“La història no és en cap cas la memòria, ni pot esdevenir esclava de l’actualitat”[1]
[1] Colomines, Agustí *. “El passat que no passa”. Bloc d’Agustí Colomines 26-12-2011
* Barcelona, (1957) és professor titular d'història contemporània a la Universitat de Barcelona. Especialista en historiografia i història del nacionalisme, ha estat Visiting Fellow a la University of East Anglia (Regne Unit). Des del desembre del 2007 és director de la Fundació Catalanista i Demòcrata (CatDem).
"Europa es troba en una crisi econòmica i financera que, en darrera instància, es fonamenta sobre la crisi ètica que amenaça al Vell continent. Encara no són en discussió alguns valors com la solidaritat, el compromís amb els demés, la responsabilitat amb els pobres i els que pateixen, manca amb freqüència, però, la força que els motivi, capaç d’induir a les persones i als grups socials a renúncies i sacrificis. El coneixement i la voluntat no segueixen sempre la mateixa pauta. La voluntat que defensa l’interès personals enfosqueix el coneixement, i el coneixement debilitat no és capaç d’enfortir la voluntat”
* extret del text del Missatge de Sa Santedat Benet XVI per a la cel·lebració de la XLV Jornada Mundial de la Pau del 1 de gener de 2012. el 8 de desembre de 2011
La llibertat és un valor preciós, però delicat; se la pot entendre i usar malament. “En l’actualitat, un obstacle particularment insidiós per a l’obra educativa és la massiva presència, en la nostra societat i cultura, del relativisme que, en no reconèixer res com definitiu, deixa com a darrera mesura només al propi jo amb els seus capricis; i, sota l’aparença de la llibertat, es transforma per a cadascú, en una presó, perquè separa l’un de l’altre, deixant a cadascú empresonat dins del seu propi “jo”. Tanmateix, dins d’aquest horitzó relativista no és possible una autèntica educació, dons sense la llum de la veritat, abans o després, tota persona queda condemnada a dubtar de la bondat de la seva mateixa vida i de les relacions que la constitueixen, de la validesa del seu esforç per a construir amb els demés quelcom en comú »[1]
Per a exercir la seva llibertat, l’home ha de superar per tant, l’horitzó del relativisme i conèixer la veritat sobre si mateix i sobre el bé i el mal. En allò més íntim de la consciència l’home descobreix una llei que ell no s’ha donat a si mateix, sinó a la que ha d’obeir i quina veu el crida a estimar, a fer el bé i a defugir del mal, a assumir la responsabilitat del bé que ha fet i del mal que ha comès[2]. Per això, l’exercici de la llibertat està íntimament relacionat, amb la llei moral natural, que té un caràcter universal, expressa la dignitat de tota persona, assenta la base dels seus drets i deures fonamentals, i, per tant, en darrer anàlisi, de la convivència justa i pacífica entre les persones.
L’ús recte de la llibertat és, doncs, central en la promoció de la justícia i la pau, que requereixen el respecte cap a un mateix i cap a l’altre, encara que es distanciï de la pròpia forma de ser i viure. D’aquesta actitud broten els elements sense els que la pau i la justícia es queden en paraules sense contingut: la confiança recíproca, la capacitat d’establir un diàleg constructiu, la possibilitat del perdó, que tantes vegades es voldria obtenir però que costa de concedir, la caritat recíproca, la compassió cap als més dèbils, així com la disponibilitat per al sacrifici.
[1]Discurso en la ceremonia de apertura de la Asamblea eclesial de la diócesis de Roma (6 junio 2005): AAS 97 (2005), 816.
[2]Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, 16.
"L’home pensa perquè té mans” [1]
[1] Anaxàgores de Clazòmene* a Aristòtil "De Partibus Animalium" IV 687a8-9
*Αναξαγόρας) (500-428 ac), Mestre de Pericles, Arquelao, Protàgoras d’Abdera, Tucidices i del dramaturg Eurípides, el primer pensador estranger en establir-se a Atenes. degut a la destrucció i reubicació dels habitants de Clazomene (Turquía). Havia ensenyat a Atenes durant uns trenta anys quan es va haver d’exiliar després de ser acusat d’impietat en suggerir que el Sol era una massa de ferro candent i que la Lluna era una roca que reflectia la llum del Sol y procedia de la Terra. Es diu que es va deixar morir de gana a Làmpsaco, una colònia de Milet.
"....No somniava ja amb tempestes, ni amb dónes, ni amb grans fets, ni amb grans peixos, ni amb baralles, ni amb competicions de força, ni amb la seva esposa. Només somniava ja en llocs, i amb els lleons en la platja. Jugaven amb gatets a la llum del crepuscle i ell els hi tenia afecte...” [1]
[1] Ernest Hemingway. El Vell i el mar. Ed.Especiales. La Habana. 2002
"La llibertat és un gran bé. Però el món de la llibertat s’ha mostrat en bona part absent d’orientació, i molts tergiversen la llibertat entenent-la com llibertat també per a la violència. La discòrdia assumeix formes noves i espantoses, i la lluita per la pau ens ha d’estimular a tots nosaltres d’una manera nova" [1]
“La felicitat és un estat de consciencia...no hi ha altre bé que la pau interior "[1]
[1] Calle, Ramiro. La Vanguardia. 22-10-2011
“Però quan sorgeix una distància creixent entre representants i representats, quan el model econòmic, ecològic, de protecció social o de mode de vida entra en crisi o és qüestionat, aleshores els moviments socials són la font de renovació de la societat, l’únic antídot contra l’esclerosi d’una política sotmesa a les forces irracionals del mercat i a les racionals de la cobdícia.” [1]
[1] Castells, Manuel. Movimiento y Política. La Vanguardia. 22-10-2011
“La meitat muda de la música és aquí, com la olor
A resina que envolta les branques ferides per un llamp.
En cada home un estiu subterrani,
En la cruïlla de camins, una ombra,
Y s’allunya corrent, tot seguint la trompeta de Bach.
La pietat inspira de sobte cautela. Deixar
La seva disfressa del jo en aquesta platja,
On la onada colpeja i es retira, colpeja
I es retira.”[1]
[1] Tranströmer, Tomas. Elegia (fragment) de l’obra “Desgel a Migdia”. Nórdica Libros, S.L. Col·lecció lletres nòrdiques. Pag. 21 Tradüit per Albert Balada, de la traducció castellana de Roberto Mascaró
Fotografia Montse Esteba.“Sòcrates: No és aquest l’home que havent-se fet culpable de tots els delictes i permetent-se les major injustícies aconsegueix posar-se a cobert de les amonestacions, de les correccions i els càstigs”[1]
[1] Plató. Georgias o de la retòrica. Editorial Espasa Calpe. Madrid. 1988. Pag.82
Un dia, un nen*
Un dia s’aixecarà sobre tres branques de lilà,
Aquelles que un nen mirarà com un llibre d’imatges;
El món, al seu voltant, serà buit i així serà
Com ell inventarà la vida des de la primera plana:
Tot dibuixan la forma d’una taroja
Li donarà al cel el seu primer sol;
Tot dibuixant l’ocell, inventarà la flor
Tot cercant la ramor de l’aigua, entendrà el clam del cor
Tot dibuixan els braços d’una estrella
Trobarà, l’infant, el cami dels grans;
Dels grans, d’aquells que han guardat una mirada meravellada
Pels fruits de cada cada dia i per les roses de l’amor.
*Edmond David Bacri -Eddy Marnay- 1920/2003, lletrista i poeta francés nat a Argel..
Traducció: Albert Balada
“...Hi ha un perill superlatiu que es desconeix, és la insensatesa que sobrevé en no haver aconseguit cap so, encara que altra cosa serà, i ben distant, el delirar entre les paraules...” [1]
[1] Bernárdez, Mariana.* En la quietud del silenci. Casa del tiempo. UAM. México. Noviembre de 2009 Nro. 25. pàg. 97 i 98
(1964) Llicenciada en Comunicació Social i Doctora en Filosofia.
“...La política democràtica és un diàleg permanent entre lideratges amatents i dinàmiques socials no sempre previsibles, induït per varies corrents que creen moments d’oportunitat”[1]
[1] Àlvaro, Francesc Marc*. De l’article “On va la transició de Mas?" Publicat a La Vanguardia 21-09-2011
* (Vilanova i la Geltrú, 1967) és un periodista i assagista català.
"Sabem que quan la sola utilitat i el pragmatisme immediat s’erigeixen com a criteri principal, les pèrdues poden ser dramàtiques: des dels abusos d’una ciència sense límits, més enllà d’ ella mateixa, fins al totalitarisme polític que se aviva fàcilment quan s’ elimina tota referència superior al mer càlcul de poder. En canvi, la genuïna idea d’ Universitat és precisament el que ens preserva d’aquesta visió reduccionista y parcial d’allò humà....Com ja digué Plató: “Cerca la veritat mentre ets jove, doncs si no ho fas, després se t’escaparà d’ entre les mans” (Parmènides, 135d). Aquesta alta aspiració és la més valuosa que es pot transmetre personal y vitalment ... y no simplement unes tècniques instrumentals i anònimes, o unes dades fredes, usades només funcionalment."[1]