisions; Ara, seguint aquella mateixa epifania, el cicle de la guerra nova, la que segueix els criteris de les antigues batalles però amb exercits inexistents i danys col•laterals tant o més greus que en aquelles, hauria de començar a ser hora d’exigir, hora de rescabalar la virtut, ni més ni menys que com l’entenien els grecs, els pares de la nostra civilització; l’Areté, aquell complex concepte que conté la valentia, l’equilibri i la justícia i ha de suposar un conjunt de qualitats cíviques, morals i intel•lectuals exigibles en la gestió de la politeia, també en la nostra pròpia concepció humana i ser, nogensmenys, alhora humils, en la capacitat de reconèixer la nostra pròpia ignorància, saber què, efectivament, no sabem res, per poder avançar en aquest univers nostre que s’obre al naixement de la nova civilització, no saber, però aprendre a dimensionar l’evolució al servei dels essers humans... 

Però no la trobarem ni la virtut ni el saber, en aquells que van dibuixar els escenaris de la guerra, en aquells que en un o altre moment la van governar, perquè no han de ser en aquells en els que la virtut i el saber es podran rescabalar, només podrà ser-ho des de la discreció i la innocència, des de la bellesa i la força, des de l’activitat i l’agilitat en la idea nova que no neix de la política antiga, però si que l’hem de veure unida amb aquells principis que ens han de permetre la capacitació d’obrar amb èxit per alliberar la humanitat dels greuges destructius i destructors; el progrés només obrarà, si la felicitat dels essers humans passa a ser el principi essencial sobre el que construir la nova civilització...

Ens cal, però, la contenció necessària sustentada en la prudència, per a frenar l’ànsia desmesurada, però és ben segur que serà en la perseverança i en la observació com serà possible defugir de tot fracàs, defugir de tot afany allunyat de necessària perspectiva, de la necessària identificació de les circumstàncies i els mitjans i obrar aleshores, només aleshores, quan es tingui el ferm convenciment que el valor de la raça humana no és ja el viatge cap a la conquesta material.

Déjà vu

M’he deixat portar per la música, ho reconec, per aquella que refrega els encants dels bouzzukis, aquelles notes que regalimen Likabitos per damunt les oliveres com una fina pluja que et va xopant; sense adonar-me’n, la mà, la meva mà em desterra als mons del silenci, als mons indòmits que a redós dels temps el cancerber ens deixa a l’esguard dels homes, com un tresor que cal amagar. La meva mà, però, no pot descriure maldestra tota la infàmia, perquè seria com descriure el que som tots plegats, allò que engendrem des de l’atàvica consciència en les àgores peripatètiques. Es diria dons que l’ostracisme volgut i reconegut és una bona condemna si l’assumeixes com un bé propi, innecessàriament col·lectiu, que et permet de deixar enrere les misèries viscudes i qui sap, si les misèries a venir. La meva mà, deia, maldestra, no pot descriure-ho tot, ni tan sols el pensament que es destil·la com a reflexió permanent que en resulta de l’observació acurada i atenta, perquè no pot, perquè els dits encarcarats hores d’ara li ho impedeixen, com un regal de la providència que t’obliga a recrear-te en la música i en els somnis i descobreixes aquell “déjà vu”, aquell 1974 i els cants que lideraven les muses de l’olimp, com un gest cap a Athenea, mentre l’òliva guaitava i guaita i examina tot plegat en un vol silent per damunt les corones guarnides que lentament rodolen pels terres pedregats i eixuts. M’he deixat portar per la música, ho reconec!...

Paraules i sintagmes

Intentaré de fer un exercici de simplifiació i fer comprensible allò que penso. Quan hom comença a escriure, el pensament s’alleugereix i aquella solitud en les paraules i els sintagmes, esdevé un món de sensacions i missatges que omple l’espai. Definir uns límits resulta poc més que impossible, la visió que hom té de la realitat abasta allò de personal que defineix una estratègia vital mateixa, de vegades equivocada, de vegades no, on el teu trànsit per les coses pot esdevenir incòmode o generar rebuig, si la teva anàlisi no correspon amb l’anàlisi de la realitat que resulta comunament acceptada.

Acceptar, per exemple que una òpera és millor o pitjor, a partir de la interpretació d’un tenor o d’una posada en escena, resulta poc menys que una simplicació al meu entendre, perquè en aquella valoració hi intervenen factors endògens, com ara la “cultura musical” de qui fa aquesta valoració, així com aspectes no controlables per part, tant dels intèrprets, com de la pròpia “regis” de l’espectacle, com són el clima, la sonoritat, l’estat d’ànim, la disposició de l’auditori, etc. Així doncs res és perfectament previsible, en cap dels espais en els que es desenvolupen els humans, com tampoc ho és respecte d’aquelles recreacions en les que necessàriament, tot i les teoritzacions imprescindibles, el factor personal esdevé imprescindible i necessari.

Podem per exemple comparar les aportacions de Màrio de Mònaco respecte de Maria Callas? Em perdonaran els entesos, però els registres són diferents, les diferencies de gènere no són pas un inconvenient insalvable i aporten una dimensió estratègica important, complementària diria jo. Un tenor i una soprano, no poden entrar en competència perquè són distints, no pas iguals, però tanmateix necessaris per a poder establir el desenvolupament d’una obra, d’una creació operística en aquest cas.

El món doncs pot ser vist en perspectiva si no se’n delimita l’espai i s’és capaç de poder observar des de diferents angles, valorant-ne l’objecte d’observació des d’un context de neutralitat, d’objectivitat, sense apassionaments, amb la contenció que cal i analitzant fil per randa tots i cadascun del ítems que conflueixen en els claveages que envolten allò que s’estudia o valora, per a poder establir una determinació teòrica adequada i correcta, sense oblidar el factor temps, que és el vector que ens ajuda a la delimitació objectiva per excel·lència.