Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mort. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mort. Mostrar tots els missatges

dilluns, 6 d’abril del 2015

El vell llapis gastat dibuixa l'espiral de la neciesa…




No és cert que els morts siguin més sentits o no en funció d’ on són, o sí, ves a saber; la veritat és que tots tendim a sentir-nos-en del que ens és més a prop, només que ara, aquella fe multicultural se’n va en orris, era allò que esdevenia políticament correcte, que feia elit.

Ara els hereus d’ AlQaeda, els de l’Exèrcit Islàmic, estan soscavant els ciments de l’estructura geoestratègica del món, clar que, per altra banda, la “intelligentzia” mundial,  mentre, va bastint pactes amb l’antiga Pèrsia, aquell  país esdevingut teocràtic que finança aquells que es diuen la resistència del zel.

La niciesa engendra guerres o deixa que aquestes passin i mentre passen sempre acaben patint els mateixos, que acaben essent només xifres, són xifres nogensmenys els morts contats i debatuts un cop han sortit a les notícies,  això si no s’amaga les realitats dels conflictes per a fer veure el que no és i establir-ne un relat que convé a aquella “intelligentzia” mundial, denominació que gairebé és un oxímoron per ella mateixa, si no fos perquè se’ns ha dit que la democràcia així ho vol, i clar ens ho hem cregut, demòcrates com som.
La geoestratègica  perspectiva dóna pas a la estratègica perspectiva,  limitada per l’interès que no és pas el més comú dels  bens, sinó el bé entès des de la perspectiva de l’interès propi , pròpiament , de fet, de qui en rep el benefici d’una determinada situació.

Allò dels Estats centrals i dels Estats perifèrics, que eren, són de fet, tot un seguit de cercles concèntrics,  esdevenen un garbuix difícil de desentrellar, i de tan difícil que millor no emprar-la com a definició, ens diu la intelligentzia;  mentre, en l’antic món, aquell que conformen els continents d’Àfrica, Àsia i Europa,  aquelles centralitats i perifèries van esdevenint fútils, si cap, presoneres de les noves interpretacions i aliances, tan velles però que sembla com si no haguessin passat les centúries...

Mentre, com en la edat mitjana, es tallen caps, el foc crema, es viola el saber, es segresta la diversitat, es mata la vida que pot qüestionar i això que la tecnologia està en un estadi força més avençat del que sembla;  no ho sentim s’ ens diu, i tant que ho sentim!, com en carn pròpia, temorosos que la niciesa la pròpia i l’aliena ens acabi fregant, perquè no hi ha pitjor servei a la societat que la niciesa faci com que no hi és, i ens governi.

© Albert Balada
06-04-2015

  

divendres, 22 d’agost del 2014

Estar viu...




Estar viu vol dir que no ets mort, però no vol dir que visquis, perquè entre totes dues posicions materials i de temps, no hi ha distancia, si entenem vida i mort com dues posicions contradictòries, no estarem pas entenent la vida entesa en connexió amb el Creador. 

Estar viu significa estar en simbiosi perfecta amb la creació i per tant amb el bé, és aleshores quan el temps esdevé distint, doncs la nostra forma corporal, que pot semblar limitar-lo, de fet és només una determinada posició temporal de la nostra ànima, que es connecta inevitablement amb l’univers a través de la nostra opció mortal. 

De que serveixen doncs les enveges, els odis, les rancúnies, les traïcions, si no són més que expressions d’un mal temporal que pot arrossegar, però, la nostra ànima a través del temps i de l’espai? 

© Albert Balada
18 d’Abril de 2014

dissabte, 1 de febrer del 2014

Oui, c'est elle, c'est la déesse...




El més bell cant que mai s'hagi pogut escriure, una oració a la "Fraternitat Universal" la que se'ns obsequia en la música de Georges Bizet i lletra del dramaturg Eugène Cormon i del poeta Michel Carré al 1863.


au fond du temple saint
paré de fleurs et d'or
une femme apparaît!
je crois la voir encore!

une femme apparaît!
je crois la voir encore!

la foule prosternée
la regarde, entonée
et murmure tous bas:
voyez, c'est la déesse!
qui dans l'ombre se dresse
et vers nous tend les bras!

son voile se soulève!
ô vision! ô rêve!
la foule est à genoux!

oui, c'est elle!
c'est la déesse plus charmante et plus belle!
oui, c'est elle!
c'est la déesse qui descend parmi nous!
son voile se soulève et la foule est à genoux!

mais à travers la foul
elle s'ouvre un passage!

son long voile déjà
nous cache son visage!

mon regard, hèlas!
la cherche en vain!

oui, c'est elle! c'est la déesse!
en ce jour qui vient nous unir,
et fidèle à ma promesse,
comme un frère je veux te chérir!
c'est elle, c'est la déesse
qui vient en ce jour nous unir!
oui, partageons le même sort,
soyons unis jusqu'à la mort!

dissabte, 25 de gener del 2014

Diuen que la llibertat...




Diuen que la llibertat acostuma a morir-se amb un sonor aplaudiment, mentre, distrets els cors no som capaços d’apreciar-ne la seva bellesa, allunyats de la saviesa necessària que ens ha de donar la força imprescindible per sostenir-la.

© Albert Balada

25-02-2014

divendres, 6 de desembre del 2013

No tinguis por a la mort...




“(...)No tinguis por a la mort, tingues por a la vida no viscuda... No has de viure eternament, sinó viure(...)”[1]


[1] Babitt, Natalie*. Tuck Everlasting (El bosc màgic de Tuck) Farrar, Straus and Girous (BYR). 1975.

*(1932) Escriptora Nordamericana.


divendres, 12 de juliol del 2013

Existeix, si més no...


“Existeix, si més no, una veritat molt simple: el naixement, el creixement i la mort constitueixen el cercle ferri en el que es troba confinat tot allò humà i que cal sigui corregit. No hi hauria, aleshores, res de més estrany en el fet que la filosofia grega, després d’haver assolit el més elevat creixement amb Aristòtil, s’hagués marcit immediatament.

Però la mort dels herois és similar a la posta de sol i no a l’esclat d’una granota que s’ha unflat. I, a més, el naixement, el creixement i la mort, són representacions molt generals, molt vagues, en que tot s’hi pot encabir, però on res és aprehès. La mort està ella mateixa preformada en allò vivent; seria menester, aleshores, tant com la forma de la vida, captar aquesta altra, segons la seva estructura, mitjançant el seu caràcter específic.” [1]    




[1] Marx, Karl. Diferència de la filosofia de la natura en Demòcrit i Epicur. Ed. Ayuso. Madrid. 1971.  pag. 9

divendres, 7 de desembre del 2012

Una cita: Agustí d'Hipona



“No han de témer per mala mort aquella a que precedí bona vida, perquè no fa dolenta a la mort sinó a allò que aquesta segueix indefectiblement; por això els que necessariament han de morir, no han de fer cas del que els succeeix en la seva mort, sinó del destí del que marxen en morir”[1]


[1] Agustí d’Hipona. La ciutat de Déu. Llibre I. Capítol XI 

dissabte, 3 de novembre del 2012

Una cita: Plató



La fotografia és original de Sònia Pereda

“Em conduiria d’una manera singular i estranya, atenencs, si després d’haver guardat fidelment tots els llocs a que m’han destinat els nostres generals a Potidea, a Anfipolis i a Delio i d’haver esposat la meva vida tantes vegades, ara que el déu m’ha ordenat, perquè així ho crec, passar els meus dies en l’estudi de la filosofia, estudiant-me a mi mateix i estudiant als demés , abandonés aquest lloc per por a la mort o a qualsevol altre perill. Veritablement aquesta seria una deserció criminal, i em faria creditor a que se’m cités davant d’aquest tribunal como un impiu, que no creu en els déus, que desobeeix a l’oracle, que tem la mort i que es creu savi, i que no ho és. Perquè témer la mort, atenencs, no és altra cosa que creure’s savi sense ser-ho, i creure conèixer allò que no es sap, en efecte, ningú coneix la mort, ni sap si és el més gran dels bens per a l’home. Hom però, se la tem, com si es sabés amb certesa que és el més gran de tots els mals. Vet aquí!, no és una ignorància vergonyant creure conèixer una cosa que no es coneix?”[1]


[1] Plató, Obres completes, Apologia de Sòcrates. edició de Patrici de Azcàrate, tom 1, Madrid 1871. pag. 67-68

divendres, 3 d’agost del 2012

Una cita: Alexis de Tocqueville


“...L’home s’acostuma a tot. A la mort en els camps de batalla, a la mort en els hospitals, a matar i a sofrir, s’habitua a tots els espectacles...”[1]


[1] De Tocqueville, Alexis. Quinze dies en el desert americà*. Edit. Del Zorzal. Argentina. 2007
*Aquesta obra va ser escrita i publicada per Tocqueville (1805-1859) l’any 1840

diumenge, 25 de març del 2012

Una cita: Antonio Tabuchi


“...va mantenir uns moments de silenci, perquè li semblava estrany, afirma, que una persona que havia signat reflexions tan profundes sobre la mort no pensés en l’ànima...”[1]


[1] Tabuchi, Antonio*. Afirma Pereira. Ed. 62. Barcelona. 2010 (reedició de la publicada en 1995)   Pag 10
* (1943-2012) se’l considera el millor escriptor italià de la seva generació. Guardonat amb el Pen Club, El Campiello i el Vareggio-Rèpaci; Prix Médicis Étranger, Prix Européen de la Literature i Prix Méditerranée. Officer des Arts et des Lettres de França i Comendador da Ordem do Infante Dom Enrique de Portugal . .

dimarts, 8 de desembre del 2009

Identitats col·lectives


La vida i la mort són instants fràgils en l’existència humana, esdevenen i es concreten amb una ductilitat insondables i es rodegen dels escenaris místics que les cultures i les civilitzacions convenen en cada moment de les respectives històries. El misteri que envolta un i altre fet esdevé mític en si mateix a partir de la recreació de l’existència quan aquesta esdevé com un relat novel•lat a ulls de la perspectiva de la interacció social en aquella en la que els essers humans configuren la seva identitat col•lectiva.

dimecres, 29 de juliol del 2009

Significances


Deia Oupensky[1] que “l’enigma de la mort es troba amb l’enigma del naixement, l’enigma de la desaparició amb l’enigma de l’aparició” i en aquesta angostura mística ens descobreix el filòsof com de transcendents són els intangibles de la vida, perquè per ell, aquells enigmes estan íntimament connectats amb una expressió absolutament humana, naturalment humana, diria jo: l’amor. En la interconnexió d’aquests fenòmens apareix doncs aquesta subtilesa que podria semblar poètica, però si ens hi parem a pensar, quan el filòsof rus ens diu “en la idea de la interrelació de l’amor i la mort pot trobar-se l’explicació de molts dels fenòmens incomprensibles de la nostra vida”, és perquè s’estableix un nexe comú que ell atribueix a característiques doctrinals, en el que la mort i el naixement intercanvien el seu rol social, esdevenen per a ell un devenir enigmàtic, estrany, on la mort que és el final de la vida és també el principi, el naixement d’una altra vida, mentre al mateix temps el naixement significa un trencament amb quelcom de sobrenatural per esdevenir una mena de creixement en lo espiritual.


[1] Ouspensky, Piotr. Un nuevo modelo del universo.Ed. Kierr. 1977. Buenos Aires. Pg. 547

dissabte, 1 de novembre del 2008

Notes de text I: pobresa


La fotografia és original de Montse Esteba


El trànsit entre la vida i la mort n’és ple de subtileses, caminant d’un costat a un altre, mentre acaricies el món, com els plaers; recorrent amb la punta dels dits els racons del pensament... i les ambicions, abraçant les ambicions, com qui s’abraça a l’amant amb qui rebregues el cos descobrint-ne cada centímetre de pell sensible.... Això semblava saber-ho Camille, admirava tot el que li succeïa a cada instant en la seva vida, tot excepte riure’s dels altres o maltractar algú per les seves limitacions, això ho maleïa, el treia de polleguera; de vegades, mentre corríem després d’alguna malifeta la seva mirada ens renyava, tot forfollant paraules incomprensibles.... i es quedava en un racó amb la mirada esmaperduda, entristida, com si hagués perdut alguna cosa en l’aire on buscava alguna mena de complicitat.

Ell es mirava l’existència com qui mira l’univers, amarat en la pobresa que l’envoltava. Camille, sentia tristesa per aquell món que anys enllà s’hauria de veure convuls, alimentat per aquella flaire etèria que pertanyia només als desemparats, ens deia, mentre nosaltres el creiem un il•luminat,o pitjor, pensàvem que en la seva malaltissa aparença hi havia quelcom de bogeria malsana.

dissabte, 5 de juliol del 2008

Filosofar




“Que ningú mentre és jove no vacil·li a filosofar, ni essent ja vell de filosofar no es cansi” (Epicur, Lletra a Meneceu)


Escoltava entre somnis el discórrer de les onades, un so compassat que asserenava l’aire i em duia pau, una sensació distinta i distant, com de misteri, una música calma.... Al redós de la matemàtica aquell concepte filosòfic com em recordava recentment aquell constructor, amarada la geometria de principis i raons, o la semàntica que enardeix la duresa dels missatges per aquella que la interpreta, encara que l’emissor planegi sobre la ductilitat de les paraules com em reprovava aquella que cerca el camí. Escoltava aquell so cadenciós com enviat pels déus, mentre la tarda cau sobre les espatlles de la terra, i la lluna i el sol cerquen la trobada màgica en un punt secret dels celatges eterns. De fet, quan la paraula no brolla, es preferible deixar que el silenci acompanyi la vida que ens ressegueix inexorable, sense oblidar de mimar aquells moments, que ens fan descobrir el color de la fusta envellida pels impactes dels meteors, o en la pedra vella que guarda en la seva essència els sons dels dies, aquell record, aquella data, aquell instant....

Deia Epicur[1], que “el plaer és el principi i el final de la vida feliç”, potser descobrint que és el que ens pot fer feliços, quin és el principi de la nostra felicitat i àdhuc de la felicitat dels homes, sabrem, com ens deia el grec, quin és el nostre bé, perquè “totes les coses han de ser apreciades per una prudent consideració”, de cert que la seva afirmació en el principi el valor que ens proposa és de dúctil consideració, perquè qui pot fer negació del que ens aporta quan ens diu: “acostumat a pensar que la mort per a nosaltres no és res, car tot el bé i el mal resideixen en les sensacions, i precisament la mort és la privació dels sentits”; “Ens cal, ens diu, meditar sobre totes les coses que ens porten la felicitat, car si la posseïm ja ho tenim tot, i si ens manca, fem tot els possibles per a posseir-la”.

[1] Epicur. Lletres. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1975

dijous, 29 de maig del 2008

Somni


“...Somni és la mort, en qui d’ell mateix fou senyor,
I la vida d’açi va tenir per somni:
Plàcida us serà la terra, i lleu,
Que fou llarga, direu, la vida breu....”
[1]


[1] De Quevedo. Francisco. Poesias escogidas de Quevedo. Prologadas y recopiladas por Luís de Tápia. Sáenz de Jubera, Hermanos, Editores. Madrid. 1914. pag. 10.