diumenge, 15 d’abril del 2012

Una cita: Arthur Schopenhauer


Una compassió sense límits cap a tots els esser vivents és la mostra més ferma i segura de la conducta moral. Això no exigeix cap casuística. Hom pot estar-ne segur que qui està ple d’ ella no ofendrà a ningú, no usurparà els drets de ningú, no farà mal a ningú; ans al contrari, serà indulgent amb cadascú, perdonarà a cadascú,  socorrerà a tots en la mesura de les seves forces, i totes les seves accions portaran el segell de la justícia i de l’amor als homes; Intenti de dir-se alguna vegada: “aquest home és virtuós, però no coneix la compassió” , o bé: “és un home injust i malvat, però és molt compassiu”, i aleshores saltarà a la vista la contradicció.[1]


[1] Schopenhauer, Arthu*. L’Amor, les dones i la mort”. EDAF. 1981. Madrid. Pag. 167

dissabte, 14 d’abril del 2012

Una cita: Simone de Beauvoir


“(...)Existim per a fer-nos feliços els uns als altres (...) Però la gent que no són feliços per a que existeixen? (...) Si coneixes gent desgraciada provarem de fer alguna cosa per ells (...)”[1]


[1] De Beauvoir, Simone*. Les belles imatges (les belles images).  Edicions 62.  Barcelona. 2008. Pag.24
*(París, 1908-1986) Pensadora i novelista francesa, representant del moviment existencialista

dijous, 12 d’abril del 2012

Una cita: Jünger Habermas


“La utopia de la societat del treball ja no té poder de convicció, i no només perquè les forces productives hagin perdut la seva innocència o perquè la abolició de la propietat privada dels mitjans de producció per si sola no desemboqui en l’autogestió obrera. Sobre tot, la utopia ha perdut ha perdut el seu punt de contacte amb la realitat: la força del treball abstracte, capaç de construir estructures i de transformar la societat”  [1]


[1] Habermas, Jünger. La crisi de l’Estat del Benestar i l’esgotament de les energies utòpiques dins de Ensayos políticos. 1984. Barcelona. Península 1988.  

dimarts, 10 d’abril del 2012

Una cita: Moshé ben Maimón.


“la convivència s'aconsegueix de dues maneres: una, eliminant la violència que els homes es fan mútuament, es a dir, que els homes no facin nomes el que els sembla just a ells o el que llur voluntat o poder els permet de fer, sinó el que es útil a tothom ; l'altra, procurant que els individus adquireixin costums convenients a la societat, per tal que la ciutat estigui en ordre”[1]


[1] Moshé ben Maimón*. Guía de los Perplejos (escrita en l'any 1190). Ed. Conaculta: México D.F., 2001
*Còrdova, 30 de març de 1135 — Al-Fusṭāṭ, Egipte, 13 de desembre de 1204. Nom amb què és conegut en la tradició europea el filòsof, metge i talmudista hebreu Mosĕ ben Maimon, anomenatRambam en el judaisme i Abū Imram Mūsà ibn Maymūn en la literatura àrab.

diumenge, 8 d’abril del 2012

Una cita: Salvador Allende


"....El pensament es vertaderament cristià quan el pensament interpreta el verb del Crist i no el de los mercaders del temple..."[1]


[1] Allende Gossens, Salvador. Universitat de Guadalaja a Mèxic. Desembre de 1972

Una cita: Alexis de Tocqueville


“El desenvolupament gradual de la igualtat, és un fet providencial. Te les característiques principals d’aital: és universal, és duradora, s’emancipa cada dia del poder humà: tots els fets, com tots els homes, han servit pels seu desenvolupament. Seria prudent de creure que un moviment social que ve de tant lluny pot esser sorprès per una generació? Es creu que la democràcia, després d’haver destruït el feudalisme i haver vençut a reis, retrocedirà davant de paisans i rics? Es detindrà ara, quan ha arribat a ser  tant forta, i tant dèbils els seus adversaris?...”[1]


[1] De Tocqueville, Alexis. “De la democràcia a Amèrica, amb examen de la democràcia als Estats Units i a Suïssa” Ed.José Trujillo hijo, Madrid. 1854. Versió digital de la Biblioteca de Catalunya. Barcelona. Pag. 8

La desesperança fa camí amb l'arrogància


La desesperança fa camí amb l’arrogància, dues cares d’una mateixa moneda mentre la política ha deixat de ser present i la suposada economia dibuixa el paisatge i l’escenari sobre el que teatralitzar-ho tot. Quan l’Estat de la restauració democràtica es dibuixava ara fa ja 35 anys, ho va fer sense entendre’s a ell mateix, cercant-ne un manteniment de les estructures fermes, potents i burocratitzades de l’Estat Unitari i plantejant una fal·làcia, una certa recepta federalitzant que no era més que una clara i absurda improvisació, concessió feta per mor del silenci dels territoris ancorats a una corona també improvisada, com tantes altres vegades s’han donat en el quefer de les històries hispanes,  fins que el soroll de sabres va magnificar aquella improvisació. Ara la improvisació la magnifica de nou un altre soroll el dels escriptoris i la burocràcia, aquella que ja estava en crisi quan Max Weber la va estudiar, però que ha continuat alimentant-se i creant un monstre, un nou monstre en l’imaginari col·lectiu, distint al que els seus pares fundador van pensar, i no parlo només de la restauració democràtica espanyola, parlo tanmateix del que ha esdevingut amb l’Europa que van pensar  Monnet, Schuman i Gasperi. La crítica a la microeconomia del funcionament a crèdit és un argument maleït i que no s’empra en la construcció d’aquest Estat Social i Democràtic de Dret, on primen els interessos de classe, però no en les formes clàssiques dels termes, si més no a partir del que interessa en un moment donat, sempre pensant en clau electoral i mai en clau de país o de les generacions futures, per molt que es digui o s’aventuri. Però una cosa bona tenen les lectures de la prima de risc, això si, l’advertiment que cap dels països del sud ha volgut escoltar, la necessitat de dimensionar les seves estructures, engreixades i hiperdimensionades, especialment en el cas d’Espanya que feia créixer una nova estructura alimentant-ne la antiga que havia de ser limitada en temps i forma. Però ailàs qui creia en el projecte al que es dedicà un títol sencer de la Constitució? Mentrestant l’empobriment de la societat no genera altra cosa que la desesperança i alimenta gratuïtament o no el conflicte i l’arrogància manté les estructures d’un Estat que es resisteix a deixar de ser el que era per a ser el que hauria de ser, amb una mena d’artilugi de tall poc o gens democràtic com és Europa. La civilització s’arrossega pels camins del desori i unes constants veus autàrquiques que tampoc són capaces de deixar entreveure un panorama més plaent. Kostas Lurantos, aviat quedarà en l’oblit, serà un nom més d’un paisatge social o potser ni tant sols això, com Salvatore de Salvo i Antonia Azzolini, però perquè ha de ser així?  Perquè ha de ser aquest el retrat que ens llegà l’arrogància? La realitat hauria de ser ben bé una altra si som conscients que les estructures i les superestructures no tenen cap mena de sentit si no cerquen la felicitat dels ciutadans que les suporten, i en lloc d’això ens trobem en front d’una realitat que banalitza la vida i l’esperança, sota una pàtina mediàtica que en desdibuixa l’objectiu i la imatge mateixa, esdevenint imprecisa i incerta.  

dimarts, 27 de març del 2012

Una cita: Joseph Ratzinger


“...la regeneració de les societats i del món requereix homes rectes, de fermes conviccions morals i alts valors de fons que no siguin manipulables per estrets interessos, i que responguin a la naturalesa immutable i transcendent de l’esser humà."[1]


[1] Ratzinger J. (Benet XVI) del discurs en l’Aeroport de La Havana (Cuba) 26-12-2012

diumenge, 25 de març del 2012

Una cita: Antonio Tabuchi


“...va mantenir uns moments de silenci, perquè li semblava estrany, afirma, que una persona que havia signat reflexions tan profundes sobre la mort no pensés en l’ànima...”[1]


[1] Tabuchi, Antonio*. Afirma Pereira. Ed. 62. Barcelona. 2010 (reedició de la publicada en 1995)   Pag 10
* (1943-2012) se’l considera el millor escriptor italià de la seva generació. Guardonat amb el Pen Club, El Campiello i el Vareggio-Rèpaci; Prix Médicis Étranger, Prix Européen de la Literature i Prix Méditerranée. Officer des Arts et des Lettres de França i Comendador da Ordem do Infante Dom Enrique de Portugal . .

diumenge, 18 de març del 2012

Una cita: Leopoldo Abadias


“Malfia’t d’aquella persona que no aguanta una repregunta”[1]


[1] Abadia, Lopoldo*. Entrevista a EFE, reproduïda per ABC 18-03-2012
*(Saragossa, 1933) és doctor enginyer industrial, ITP Business Harvard School, va ser professor de l'IESE durant 31 anys i actualment presideix el Grup Sonnenfeld de consultoria i formació. És l'autor de l'assaig La crisis Ninja, on explica en un llenguatge planer i col·loquial la crisi. El seu darrer treball: «Como funciona la economía para Dummies» (Ed. Planeta)

diumenge, 11 de març del 2012

Desiderata


(construït a partir de la primera frase de cada paràgraf del meu poema “Recull de mirades”)





Tancarem la porta a la distància,

En racons amagats darrera les cortines,
On els silencis seran vençuts
Quan el dia es confon amb la nit;

Quan el dia es confon amb la nit
Obrirem una porta tancada
Per creuar les mirades tranquil•les,
Mentre el temps escampa oratge
Un minut escàs, 
dos segons acaparen
tres essències de flors.


Lleida, 15 de Juliol de 2007.

Autor: Albert Balada. Publicat al llibre "Heliada, un poemari". Ed.Bubok.com. 2009. 1ª edició 12/2009. Global Copyright Registry SAfe Creative: 0912065069406.

dissabte, 10 de març del 2012

Una cita: Woodrow Wilson


"De fet, es dona un exercici peculiar en l'agrupament d'aquests premis Nobel. La causa de la pau i la causa de la veritat són d'una mateixa família. Tot i que els amants de la ciència dediquen la seva vida a la física o la química, així com els que es creen nous i més alts ideals de la humanitat en la literatura, així també amb aquells que estimen la pau, no hi ha límit. El que s'ha aconseguit en el passat és insignificant en comparació amb la glòria i la promesa del futur."[1]



[1] Pres del text en “Les Prix Nobel en 1919-1920”, amb dues esmenes menors basades en el text a Forhandlinger i Storinget (nº 502) de 10 de desembre de 1920 (Actes del Parlament de Noruega). Font Nobelprize.org

dissabte, 3 de març del 2012

Una cita: Walt Whitman


A partir d’ara[1]

A partir d’ara s’eixamplen i acceleren

Elements, progènies, ajustos i turbulents, ràpid,

Audaç,

Un altre primigeni món, una gloria incessant

I creixent,

Una nova raça que supera a les altres, molt més

Gran, amb noves lluites,

Noves polítiques, noves literatures i religions, nous

Invents i arts.

Tot això anuncia la meva veu –no dormiré més

Per restar dempeus.

Vosaltres, oceans que heu estat en calma dins meu,

Com us sento insondables, excitats, preparant

Marors i tempestes sense precedents!



[1]Withman, Walt. Saludo al món i altres poemes.Ed. Colhiue SRL Buenos Aires. 1999 Traducció al català feta per mi de la versió castellana de Carlos Montemayor del poema “Henceforth” (A partir de ahora) pag. 36-37

divendres, 2 de març del 2012

Una cita: Max Ehrmann


Camina plàcidament entre el soroll i la presa i pensa en la pau que es pot trobar en el silenci. Tant aviat com et sigui possible i sense rendir-te, has de mantenir bones relacions amb tothom. Enuncia la teva veritat d’una manera serena i clara i escolta als demés, fins i tot als més dropos i ignorants, també ells tenen la seva pròpia història. Esquiva a les persones sorolloses i agressives, perquè son un enuig per a l’esperit. Si et compares amb els demés, et tornaràs una persona banal i amargada, doncs sempre hi haurà persones més grans i més petites que tu.

Gaudeix dels teus èxits de la mateixa manera que dels teus plants. Has de mantenir l’ interès en la teva pròpia carrera, per humil que aquesta sigui, ella és un veritable tresor en el fortuït canviar dels temps. Sigues caut en els teus negocis, doncs el món està ple d’enganys, però no deixi que això et faci tornar cec cap a la virtut que existeix. Hi ha moltes persones que s’esforcen per assolir nobles ideals. La vida és plena d’heroisme. Sigues sincer amb tu mateix, en especial no fingeixis l’afecte. I no siguis cínic en l’amor, dons en mig de totes les asprors i desenganys, ell és perenne com la herba.

Acata dòcilment el consell dels anys abandonant l’escaire de les coses de la joventut. Cultiva la fermesa de l’esperit, per a que et protegeixi en les adversitats sobtades. Molts temors neixen de la fatiga i la soledat. Sobre una sana disciplina, sigues benèvol amb tu mateix. Tu ets una criatura de l’Univers. No menys que les plantes i les estrelles, tens dret a existir. De manera que, et resulti clar o no, indubtablement, l’univers camina com ha de ser.

Per això has d’estar en pau amb Déu qualsevulla que sigui la idea que de Ell tinguis. I siguin quins siguin els teus treballs i aspiracions, conserva la pau amb la teva ànima en bulliciosa confusió de la vida. Fins i tot amb tota la seva falsedat, els seus dolors i els somnis fallits, el món és sempre bonic. Sigues caut i esforçat per ser feliç.[1]



[1] Escrit trobat en la vella església de Saint Paul a Baltimore (Maryland) i datat en 1962. Traduït a l’anglès per Max Ehrmann* el 1927 amb dipòsit de copyright de 1942

*(1872-1945) doctor en lletres, advocat i escriptor nord-americà d’origen alemany

Una cita: Agustí d'Hipona


“...I, que importa que s’acabi la vida, amb qualsevulla que sigui manera de morir si al que mort no se’l pot obligar a morir una segona vegada, i essent positiu que a cadascú dels mortals els amenacen innumerables morts en repetides ocasions, que cada dia s’ofereixen en aquesta terra, mentre és incert quina d’elles l’ha de sobreviure? Pregunto, si és millor patir-ne una morint o témer-les totes, vivint? (...) No ha de tenir-se per mala mort aquella que ve precedida d’una bona vida, perquè no fa dolenta a la mort, sinó el que a aquesta segueix indefectiblement...”[1]



[1] D’Hipona, Agustí. La ciutat de Déu . Impremta Reial. 1793. Digitalitzat per la Universitat Complutense de Madrid. 2009.Pag. 58