diumenge, 9 d’abril del 2006

A la espera de la reacció dels "coglioni" italians



Contra aquell a qui a Nàpols vitorejaven amb crits de "Duce, Duce", que recorden temps de camises negres, Italia ens dirà si els "coglioni" (gilipolles) com va titllar el primer ministre sortint, Silvio Berlusconi, a la gent d'esquerres, seran capaços i capaces d'aupar a la victòria al professor Romano Prodi,representant de la coalició de centre esquerra l'ulivo.

Creuem els dits i desitgem-li sort a "il professore" en la lluita electoral de l'unione contra la casa delle libertà de "il cavalliere" !!!

A la foto Romano Prodi

dissabte, 8 d’abril del 2006

Politòlegs al poder! Felicitats Cabrera!




El títol d'aquest post pot semblar una broma, però serveix per cel.lebrar el nomenament de la politòloga Mercedes Cabrera, Doctora en Ciencies Polítiques i Sociologia per la Complutense de Madrid, com a nova ministra d'educació.

Enhorabona a ella i per descomptat a la professió de la que m'honoro en formar-ne part.

A la foto Mercedes Cabrera Calvo-Sotelo, Doctora en CC Polítiques i Sociologia i Catedràtica d'Història del Pensament i de les idees a la U. Complutense de Madrid

Good Bye, Bono! Hello Alonso, hello Rubalcaba!



Escrit així, en anglès, pot semblar que m'estic referint a un concert del líder dels U2, o al campió de fòrmula 1, però em refereixo al ja mític ministre de defensa, José Bono, que deixa el seu ministeri, això sí quixot, ell, blandint el seu espanyolisme caspós i del que només lamenta el seu canvi el PP i també faix referència al nou ministre, a José Antonio Alonso, l'antic d'interior que assumeix la vacant de defensa.

També cal desitjar sort a Perez Rubalcaba que assumeix la vacant que deixa Alonso a interior i la tasca que li correspon en la gestió de l'actual situació.

Good bye, Bono! Hello Alonso, Hello Rubalcaba!



A la foto Alfredo Pérez Rubalcaba, Doctor en Química i polític veterà

divendres, 7 d’abril del 2006

La II República i el canvi de les elits

La II república espanyola, com també la fugaç I república catalana, representaven un canvi de paradigma en el context social espanyol, alguna cosa més que l’aventura democràtica i una gestió més o menys encertada de la res pública, representaven un canvi o al menys un intent, en la configuració de les elits, qüestió aquesta que difícilment es produïa en el context comparat en aquelles dates si no es donava mitjançant processos revolucionaris.

Pot resultar anecdòtic llegir textos com els de Pío Moa o les reflexions de Salvador Parrado als seus manuals, en afirmar la deslegitimitat de l’administració republicana, com si la cessió de poder per part de la monarquia en reconèixer la victòria del model republicà per via indirecta a través de les eleccions municipals de 1931 no legitimés per si sola l’adveniment de la República i amb les posteriors eleccions legislatives, però el més greu és com representa que encara hi ha qui no ha entès com el producte polític que hereten els ciutadans i ciutadanes espanyols d’avui és el fruit d’aquella primera experiència de llibertat, amb els seus errors i els seus encerts.

És molt interessant l’article publicat pel catedràtic Manuel Ramírez al diari El País recentment, sobre el model de partits republicà que pot explicar en certa manera el tensionament de la escassa però absolutament intensa vida política republicana, i de fet si fem un exercici de comparació veurem com les diferencies respecte del procés de transició democràtica post-franquista a Espanya, difereix en poc al que succeí en els que haurien d’haver estat els primers anys del model republicà frustrat per un cop d’Estat que se sustenta en un seguit de factors endògens.

Si ens situem doncs a partir de 1976 amb les pre-constitucionals lleis per a la reforma política i la d’associacions polítiques, podem observar com hi ha un pluripartidisme extrem, atomitzat, ideologitzat, que amb el pas del temps ha anat concentrant-se fins a determinar un model més cohesionat i menys atomista de la vida política parlamentaritzada. Aquest model coincideix amb el dels primers anys de la II República, que molts investigadors defineixen com una sopa de sigles, que el temps de fet no va permetre de refredar i resituar en el context harmònic en el que hauria derivat. Altres qüestions, com ara la manca d’una estructura moderna dels partits o el propi model dels mateixos, defineix, per alguns, una de les causes de la deriva parlamentària, mentre que per a mi són qüestions menors.

L’adveniment de la democràcia republicana, els seus valors, les seves afectacions, reivindicaven un nou model d’elits, les noves elits republicanes que haurien d’assumir la modernització d’un país amb un retard considerable en les seves estructures orgàniques, perquè no hi havia hagut prou temps en el disseny d’aquest perfil nou i es produïa una transferència en la gestió de les opinions, primer, i de la cosa pública després que pretenia un descabalcament il•legítim a ulls de les élites tradicionals en favor d’aquells que no gaudien de la pràctica històrica que els hauria de legitimar, a més de sustentar-se en uns valors contraposats als caducs valors sustentats per les elits tradicionals, que, tot i així, també tindrien la seva representació parlamentària.

Com en el cas del procés evolutiu imprescindible per a la consolidació del model propi de partits que la realitat comparada ens demostra com inevitable per a l’establiment de lideratges i preferències, també en el cas de la construcció de les noves xarxes de les élites, el model necessitava d’un procés de transformació que hauria d’establir-se en un termini no especialment curt en la direcció dels afers polítics, econòmics i socials, perquè d’altra banda podria semblar com les institucions polítiques de la República podrien haver estat creacions empíriques marcades per les diverses vicissituds de la historia republicana espanyola.

Val a dir que en la configuració de les noves elits polítiques hi ha al menys dos factors significatius que valdria la pena de tenir en compte. Per una banda la nòmina d’intel•lectuals que queden afectes a la construcció d’aquest nou corpus institucional, molt superior a la que mai havia pogut i volgut participar en el desenvolupament del país i per altra banda la dona, com una variable molt important, com mai ho havia estat, en aquesta vertebració social en reconeixement del seu “sensus” polític, alguna cosa més que el dret de sufragi que consagraria l’article 34 de la constitució republicana: el procés d’igualtat de gèneres basat en els models alemany i francès. Uns i altres, intel•lectuals i dones, enfrontats amb els conceptes i els criteris de les élites tradicionals a les que passaven a substituir.

En definitiva, la configuració de les elits a la II República va estar una aventura social, un laboratori on l’experiment sociològic no va aconseguir de fer realitat les hipòtesis arbitrades, i és ara, quan ja passats 75 anys, no només el record i l’aniversari, sinó també la realitat mateixa ens descobreixen com els nostres avenços potser hereus, més que testimoni, d’aquelles élits.

No era Torres, era Morera, demano perdó.



M'ho fa fet veure el meu amic Ignasi Calvo, amb la pressa per fer el post del meu difunt amic en Josep Maria Alba, vaig atribuir erròniament el sonet "Lo campanar de Lleida", original de Magí Morera, a Màrius Torres.

Demano humilment perdó per aquesta errada inacceptable i agraeixo a Ignasi el recordatori, i com no, que sigui un habitual del meu blog: gràcies i us deixo aquest poema tan significat.


Lo Campanar de Lleida de Magí Morera (1853-1927)


"A dalt de la muntanya que domina
com miranda els bells termes lleidatans,
s'enlaira un campanar fet per gegants
o per homes de raça gegantina.

Quan guaita cap avall, l'aigua veïna
del riu li dóna espill i l'horta encants;
i guaitant cap amunt, toca amb les mans
i conversa amb la lluna i la boirina.

Pugem-hi, doncs... L'escala cargolada
que als ulls dóna mareig i al cor neguit,
sembla que estigui des del cel penjada.

I amunt, amunt, ¡ja ets dalt! Ara, esperit,
si et sents d'àliga el cor, ¡pren revolada,
que ja ets a mig camí de l'infinit!"

El Morera, breu remembrança d'un museu i la seva col.lecció



Una de les coses que més m'apassiona de la política cultura actual, és, des de fa temps, el Museu Morera, l'autèntic Museu d'art modern i contemporani de Lleida, i el seu director, l'amic Jesús Navarro, ho sap, com pateixo perquè crec que nosaltres, la generació que ara som en política tenim un deute amb aquest patrimoni: dotar-lo d'una seu permanent.

Avui hem aprovat al Consell de l'IMAC la ubicació del, diem-ne magatzem, en les antigues instal.lacions del diocesà, sembla que tant la directora com la pròpia església, propietària s'hi han avingut i de fet, mitja hora després de donar-hi el vist i plau, el president de l'Institut i el Bisbe de Lleida signaven l'acord. Un petit pas que honora el fons, o al menys el respecta, cosa que és dificilment assumible en la seva dilatada història de més de 80 anys.

Em sentia orgullós, malgrat no es té mai la delicadessa de convidar als Consellers a estar en la zona noble de la presentació i hem de restar entre el públic, la qual cosa tampoc és un greuje, per altra banda; Em sentia orgullós, deia, aquesta tarda, quan en la presentació de les "Darreres adquisicions", no s'hi han matat amb el títol de la mostra, es feia un recorregut per l'important fons de que s'ha dotat en els darrers anys el Museu, uns anys en els que des de 1999 n'he format part del seu Patront i des de 2005 del de l'IMAC, que és qui el gestiona.

Per fí veure el llegat de Garcia Lamolla, que completa el dipósit que ja es té dels seus companys de viatge: Cristòfol, Crous i Viola, el que fa que sigui una de les col.leccions més complertes d'aquella época, amb obres de distints autors que han anat configurant la política d'adquisicions de la direcció del museu, ha estat un delí per la meva part i així ho deia al Sr. Nadal Gaya, amb qui m'uneix una sincera amistat i apreci.

M'agradaria que ben aviat es pogués veure la nova seu, no la provisional, la definitiva aquella que hauria d'haver obert fa ja molt de temps i no vull pas fer greuges amb això a ningú, però tant reivindicació respecte del Diocesà, i el Morera, què?!

dijous, 6 d’abril del 2006

Federalisme: 25 reflexions



Avui, convidat pel meu amic Rafa Criado, he anat a la presentació d'un llibre editat per la Fundació Catalunya Segle XXI. Una presentació més benintencionada que altra cosa, de la mà de la diputada Carme Valls-Llobet i de l'ex-regidora de Barcelona Teresa Sandoval.

Dic benintencionada, perquè sustreure de l'àmbit de la Ciència Política el discurs politològic, és quelcom que seria inadmissible en disciplines com ara el Dret o la Medecina, però , ailàs, en aquest àmbit tothom pot serne docte i criticar el cientifisme universitari.

La típica i tópica confusió de lo polític amb la política.

Tot i així, us he de dir que es tracta d'un excelent llibre que va veure la llum en la tardor de 2005 i que té per títol "Hacia una España plural, social y Federal, 25 reflexiones", on hi veiem noms de politòlegs, sociòlegs, constitucionalistes, etc. Noms com ara: Joan Subirats, Eliseo Aja, Ramón Maiz, Javier Perez Royo, Jordi Sànchez , fins a un total de 25 que reflexionen a l'entorn del fet federal.

Em quedo amb una petita reflexió d'Eliseo Aja, a qui vaig tenir de professor de Dret Polític en cursar els meus estudis de Dret a l'encara Estudi General de Lleida, que presenta un article que titula "la reforma constitucional del Senado clave del futuro autonómico" i que ens diu:

"...en sus funciones es una cámara muy débil que no participa en la investidura ni en el cese del gobierno y en la legislación esta totalmente subordinada al Congreso."

Us recomano vivament la lectura d'aquest i de tots els articles, on també hi escriuen Miquel Iceta i Pasqual Maragall; jo, com Aja, crec que encara manquen moltes coses per fer en l'actual marc constitucional, reformes necessàries, que de vegades poden arbitrar-se mitjançant lleis orgàniques, com ara la reforma del Senat, al meu entendre, però resultant-me evident, que el model espanyol és absolutament federal, utilitzem la terminologia que utilitzem i és així com l'actual procés de reformes estatutàries només fa que refrendar el procés de consolidació d'aquest model que van definir els pares de la Constitució de 1978, un model federatiu progressiu.

dimarts, 4 d’abril del 2006

La intel.ligència fracassada









Avui he sentit comentaris, aquells que per a un politòleg són absolutament un contrasentit politològic, per utilitzar hipòtesi falsables i per tant necessàriament inacceptables, i que sorprenen per la formació de qui emet aquestes hipòtesi, com per exemple, és aquella que obria portada a "El Mundo", així ens ho deia Mònica Tarribas a "La nit al Dia" de TV3, en parlar-nos de les portades de l'endemà, portada que pel que sembla després va ser retirada i consta com entrevista que és feta per l'agència EFE; davant de situacions similars, que acostumen a donar-se sovint darrerament en el món de la política real, us recomano un llibre del filòsof José Antonio Marina, amb el títol "La inteligencia fracasada. Teoria y práctica de la estupidez" (en castellà).

És aquest llibre el que ens serveix també per aplicar, en aquell apartat que fa referència a les anotacions que sobre "El Príncep" de Nicolàs de Maquiavel va fer Napoleó Bonaparte, a tot allò que ha endevingut a la controvertida Marbella, des de l'any 1996, en que comencen les accions de Jesús Gil (en els inicis dels governs d'Aznar), fins avui, en que ha tingut que ser el govern de José Luís Rodríguez Zapatero quí, a ral de la intervenció judicial, fes disolució de la municipalitat.

dilluns, 3 d’abril del 2006

Respectem l'Estatut, sisplau...




Ja se sap que les comptesses electorals acostumen a fer sortir el pitjor de les èlites polítiques i ara sembla que es vulgui establir un procés preelectoral.

L'Estatut, ho deia avui un nen des del Parlament de Catalunya, és la Llei de Lleis, o al menys hauria de ser-ho, i no ho sembla pas gaire. La nostra constitució interna com va dir Rovira i Virgili l'any 32, que pot ser més o menys complerta, però que cada cop és millor i sigui quina sigui la postura que s'aconselli als electors el proper mes de Juny, crec que no s'està enfocant amb l'opció de respecte que el document es mereix.

Fins i tot apunto a dir que hi hauria d'haver un pacte entre partits i per tant entre cavallers, encara que sembli una expressió sexista que abordés la qüestió del Referèndum des d'una perspectiva més seriosa i no pas des d'una perspectiva de normalitat electoral, perquè no ho és, i fixeu-xe això que el text encara no ha sortir del seu tràmit del Senat, no ha ni sortit del Congrés cap al Parlament de Catalunya i ja ens l'estem venent.

Sisplau...,

"Corrupció a Miami "a la espanyola




L'assumpte de Marbella porta cua, només un jove jutge ha estat capaç d'abordar el que no s'havia fet fins ara, i com es veu no hi ha un pam de net. El que era evident per a tothom i d'allò que fins i tot la premsa en feia mofa, ara resulta que es veritat i que aquelles i aquelles qui eren açot de corruptes han vist que era fàcil i també si han tornat.

Aquest cas, que portarà a l'aplicació de diverses lleis: LOREG, LBRL, etc., en aplicació d'una situació prevista en la legislació vigent, tot i que no desitjable, deixarà un municipi en Stand By per culpa del maleït diner, i el que encara és pitjor, és com pot afectar això a la malmesa concepció que se'n té de la classe política, en quina ratio es pot situar hores d'ara, tot i que no he vist una gran quantitat de manifestants reivindicant les mans netes en aquest municipi.

Quin serà el pensament del ciutadà de peu: No n'hi ha un pam de net! i això serà cert si no hi ha càstigs exemplars en aquest i d'altres casos i cal, a més que s'estiri del fil fins enllà on calgui.

divendres, 31 de març del 2006

Josep Maria Alba

Tot just havia deixat el ple de l'ajuntament, quan me n'he assabentat del trist final d'aquest homenot, al que el cor no li ha aguantat, gaudint, com ho feia habituament dels debats polítics dels plens, a la Diputació, a l'Ajuntament, etc., com un senyor.

Ens coneixiem des que jo era jovenot i ens unien alguns "ismes", sempre estavem en llocs diferents, però mai opossats: el sardanisme, el catalanisme, el republicanisme, el socialisme.

Fa ja més de 30 anys, ell formava part del moviment sardanista que en deiem conservador, junt amb en Sebastià Gràcia, amb els "Huracans", però hi era per amistat, perquè si parlaves amb ell era de cor jove i més proper a nosaltres, "els progres" de les colles de concurs que altra cosa.

Més tard hem coincidit en la lluita democràtica, de la mà del catalanisme polític, que ell, home d'experiència i madur, el portà definitivament a militar prop d'iniciativa (ICV) i a mi prop dels socialistes, però sempre teniem aquelles paraules que recentment ens vàrem dir a la Diputació: Hola, quan de temps, tot va bé?; avui no l'havia pogut saludar, la sala a l'ajuntament era plena de gom a gom i ell enllà amb el seu corbatí que el definia i en els darrers anys amb el seu bastó, menut , però certament un homenot, com aquells de que parla en Magí Morera i Galícia quan refereix a qui construí el campanar de Lleida: ...homes de raça gegantina.

A ell, en Josep Maria Alba, a quin homenatge recent, no vaig poder assistir el recordaré sempre, com aquell homenot que era.

dijous, 30 de març del 2006

El nou Estatut ens diu: Ja sóc aquí!: Felicitem-nos!


Li he robat la frase al primer president de la Generalitat reinstaurada i darrer de la Generalitat republicana a l'exili: Josep Tarradellas, però sí que s'hi escau, no?.


Fa uns dies el dictàmen de la Comissió Constitucional del Congrés (us el recomano de comparar amb l'Estatut vigent, perquè hi ha molt soroll de fons, però cal comparar) sortia aprovat cap al plenari del Congrés dels Diputats, que ha tingut lloc avui al Parlament de l'Estat, i al meu entendre és un bon moment per a sentir-nos satisfets de la feina feta pel document constitucional que ja entra en la seva recta final, Senat, retorn al Congrés, Parlament de Catalunya i Referèndum al 18 de Juny previsiblement.


He sentit una especial emoció i amb l'alcalde de Lleida, l'Àngel Ros que era a la tribuna de convidats, ens hem enviat uns sms d'enhorabona que és el que hem fer: felicitar-nos per la feina feta i per l'instrument que ara segueix el seu tràmit parlamentari de ratificació instrumental.



He triat aquesta foto, la de l'encaixada de José Luís Rodríguez Zapatero i Pasqual Maragall, perquè simbolitza l'acord de Catalunya amb Espanya a través de la reforma estatutària.

El "GIL"

Possiblement es recordaran aquestes sigles: GIL, amb el "paterfamilias" d l'especulació immobiliària a Marbella, que ara s'ha cobrat unes noves víctimes, que, innocents elles només feien que requalificar terrenys.

Però no, no m'estic referint a aquest grup que desprestigia el món de la política local, em refereixo a un nou partit en el context de les eleccions israelianes que porta aquestes mateixes sigles: GIL, quelcom que vol dir alguna cosa semblant a gent gran o gent d’edat.

Les pensions a l’Estat d’Israel són les més baixes dels països desenvolupats, una situació inacceptable a totes llums si ho comparem amb el pressupost militar de que disposa, tanmateix el propi Estat hebreu. Era una qüestió de temps que es donés o be una revolta o bé l'intent de canviar les coses per la via democràtica, de manera que acudint a les urnes, amb un programa de reivindicacions socials era la millor manera i el resultat és espectacular: 7 diputats dels 120 de que es composa la cambra, el Knesset, un percentatge del 5,8% del total d’escons, molt alt si es té en compte la inexperiència política de la nova formació, que evidencia una vegada més que els models tradicionals de masses, com en el cas de Kadima comencen a estar superats a partir d’un nou paradigma de partit electoral o partit escombra en el sentit de les teories de Panebianco i de Kirchheimer respectivament.

Una característica sembla definir el que han estat els comicis en aquest Estat mediterrani, on al menys dos dels partit que hi concorrien: el Kadima, que havien creat Simón Perez (ex-laborista) i Ariel Sharon (ex-likud) i el propi Gil, hi concorrien amb l'aixopluc del nom i la figura d'Ariel Sharon com a referent, el que sembla ratificar definitivament ja una nova socialització política a partir de l'herència del falcó, que d’una o altra manera planeja per tot l’espectre electoral israelià, malgrat el seu coma.

Els resultats evidencien un fraccionament del vot del centre dreta, on els 38 escons que tenia el Likud al parlament de 2003, augmentant-ne la seva representació fins a 39 que es reparteixen Kadima liderat per Ehud Olmer, amb 28 i el primer partit de la cambra, i el Likud, ara liderat per Netanjahu, ex-primer ministre, que es queda amb uns testimonials 11 escons.

Els laboristes d’Amir Peretz, per la seva banda, consoliden la posició de segona força política, augmentant un escó respecte de 2003 amb 20 llocs al parlament israelià, com també augmenta la seva representació el partit ultraortodox Shas, fins als 13 escons, apareixent l'extrema dreta de Beiteinu (ull amb aquesta dada) amb un diputat més que el Likud, 12, i com succeeix darrerament una extrema fragmentació del parlament, que dificultarà enormement la governabilitat, però que podria possibilitar, per altra banda, una definitiva fulla de ruta per a la solució del conflicte entre Israel i Palestina que supera ja els 60 anys i arrossega guerres civils, regionals i intifades.

L'aparició del GIL, posa de relleu els problemes socials que se'n deriven d'un Estat semi-militaritzat que faria bé en solucionar el contenciós amb els seus companys de viatge i alhora vetllar perquè la crisi social que pot arribar a patir no entorpeixi el que hauria de ser ja una solució definitiva, m'estic referint al definitiu establiment d'unes fronteres estables que possibilitin el naixement d'un Estat, el palestí, que hauria de liderar els seus propis designis, malgré tout.

dimecres, 29 de març del 2006

El factor "T"



Avui he participat en el meu tercer programa a "El Despertador", que condueix a Segre ràdio la Mariví Chacón. Hem passat dels temes purament sociològics que ens vàrem plantejar inicialment, a valorar des d'una perspectiva politològica l'"alto el foc permanent" del grup terrorista ETA, hem parlat de la comunicació entre les parts, de les essències del llenguatge en clau de missatge, a partir del model anglosaxó, on la costum estableix els paràmetres del contracte social i/o polític de que es tracti.

He redactat un article que he enviat als mitjans, valorant-ne les perspectives sociològiques del factor "T" de terrorisme en el darrer baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques, com s'ha arribat a la necessitat del pacte o diàleg, a partir de la disminució de la percepció del terrorisme com a problema i per tant de la nul.la acció comunicativa vàlida i la necessitat d'una resolució lògica a partir de l'implementació de partícips en altres aturades del foc als conflictes precedents i amb certes similituds, com ara Irlanda del Nord i Sudàfrica.



El Factor “T”

Per Albert Balada, Politòleg




En les darreres dades del Centre d’Investigacions Sociològiques, corresponents a finals del mes de gener 2006, publicades aquest mes de març. el terrorisme se situa com a segon element de preocupació en l’imaginari general hispànic, pràcticament amb un empat tècnic respecte de la percepció de la seguretat ciutadana com a problema real, però tot s’ha de dir, a 6 punts per sobre de qüestions com ara la vivenda i l’economia i allunyat 25 punts de l’atur que es considera hores d’ara el principal dels problemes que conformen l’imaginari col•lectiu espanyol.

De tota manera, si filem més prim en la dimensió demogràfica de les variables, podem veure com en municipis com ara el nostre, per sobre dels 100.000 habitants, la percepció sobre el terrorisme passa a un tercer lloc, per sota de la inseguretat ciutadana, i a una distancia de 27 punts respecte del primer dels problemes.

Establint una taula de contingència respecte de la variable de gènere, veurem com és la dona la qui té una menor percepció del terrorisme com a problema respecte l’home, mantenint-se en aquelles com a tercer problema a una distància de 28 punts respecte del primer problema, novament l’atur; però si aquesta contingència la fem respecte de la variable de la formació acadèmica, ens trobem que només en aquells que tenen estudis superiors la concepció del problema s’agreuja fins a un segon lloc, a ja només 20 punts de distància del principal, que ja hem citat.

Podem observar com en només tres mesos s’ha produït un canvi en la tendència de la percepció ciutadana, donat que en la ratio global de enquesta anterior del C.I.S., el terrorisme, el denominat factor “T” es mantenia clarament en segon lloc de les preocupacions ciutadanes, a una distància igualment alta, 24 punts, respecte del primer problema que ja era el mateix que reflecteix l’anàlisi del gener i a 10 punts de distància del tercer factor.

Aquest perfil en segon lloc del factor terrorisme es mantenia en poblacions com ara la nostra, el que posa de relleu un lleuger canvi de tendència, com també en la variable gènere, on també es donava aquell segon lloc que ara es converteix en tercer; Si ho mirem des de la perspectiva de la variable de formació, però, curiosament no hi ha variacions substancials de una a altra data.

És aquesta breu reflexió de l’estadística aplicada a les ciències socials que deduïm de les dades que ens aporta l’organisme oficial d’investigacions sociològiques, la que ens permet de valorar quin és el grau de percepció respecte d’un determinat factor, a partir de diferents variables sobre la ciutadania, on aquesta cop el factor “T”, el terrorisme, ens el determina com dintre d’un nivell alt de percepció com a problema latent, preocupació, però, amb una clara tendència a la baixa.

Els estudis de la historiografia política sobre aquesta qüestió ens diuen, per altra banda, que el terrorisme es la forma de violència política que més publicitat rep en la nostra època, no pas perquè sigui un fenomen modern, si més no la història del terrorisme es remunta a períodes antics, malgrat els estudis no en facin una referència massa exhaustiva, de manera que la utilització de la via comunicativa és un dels efectes perseguits, efecte que en el cas de una tendència a la baixa, mostra la pèrdua d’utilitat en la publicitació dels efectes perversos en els casos d’afectació a les vides humanes.

La sociologia del terrorisme ens mostra com la utilització d’una “furtiva violència”, en paraules del politòleg Walter Laqueur de la Georgetown University, que es dirigeix fonamentalment contra un govern i en menor freqüència contra un altre grup, classe o partit, pretén sempre una desorganització política, social i econòmica, que a temps vista dels inicis de l’activitat en el nostre país, rarament s’ha produït.

Si ens circumscrivim al factor “T” que afecta de manera local, és a dir que no estem parlant d’un terrorisme de tall global, i sota la premissa que es dona ja ara una heterogènia composició no ja respecte de la suposada etnicitat, com dels paradigmes polítiques que se sustenten en el context social, veiem com aquest factor ara ja només podria trobar una solució a les seves reivindicacions a partir de la base d’un compromís raonable.

Resulten obvies les distàncies respecte de les conegudes formes globals, però són insalvables les referències a alguns antecedents locals que durant el segle XX es van donar, com ara en els precedents del conflicte d’Irlanda del Nord i en un conflicte que té unes arrels diferents com el de Sudàfrica, però amb resultats similars en l’efecte social, respecte del què els negociadors també van participar activament en el procés de desarmament i en les negociacions irlandeses, acció de cooperació que seria a totes llums recomanable si es donés el procés que sembla previsible que pugui endegar-se en el nostre país, per part dels participants en la solució política d’un i altre conflicte.




divendres, 24 de març del 2006

Primavera i revolució


Encara que pugui semblar, pel títol, que estic incitant a una revolta com la dels clavells de Portugal, de la que el proper mes d'abril se'n commemorarà el trentè aniversari , em refereixo més a la revolució que en el cos humà té el canvi de le estacions climatològiques i en aquest cas l'adveniment de la primavera.

Ens ha sortit poètic i tot, direu, però el cert és que la investigació científica ha demostrat la influència en el desenvolupament de les relacions humanes, dels estats anímics, etc. dels metéors.

En tot cas, i perquè no, recordem amb admiració els soldats amb un clavell a les armes desfilant per carrers de la melancòlica Portugal, Lisboa, Coimbra, etc., quina millor manera de veure el món, no?