Contra l'oblit...

La fotografia és original de Llorenç Melgosa, finalista del Concurs Itaca 2013

Contra l’oblit no hi ha millor essència que la devoció i la sinceritat. L’energia se’ns revela potent, des de la nostra humanitat en connexió proverbial amb la Providència que ens conrea els sentiments de la nostra noblesa. Som de viatge permanent per aquesta ruta que anem construint des que la vida ens és atorgada, però,  de tant en tant, convé d’examinar el nostres cors, comprovar que les nostres paraules responguin als nostres actes,  perquè la parla reflecteix coneixement, com són units el dia i la nit, sense transgressions, sense indiferències, conscient que no hi ha més sentit que el bé, sense ira en cap jorn, conscients, tanmateix que no hi ha altre sentit que la cerca de la veritat, perquè   tots els éssers humans neixen iguals i dotats d’iguals principis essencials: la Vida, la Llibertat i la Recerca de la Felicitat.

© Albert Balada

20-12-2013

Desperta cor tancat...

Desperta cor tancat a la sensació de grandesa que et dóna el somriure de qui et saluda, desperta i desglaça aquest gel que t’encartona,  i no et deixa gaudir de la bellesa de l’agraïment de la mirada que lluny de ser captiva et captiva, despertat i allunya de tu angoixes vanes per saber-te posseïdor del béns més preuats a compartir, la vida que ens donada, la llibertat que amb nosaltres neix i ens ha de fer iguals caminant cap a la felicitat. Desperta !!!!!

© Albert Balada

09-10-2013

No és senzill...

No és senzill, res no ho és, descobrir-te com una part intangible de l’Univers, però això només pot succeir quan la teva experiència ha assolit l’oportuna renaixença de l’ànima, quan tu mateix et reconeixes distint, perquè ets capaç de sostreure’t a les cuites més mundanes, quan es desperta en un tu una necessitat imperiosa de transcendir les vel·leïtats humanes,  per a retrobar-te, en la Creació, amb el misteri de tot plegat; no és senzill, però res ni ningú diuen que no sigui possible, i ho és, de la mateixa manera que la llum del dia neix de la mateixa foscor que va minvant mica en mica fins que el l’astre rei, esdevé senyor de tot el que es veu.

Podem intentar-ho, si més no, perquè el món, lluny de reconèixer-se en la transcendental fita que a la raça humana li ha estat atorgada, es vehicula un i altre cop sempre a partir de les més insignificants raons, sense observar  com ens ha estat rebel·lada la fulla de ruta que hom cal seguir des de fa mil·lennis,  en el respecte a la vida i al proïsme, en la igualtat que ens fa semblants als ulls del Gran Arquitecte, amb la llibertat que ens atorga el nostre lligam amb la Essència divina, només, única i exclusivament per esdevenir feliços en la cerca de la Veritat i créixer exponencialment en aquesta cerca, en cada instant que hi dediquem, tot conreant les virtuts reials que ens privilegien; no és senzill i és necessari...

© Albert Balada

30-08-2013

Per experiència personal...

La fotografia, del Temple d'Hephaiteion a Athenes  és original de Geneviève Gilson

"Per experiència personal tots sabem que l'amistat implica igualtat. Tot i que l'amistat pot ser una igualadora de desigualtats naturals o econòmiques existents, hi ha un límit més enllà del qual tota igualació és completament impossible. En paraules d'Aristòtil mai podria existir cap amistat entre un home i un déu. El mateix val per les relacions entre nacions, en que la força igualadora de l'amistat no opera" (1)

(1) Arendt, Hanna. Ensayos de comprensión 1930-1954. Caparrós editores. Madrid, 2005 ISBN 9788496282032. pag. 498 

No preguntis...

La fotografia del detall de la Catedral de Reims és original de C. Duchemin 2010 ©


No preguntis el sentit de les coses, conrea la raó a la recerca de la veritat, aconseguiràs d’alliberar en el camí la llibertat que ens iguala; escolta la música de la vida i cerca amb fermesa la felicitat...


© Albert Balada
25-01-2013 

Una cita: Alexis de Tocqueville

“El desenvolupament gradual de la igualtat, és un fet providencial. Te les característiques principals d’aital: és universal, és duradora, s’emancipa cada dia del poder humà: tots els fets, com tots els homes, han servit pels seu desenvolupament. Seria prudent de creure que un moviment social que ve de tant lluny pot esser sorprès per una generació? Es creu que la democràcia, després d’haver destruït el feudalisme i haver vençut a reis, retrocedirà davant de paisans i rics? Es detindrà ara, quan ha arribat a ser  tant forta, i tant dèbils els seus adversaris?...”[1]

---

[1] De Tocqueville, Alexis. “De la democràcia a Amèrica, amb examen de la democràcia als Estats Units i a Suïssa” Ed.José Trujillo hijo, Madrid. 1854. Versió digital de la Biblioteca de Catalunya. Barcelona. Pag. 8

Menester

Ens és de menester de recordar les virtuts que ens porten a la tolerància com a símbol de l'evolució dels homes, com a tribut a la nostra pròpia essència, aquella no és altra que la de ser fills de la creació i devots guardians dels principis primers: del valor de la vida, del valor de la igualtat, del valor de la llibertat a la que arribem per la veritat i de la essència màxima que ens fa fills de Déu, la felicitat...

Preceptes i principis del 1821, vigents, encara....

"Recital Popurri", Autor: Eduardo Samuel Cardenas Martinez,

Tot remenant... en aquesta llibreria de vell que ja no és una rebotiga plena de pols i on pots descobrir veritables meravelles, ara, és com una capsa de sorpreses per igual, però no ets l’únic que ho pots trobar en la xarxa, només ens cal una mica d’enginy i una mica de paciència potser i buscar i remenar, com es feia antuvi, però sense aquell depenent de la botiga que llibres en mà et podia indicar dreta o esquerra, dalt o baix, terra o sostre, poc menys que el que fem ara; tot remenant doncs descobreixo una obra editada el 1821, amb un títol suggerent “El Censor”[1], era quelcom propi de la època i la figura, la del censor va durar fins a l’adveniment de la democràcia, garant de les bones costums i la privacitat política, convenia el què, el com i de quina manera i el què no, de cap manera, no fos dit, amb més mals modus que el C.A.C. que és la versió moderna i autentificada en democràcia de les bones maneres i les bones costums, és clar. El llibre, editat a Madrid, i em sorprèn perquè ens parla aquest llibre que no deixa de ser una revista, vaja un “periódico político i literario” que en número 43 de 26 de maig de 1821 ens planteja com “el dret públic d’una nació no pot tenir fermesa, a no ser que el dret internacional, o entre poble i poble, es fonamenti sobre la igualtat efectiva de les forces”, clar, ens trobem just 9 anys després de la Constitució de Càdis, 13 després de l’Estatut de Baiona i és clar, aleshores fins la censura es veia imbuïda per l’escola francesa, encara, després les tornes canviarien i penso que no ens n’ hem recuperat mai.

La veritat és que entre les seves pàgines hi trobem una declaració de principis estranya que segurament testimonia els processos de revolta de l’època, però que abunda més en el preu dels preceptes liberals respecte del conservadorisme que no hauria d’anar més que lligat a l’estirp del monarca hereu de Carles IV; el text ens refereix el següent: “(...) Ni es cregui que fem professió dels principis democràtics que es deriven de la igualtat primitiva dels homes. No ignorem que aquests principis només serveixen per a solapar l’ambició i el despotisme, fruit ordinari de la llicència (...)” . El valor, doncs, del missatge per mi trobat té una transcendència fonamental, perquè en un moment de construcció i deconstrucció, on la il·lustració lluita contra l’ irredentisme illetrat, fa que de nou la perspectiva de la ciclicitat aparegui en la meva interpretació de la historia i no pugui deixar de sorprendrem per la cita, clar que després acaba amb una altra cita en la que ens proposa que “la única garantia d’una tranquil·litat perpètua és la generalització d’un sistema constitucional” , però potser d’aquesta lectura n’extrec un precepte que també podria ser emprat en aquests dies i a més seria especialment necessari de ser tingut en compte, ens pregunta als lectors : “si cap home amb senderi confia la cura de la seva hisenda a qui no entén del camp, ni encarrega un vestit a qui no sap de sastreria, ni crida per a que l’atengui en les seves dol·lències a qui no ha estudiat l’art de curar, s’encarregaria a qualsevol pel mer fet de ser ciutadà les dificilíssimes funcions de legislador, jutge, ministre, ambaixador i conseller?" I ens en dóna la resposta, una cita d’ Horaci: tractent fabrilia fabri (que cadascú tracti del seu ofici i ningú de l’aliè- Horaci, Epistulae 2.1.116), però encara ens en fa un aclariment interessant de la dualitat llibertat / igualtat que parteix dels postulats heretats de la revolució francesa i dels textos que d’ ella se’n deriven i la influencia que en el constitucionalisme impregna, així el diari de principi del segle XIX ens parla, alhora que ens adverteix i ens prevé al respecte dels intruments derivats de la interpretació robesperiana que “(...) la llei no reconeix altra distinció entre els ciutadans, que la que resulta del seu mèrit personal: doncs tots ells són iguals davant de la llei. –Sens dubte, però compte (ens adverteix) d’entendre la paraula igualtat en el seu veritable sentit i de no abusar d’ ella com la secta dels anivelladors (...)” ......

---

[1] El Censor: periódico político y literario. Volum 8. Imp. de el Censor. Madrid. 1821. Edición digital Universidad de Míchigan. Digitalización Google books

La Llibertat (II)

Sartori, el politòleg italià va inventar un concepte interessant als voltants de finals del segle XX, el concepte de l’ innovamentisme metodològic[1]; Ell ens deia que mai “no es proposava d’inventar res”, perquè en la humilitat que caracteritza a aquest científic social, afirmava ser “un d’aquells autors antiquats que consideren com a primera obligació la de transmetre correctament el pensament”, el pensament, quelcom més que un concepte, i de vegades fins un oximoron si entenem que l’anàlisi i l’establiment dels teoremes científics a l’entorn de la sociologia política i la ciència política, disten no poc de les realitats que les teoritzacions proposarien; La principal preocupació per a Giovanni Sartori, que ho hauria de ser per a tots els que inintencionadament ens dediquem, mal que ens pesi, enveges i rebutjos a banda, “a intentar -com ell apunta- de conjugar dos mil anys de reflexió sobre el problema de la democràcia, a través del mètode rigorós i adequat”. El politòleg italià apunta la necessitat de transmetre adequadament el pensament filosòfic i polític, evitant aquell innovamentisme i intentant alhora de trobar una llarga tradició sustentada, no ho oblidem, en “els elements característics de l’ideal liberal democràtic”, i és en aquest context, distint a com s’intenta blasmar, en aquells que ara reconvenen en innovar ideològicament, que només antecedent el valor de la llibertat al de la igualtat és com es concep l’ideal liberal – democràtic que per altra banda defineix el sistema en el que vivim, més enllà del pretèrit social i igual que trobem ben defensat tanmateix en l’ ideari d’un altre politòleg, el de Norberto Bobbio[2], teòric de la democràcia com del binomi tens llibertat-igualtat .

---

[1] Sartori, Giovanni. Por una teoría política realista, en Cansino, Cesar. La Ciència política de final de siglo. Huerga y Fierro editores. Madrid. 1999. Pag. 181-184

[2] Squella, Agustín. Norberto Bobbio: Un Hombre Fiero y Justo. Ed. Fondo de Cultura Económica, Santiago. 2005.

Escenografies

Hi ha qui diu que l'objectiu de John Rawls[1] amb la seva teorització sobre la Justícia, era combatre i superar l’ utilitarisme plantejant que una teoria, per més eloqüent que sigui, ha de ser rebutjada o revisada si no és vertadera i que l’únic que ens permet de tolerar una teoria errònia és la manca d’una de millor. Clar que el concepte rawlià de justícia partia d’una desiderata: considerar que els principis de justícia són objecte de un acuerdo entre personas racionales, libres e iguales en una situación contractual justa, d'un acord entre persones racionals, lliures i iguals en una situació contractual justa, i que per tant podem comptar amb una validesa universal i incondicional, tenint present que potser la racionalitat i la llibertat poden considerar-se inherents a la condició humana, en determinades latituds, de la mateixa manera que el concepte d’igualtat tindria serioses dificultats per a ser considerat viable en la concepció d’una societat marcadament estratificada, encara que subjecte a una novació d’aquest mateix concepte classe.

És obvi en l’anàlisi d’aquest liberal, que la seva pretensió teòrica descansa sobre el principi que les institucions més importants de la societat estan disposades de tal manera que obtenen el major equilibri net de satisfacció distribuït entre tots els individus el que conforma i prefigura una societat ordenada i justa, plantejat des d’una perspectiva absolutament utòpica, perquè la realitat equilibrada parteix encara de conceptes anacrònics fruit de les revolucions burgeses que hores d’ara hauríem de considerar superats; de fet ell mateix considera la seva teoria com una aposta ideal sustentada en els principis dels bens socials primaris, el dubte és si aquests realment conformen la realitat del cos social postmodern i, en tot cas, si realment es dóna la justícia social, el que ens fa de nou recordar l’òptim de Pareto[2] que ens deia que el benestar d’un grup està en el seu punt òptim quan és impossible que cap dels seus integrants millori sense que, com a mínim, l’altre es vegi perjudicat, el que no resulta hores d'ara míniment difícil tot i que sustentès per això mateix una de les principals crítiques dels utilitaristes en ares a la redistribució eficaç, el que probablement ens permet d'entendre, doncs, bona part de l’actual escenografia política.

---

[1] Rawls, John. Teoria de la justícia. (trad. Dolores Gonzalez. Fondo de Cultura Económica de España, México. 1997

[2] Pareto, Wilfredo. Manual of political economy. A.M. Kelley. 1971

Les tres paraules

Llegiu en el discurs final del candidat socialista les tres paraules revolucionàries que donen sentit a tota política de caire social, a tota política de progrés, a tota política on l'individu passa per ser ciutadà i no sùbdit dels poders públics i del context global: la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Aquest vídeo inclou tres parts, la intervenció final del primer debat, el del dia 25 de febrer de 2008 a l'Acadèmia de la Televisió, i les alocucions finals dels dos candiats, el del partit popular i el del partit socialista.

Una cita: Montesquieu

"La democràcia ha de guardar-se de dos excessos: l’esperit de la desigualtat, que la condueix a l’aristocràcia, i l’esperit de la igualtat extrema, que la condueix al despotisme." (1)

(1) 1689-1755. Charles-Louis de Secondat. Escriptor i polític francès un dels representants més destacats del pensament de la Il·lustració

Mentre aspirem a la saviesa

El silenci que recorre els camins, a la recerca del cor del més pur dels homes, plana sobre els camps de blat segats, que com prats erms en guaiten al nostre pas, mentre aspirem a la saviesa. Saber que en la quietud que la disciplina imposa, ell es manifesta com un bàlsam que cura les ferides que el cor arrossega, és el millor dels presagis, perquè podem intentar de reduir el nostre marc conceptual al mínim, però sempre serà massa gran per abastar-lo si l’ambició ens domina i no som capaços de donar pas a la moderació que sublima i inspira tota obra bona on la passió i el sentiment obren la porta a la raó i la voluntat, com el foc i el ser en l’abisme sense fons de misteri.

No hi ha altra manera d’entendre una existència ni de reconèixer la bondat de l’ànima que saber-la alliberada de l’esclavatge del culte a la persona, de saber-la absolutament lliure per a pensar, igual per a ser identificada i fraternal amb els seus semblants, sense sentir cap dolor per a viure una vida en plenitud, tot aprenent de les petites coses, d’allò més versemblant que pot esdevenir en la vida de tot ésser, és aleshores quan pot sublimar-se l’existència si mai et deixes portar per les ridícules aspiracions del mer interès.

600!

Obro el control de blog i veig que ja supero els sis-cents articles, ho miro i em sorprenc a mi mateix per la capacitat de dir coses, d’escriure si més no. He notat un cert canvi, de temps ençà, on a més he intentat de recrear-me en el llenguatge i d’apostar una mica per la qualitat en l’estil i les formes, i recuperant-me a mi mateix per a la poesia, sense més pretensions que la de fer ús del llenguatge i de les seves llicències per a transportar al lector a altres territoris.

No sé si ho hauré aconseguit, la intenció, la bona intenció hi era i la necessitat de fer d’aquest meu blog alguna cosa més que un mer blog de política, que continuarà sent present, com no, quan el curs polític comenci a caminar, però també de la mà de la música, de la prosa, de la poesia, perquè l’esperit també necessita gaudir dels principis que m’inspiren la serenitat, la pau, el silenci, la prudència i l’harmonia, que conjuguen a la perfecció amb aquells tan nostrats que ens van deixar els pares de la revolució i que cal repetir constantment per a no oblidar-los: llibertat, igualtat i franternitat.

He de fer un agraïment especial i sincer als amics i amigues fidels, als qui pengen comentaris com als que no, però a molts i moltes que en privat m’apunten, em diuen i m’aconsellen, a banda. Segurament sense el valor de l’amistat tampoc hauria pogut arribar on ara sóc, i anar enllà on el destí em tingui ubicat.

I als déus, aquells que resten oblidats però hi són com ens recorda Kavafis - ja sabeu, el poeta d'Alexandria que tant aprecio-, fer ofrena d'aquest treball constant.