Imagino. En aquests dies de calma i de silenci obligats, obligats perquè de tant en tant cal avaluar les coses, cal fer una aturada tàctica, que no tacticista i donar un respir al cos, a la ment i a la família, recrear-te en aquelles petites coses que abandones, aquell paper que cal acabar, aquelles notes que mai pots posar en net, aquella trucada que cal fer, aquell passejar per la Rambla, gaudint això si del fred pirinenc que ens baixa acanalat a les ribes del Segre, mirant els ulls de la gent, gaudint dels somriures i deixant la mala llet de banda: respirar, respirar profondament. No oblidis de respirar, em deia una bona amiga que sap com les passions, de vegades, et fan oblidar allò essencial, allò vital, que és nogensmenys que la teva vida, aquella, la única que val la pena de viure.
La casa remuga en silenci, només les músiques inunden les sales i s’enllacen i enlluernen com un xoc en el no res; les notes, de vegades difícils d’entendre, de vegades dòcils i eloqüents, es repengen per les cadires, es llencen a les cortines com faules antigues que es desvetllen. Mentre, atent a aquests silencis en cadència, escoltes de lluny, encara, l’arribada d’un “mercancies”, o les sirenes que de tant en tant omplen de sons els carrers buits de gent, mentre les notes continues dansen en l’èter flamíger de la primavera amagada. Les gates dormen, gaudint d’aquest silenci plaent, com un regal; els seus cossos relaxats s’estiren damunt la manta irlandesa que els agrada, potser per aquells vermells i verds que encara conserva, malgrat els anys i tota la història que ja té i guarda.
