Després de compartir una bona estona de debat i anàlisi sobre la societat, el món, la ideologia, el socialisme i fins i tot el sistema d’il·luminació de les catedrals romàniques, amb un bon amic i company de treball, amb qui he descobert una persona de basta cultura, en una sobretaula excel·lent, ens toca de donar el millor de nosaltres mateixos en el servei al territori, escoltar, aconsellar, valorar, establir propostes i després, com no pot ser d’altra manera, quan ja la tarda ha esgotat els seus darrers sospirs, cercar el moment on cal ser conscient que és necesssari d'aixecar l’esperit amb un bon esperit de vida, i veure com poc a poc la llum del sol es dilueix en aquella fosca que arriba com per art de màgia i veus com la lluna fa ganyotes al cel cercant la complicitat de passejar sota la seva protecció, sota la seva guia, en una fosca estranya, diferent, que omple el cel d’aquella llum difosa que permet de descobrir racons i essències, un plaer pels sentits que ens acompanyen si els deixem fer la seva via.
Avui amb un altre bon amic hem compartit les ganes de deixar constància de la bellesa, aquella que no sempre tens a l’abast, o si la tens no ets capaç de descobrir-la com avui ho hem fet, mòbil “en ristre”, anar a cercar el rastre de la llum, que bé que mal ha quedat reflectida en la fotografia que presideix aquest post, on el misteri, la discreció i el secret, aquell que la nit guarda ens descriu aquest mite amb rostre de dona que és el nostre satèl·lit, la nostra lluna que recrea bona part de la nostra literatura i que ens serveix per aixoplugar bona part dels nostres instints, de les nostres quites. Mai m’havia permès de gaudir de la lluna i de la nit com avui, potser perquè mai havia sentit la necessitat de compartir-la amb un amic que, com jo, ha sentit la veneració temporal i mística que ens atreu cap a ella.
