Notes III: Quan hom prova...

A la fotografia restes d'una església cristiana bizantina de Drobeta-Turnu-Severin a Romania

Quan hom prova de respirar lenta i pausadament és com si el món anés a un altre ritme, com si la veu, la teva veu, esdevingués un lleu murmuri entre tota una munió de veus que sentides en una cadència temporal que les acomboia, fan en definitiva un murmuri que et porta a no entendre res, per molt que l’intel·lecte, quan n’hi ha, s’hi esforci i s’hi escarrassi per entendre una sola de les paraules, un sol dels mots, un sol pensament, una sola reflexió.

Segurament la respiració lenta i pausada et permet entendre que és equivocat voler anar més de pressa que el temps, per arribar on? La historia ens ensenya com els moments son irrepetibles i intransferibles i cal gaudir-los amanyagar-los i fer-los nostres, en el nostre imaginari particular, per recrear la nostra simbologia íntima, per això ens cal atenció, reflexió, la velocitat adequada i les referències lògiques que ens hem anat creant en el nostre inconscient. És molt probable que si hom prova aleshores de respirar lenta i pausadament el paisatge que se’ns ofereixi als nostres ulls no resulti tant diferent, però segurament en sabrem interpretar millor els ítems, potser.

Interpretar

Trencant la nit quan comença la matinada, aquella en que has estat castigat sense veure les campanades de l’antiga presó, qui la recorda…condemnat a beure’t aquell cava que no cal ficar a la nevera, fora al balcó que gela també refreden les coses i els ànims posats a dir, mentre un dit de gebra llença lluentor en l’aire sobre el metall dels cotxes adormits a l’asfalt que ennegreix encara més la nit. Veus com s’il·lumina als acords de nous instruments d’aquella nova generació que ens ha fer de reconèixer la revolució tecnològica com a vital, com gestionen les llums d’aquella torre que tan ens assembla a la de la city de Londres, posats a dir, en la modernor de les interpretacions segurament, estranyes similituds, intertextualitat ho va batejar una escriptora, recordeu?.

Obrim els ulls quan tot just la ciutat s’adorm posat el dia i els carrers en el seu lloc, sota aquell tel blanquinós que transforma l’aire gèlid i humit en fredor característica dels nostres hiverns d’interior a la plana, que ens allunya del regal del sol de l’hivern i te n’adones que tu encara no has fet la teva declaració d’intencions per aquest nou any que comença, com si l’atzar o el fatalisme no poguessin desfer tot aquell que pretens de fer més que els homes, per molt que ens creguem senyors de les nostres vides i deixes de pensar-hi; retrobes com cada any aquell concert vienès, el que veuen, com deia el narrador, tantes persones que només veuen un concert l’any, aquell, asseguts amb una tassa de camamilla a la mà, per la ressaca, sense el rigor de l’etiqueta.

I comença un nou any, amb l’incertesa que el futur només el coneixen els déus, perquè els homes poden predir el passat i els savis interpretar el present com ens va dir Plató, però amb el convenciment que aquest és un hivern fred, molt fred, com toca; sec, molt sec, molt més del que toca potser, i poca cosa més, però també sabent que som posseïdors d’un senda llarga que recórrer, com aquell camí de ferro que va descriure una historia, amb portes i finestres alternes que ens donen llum a la banda esquerra i aquelles roses acabades de collir i embolicades en paper d’estrassa, per no danyar-les, d’aquell roser sense flors que cal tornar a plantar i acurar amorosament, amb la tendresa de la mà amiga...

Un conte de nadal

Abordar un dia, un moment, un instant, com si fos el darrer dia de la teva vida, és el que se’ns demanda per Nadal, però de vegades el Nadal és, com gairebé sempre molt més senzill que tot plegat, és un dia més en la nostra llarga o curta vida, és el dia abans del dia després de qualsevol setmana, però sempre, tot, fins els mínims segons poden tenir la seva historia, jo he trobat en el ciberespai aquest curt dins de la pel•lícula “Smoke" , un film que ens explica un conte, una petita historia que podria haver succeït qualsevol altra dia, però que ens evoca la solitud que existeix sempre, la ceguesa que sempre existeix en un o altre sentit i tants d’altres sentiments que hi podreu trobar abocats, i que ens serveixen per veure-hi en el dia a dia de la gent, en el nostre dia a dia allò que defineix íntimament als sers humans i que els fa tant diferents....…...de la resta dels animals. la nostra humanitat, potser?