Hi ha minuts de joia...

La fotografia és original de Llorenç Domingo

Hi ha minuts de joia, moments precisos que el nostre inconscient ens regala, moments que de vegades des del nostre conscient ni ens n’ adonem, el regal d’un color, el regal d’un so, el regal d’un sabor, el regal d’una olor, el regal de la vida, percepcions intangibles, que amalgamen valors que esdevenen preuats a l’ànima...

                                     

© Albert Balada

05-10-2013 

Un relat breu...

(Fotografia titulada: "A la vora del foc", original de Montse Esteba)

...Aquelles monedes d’estany i coure, gastades pel trànsit de tantes mans, eren monedes de pobre que els meus avis, com tants d’altres obrers, usaven per anar posant als comptadors de la llum i l’aigua darrera aquella porta de fusta que, a ulls meus d’infant, se’m feia enorme, immensa...

...Aquella olor ho pentinava tot, de brou potent que havia estat al foc de la llar durant tot un llarg matí, encara em sembla sentir-lo als narius, com si l’ aleshores fos ara mateix i tot plegat em duu a aquella època en la que les tardes eren llargues i calmes, al redós de la llar, prop de l’avi...

... Ell ens explicava la seva història d’Europa, distinta a com la veiem a l’escola, perquè era la Europa d’aquells que la van transitar esdevenint poc menys que apàtrides, malbaratades esperances, trencades a bocins vides senzilles, famílies...

...El foc era l’enllaç amb el somni, mirar-lo refregant-se en l’aire com volent fugir, les flames cremaven aquell tronc vell i fort que encara podia generar energia suficient, una mica més, escalf a les galtes i els relats, sobre un terra que no em semblava pas dur, perquè era el terra mateix en l’encaix d’aquelles vides on tot formava part d’aquell món, de vegades imaginari, de vegades eteri, però sempre fantàstic recorrent, de vegades i a contracor de l’àvia, aquell llarg passadís, assegut al tricicle...

...Mentre la vida transcorria de manera diferent a com feia a ciutat, com si les hores no tinguessin els mateixos minuts ni el dia tingués la mateixa durada, perquè gaudíem del sol, de l’aire, de la pluja i el vent, com mai més vaig tornar a gaudir, fins ara ja gran, on els records s’apleguen de nou, com un retrat tant viu...    

©Albert Balada

6-12-2012

Retalls

La seva ufanor la feia destacada d’ entre totes les plantes d'aquell jardí a molts peus d'alçada, fins a vint-i-cinc florades li vaig arribar a comptar durant l’estiu, una flor blanc, allargada, i fina que donava una certa flaira al seu entorn. El tinellet vell que la sostenia, quelcom més que d’adorn en el seu racó, perfeccionava l’estil d’aquell jardí fet mica en mica, on la verdor era la nota predominant, i les alfàbregues que no han pogut suportar el fred, perfumaven l’ambient que en les tardes d’estiu i tardor entrava a les estances, com invitant a ser usada en la cuina, olors de mediterrani... El solstici arriba i l’ hivern ens anuncia que el cicle arriba al seu final, que la terra vol descansar quan el sol s’alça per a regalar les gebrades des de la llunyania estant, pentinant la terra, com acaronant-la, tot esperant que en el proper equinocci es desperti. Llengoteres de fredor per entre els canyissos han gelat aquelles fulles vigorosament verdes que s’alçaven cofoies reverdint l’ombra en aquella tardor que semblava més un càntic espiritual a la primavera que el trànsit oportú, aquell que ens permet de contemplar les fulles assecar-se i colorejar els entorns..... En mig de tota l’ ermor glacissa desperten però els fills de les plantes, com anunciant que només dorm, en la calma de la terra el trànsit, fortes, sota la fràgil mirada d’aquelles que no han resistit la fredorada. Reculls les restes del naufragi tàntric en aquell reducte d’encís, on encara es respira pau, aquella pau del silenci i la remor de les fulles que encara queden. El Jardí resta en els murmuris de l’home que el visita, com un estrany paradís entre aquell regust pel plantar senzill i harmònic, entre cadires velles i aquella taula en la que el marbre ha envellit amb el pas dels anys, sostenint aquella jove olivera que malda per viure i reviure, per a fer-se arbre vell, com els d’antuvi i resseguir i fer ferma la terra. Ara les flors ja no hi son, alguna escadussera encara sura per entre les branques caigudes, demà tornarà a florir ufana, senyorejant l’estança, mentre, val la pena no badar paraula i deixar que la terra dormi plàcida, que no desperti fins que el sol la bany d’esplendor.....

Notes de text I: El Mercat

Fotografia original de Montse Esteba.

L’olor, aquella olor distinta.... Vaig saber anys mes tard que aquella era l'olor de les espècies, aquelles que la mare havia anat a comprar al mercat vell, el que hi havia al final del turó, envoltat de carrerons estrets i foscos, on de tant en tant, alguna rata somiquejava buscant alguna cosa que menjar. Què se li hauria perdut a la mare tant lluny de casa, en l’altra punta, quasi sortint de ciutat....? La veritat es que no ho he sabut mai que hi feia la mare comprant al mercat de les Severianes, el cert és que aquell dia de tardor, tot plegat tenia un altre gust, diferent, com en els dies que haurien de venir......

Camille, encara tenia l’esglai a la cara, potser el fred de tardor que el vent del nord ens regalava el feia encara més esblanqueït del que era; espigat, cap gros, galtes rodones i aquell deix que feia difícil d’entendre el que et deia, i el feia, també, de vegades distant. De tornada, havíem fet una aturada a la font, per refrescar aquella fugida, esbafegant, sufocats per aquella cursa desbocada. L’aigua freda, molt freda, era agraïda, potser massa perquè la fredor ens feia estossegar, mentre en ell, fent un apart, es recreava en els símbols de les escorces dels arbres; no el vaig entendre mai, jo en Camille...

...Amb els perfums que destil·len les arbrades.

Plau de mirar al bosc, aquells arbres vells, aquells xops, aquelles alzines on encara n’hi ha, o aquells pins pinyoners que tant plaïen l’avi. Recórrer aquells camins que arreceren la vegetació a banda i banda, simulant un país diferent, mitle european potser, on la vegetació t’aborda amb matisos de verd que delectegen la vista.

La frescor omplia aquella estona i l’olor, aquella olor que frega els narius de les fragàncies boscúries, se t’endinsen al nas com prenent part de tu i transportant-te amb els perfums que destil·len aquelles arbrades. Feia temps que la sequessa ens ho impedia, com tornar a veure aquells cels vermells amb les boirines que transpiren del terra, com recrear nous paisatges plàcids en les tardes de la primavera estant.

Ens llegirem en les histories personals i particulars que duem penjades com tirabuixons de la nostra pell endurida, d’històries embolcallades de presències i absències; farem dels sabors, dels principis i dels finals com un degotall d’aquella aixeta plúmbica que ens regalima en aquella pica vella, encara de marbre, on l’àvia fregava les patates amb paper de vidre, per no llençar res, ens deia, records de temps de guerra.

Aquella pressa que abraona, empeny i emprenya, distreu de gaudir dels instants, mai repetits, sempre distints; desdiu de saber-nos portadors de les herències, de tradicions diàries, on el somriure o la salutació viuen o malviuen ja quan esgotem els dies, sense descans de vegades, en el nostre lent caminar; mentre, la nit de la vida cau quan tot s'esgota; el llam lluenteja al cel.....

Aquella tassa...

Aquella tassa de cafè amb llet, de bon matí, ben aviat, quasi quan tot just el sol badalla i els carrers els acaben de posar, com se’ns deia quan érem petits. Aquella olor que destil·la ambients i sensacions tafaneres, que et porten de vegades lluny d’aquí de vegades a prop, amb mirades que et diuen que cal cercar en allò que ens porta el destí la realitat de les coses bones, el desig personal de voler el bé per a tu i per als demés, amb la mirada límpida, oberta al futur, amarat de l’experiència d’un passat recent ple d’experiències que es sublimen i es retrauen, que la ment dilueix en el seguit d’emocions que al llarg del dia ens apassionen o ens duen a la derrota més patent.

En tot cas, quan encara el sol només ha fet aquell primer badall, és quan els ulls s’omplen d’energia, aquella que et dona el viure en societat, i saber que la nostra xarxa universal recrea una i una altra vegada civilitzacions darrera civilitzacions, a la recerca destil·lació de la humana essència; de les sensacions més mundanes, per esdevenir herois de vegades, dimonis d’altres, com resseguits per la lluita permanent, aristotèlica, escolàstica del bé i el mal, conscients que hi ha més matisos, més colors en tot plegat, per poder esbrinar que volem, quin futur desitgem. En tot cas aquella senzilla estona, en la que et delectes en l’olor que perfuma el lloc, un olor a cafè intens, amarat d’aquella llet calenta que l’acompanya, et deixa en els llavis un regust especial que t’acompanya en aquell moment del dia, potser fins que un altre cafè et torbi el són.

Veure en els ulls de la gent només aquell bé que ens distingeix de les bèsties, aquell bé que es reconeix com una virtut humana distinta i alhora tant corrent que hauria de poder ser universal, en el món de les coses senzilles, del món de la nostra existència vital.

Sense saber

Volia navegar pels cels de les paraules, sense saber que la seva significança envoltaria aquella plàcida tarda, on les lletres havien sortit a volar, escalant aquells cims que, saberuts, albiren a configurar qualsevol paradigma que es preui, saltant d’un lloc a un altre, com llebres esporuguides que ressegueixen aquella olor penetrant que deixa traça i navega per l’olfacte, definint-hi l’espai que s’ofereix a la vista. Volia volar acompanyat de sons i d’intel•lectes en permanent aprenentatge a l’entorn de l’arbre del saber que ofereix fruites madures que omplen de saviesa. Volia, però va descobrir que tot plegat és un somni, com una gran partida d’escacs en la que canvies permanentment de jugador, de color i que tan prompte pots ser el rei com el més humil dels peons en aquesta gran jugada còsmica que és el destí, com és l’atzar, amarat de voluntat saberuda, amarada d’esperança, tanta com d’il•lusió regalima el tauler.

Poesia dels àpats.

Potser els diumenges, ens és donat hores d’ara, com abans als plaers, a recrear els sentits, pam a pam, amb tranquil·litat; segurament fent anar la poesia i tot el seu encant per descobrir-nos poc a poc, aquelles delicadeses que de petits trobàvem en els menjars de l’àvia, no us ha passat, a mi sí, que de tant descobreixo aquells sabors, aquelles olors del menjador de casa els avis, cert és que la meva remunta a una cuina menjador amb una llar de foc d’on penjava l’olla que anava coent de mica en mica els àpats i que l’àvia penjava ja de bon matí, de manera que en un moment donat, tota la casa s’impregnava d’aquella bona olor dels seus menjars.

Avui he volgut intentar recuperar aquella essència amb un plat senzill, ben senzill, massa potser per l’efecte esperat, però que al final ens ha donat aquell regust de les coses belles i velles, de la tradició, ara que els sobiranistes no saben ben bé que és, i que segurament podem compartir amb tot el món, perquè aquestes sensacions ens són pròpies, però a la vegada són universals, les de la cuina de les àvies.

He optat per cuinar al forn una cosa tant senzilla com cuixes de pollastre, d’uns pollastres grocs, alimentats amb grà, com ho eren abans i lluny d’aquella criança moderna per raons de producció, feta amb farines que li acaben donant fins i to un regust a peix estrany. Cuixes grosses que omplen de fet el pap, que a manca de la llar de foc on cuinar-les les he fetes al forn, a cocció lenta, molt lenta, amarant-se en elles mateixes sobre un lleuger llit de sal grossa per donar gust, una mica de barreja de pebres i gens ni mica d’oli; lentament com inspirant una cocció divina, quasi una hora al forn i sense torrar-se, han anat amarant el gust de la sal i el s pebre, de mica en mica, fins a sentir la flaire aromàtica, malgrat tot..,

En acabar més records de l’àvia Irene, us en dono el nom que també conté poesia; la veig pal plantada, davant del marbre blanc i gruixut de la cuina, amb un morter, també de pedra de marbre; un morter gran, jo de petit el veia immens, segurament encara no havia descobert prou bé les proporcions, també veia gran l’àvia que de fet era més aviat de complexió petita i ella davant del morter, xafant amb delicadesa i finor l’all, poc a poc fins a deixar-lo desfet, i amarant aquella substància oliàcia que ens lligaria l’àpat; un polsim de sal, la sal respectada com ho era ja en temps dels romans on era el seu salari, per llençar-hi un rovell d’un ou, gros, ros, que hauria de donar voltes i més voltes en aquell morter d’on sortia ja el soroll engripat que ens deia que l’ou lligava amb l’all, que rebia, com un esquitx, aquelles gotes que una a una regalimava del setrill, aquella essència d’oliva, cara, que l’àvia guardava com un tresor i no, que no, es podia malbaratar, Així, estona a estona, remenant, sense deixar de parar la mà de morter, al final escoltaves l’àvia dir: ja està, com avui, quan m’ha sembla d’escoltar-la, com si l’àvia em diguis: així, així, així fill… Bon profit!