De germà a germà, vostre, en la vida i en la mort...
dilluns, 6 d’abril del 2015
El vell llapis gastat dibuixa l'espiral de la neciesa…
divendres, 22 d’agost del 2014
Estar viu...
dissabte, 1 de febrer del 2014
Oui, c'est elle, c'est la déesse...
El més bell cant que mai s'hagi pogut escriure, una oració a la "Fraternitat Universal" la que se'ns obsequia en la música de Georges Bizet i lletra del dramaturg Eugène Cormon i del poeta Michel Carré al 1863.
au fond du temple saint
paré de fleurs et d'or
une femme apparaît!
je crois la voir encore!
une femme apparaît!
je crois la voir encore!
la foule prosternée
la regarde, entonée
et murmure tous bas:
voyez, c'est la déesse!
qui dans l'ombre se dresse
et vers nous tend les bras!
son voile se soulève!
ô vision! ô rêve!
la foule est à genoux!
oui, c'est elle!
c'est la déesse plus charmante et plus belle!
oui, c'est elle!
c'est la déesse qui descend parmi nous!
son voile se soulève et la foule est à genoux!
mais à travers la foul
elle s'ouvre un passage!
son long voile déjà
nous cache son visage!
mon regard, hèlas!
la cherche en vain!
oui, c'est elle! c'est la déesse!
en ce jour qui vient nous unir,
et fidèle à ma promesse,
comme un frère je veux te chérir!
c'est elle, c'est la déesse
qui vient en ce jour nous unir!
oui, partageons le même sort,
soyons unis jusqu'à la mort!
dissabte, 25 de gener del 2014
divendres, 6 de desembre del 2013
divendres, 12 de juliol del 2013
Existeix, si més no...
divendres, 7 de desembre del 2012
Una cita: Agustí d'Hipona
dissabte, 3 de novembre del 2012
Una cita: Plató
divendres, 3 d’agost del 2012
Una cita: Alexis de Tocqueville
diumenge, 25 de març del 2012
Una cita: Antonio Tabuchi
dimarts, 8 de desembre del 2009
Identitats col·lectives

dimecres, 29 de juliol del 2009
Significances

Deia Oupensky[1] que “l’enigma de la mort es troba amb l’enigma del naixement, l’enigma de la desaparició amb l’enigma de l’aparició” i en aquesta angostura mística ens descobreix el filòsof com de transcendents són els intangibles de la vida, perquè per ell, aquells enigmes estan íntimament connectats amb una expressió absolutament humana, naturalment humana, diria jo: l’amor. En la interconnexió d’aquests fenòmens apareix doncs aquesta subtilesa que podria semblar poètica, però si ens hi parem a pensar, quan el filòsof rus ens diu “en la idea de la interrelació de l’amor i la mort pot trobar-se l’explicació de molts dels fenòmens incomprensibles de la nostra vida”, és perquè s’estableix un nexe comú que ell atribueix a característiques doctrinals, en el que la mort i el naixement intercanvien el seu rol social, esdevenen per a ell un devenir enigmàtic, estrany, on la mort que és el final de la vida és també el principi, el naixement d’una altra vida, mentre al mateix temps el naixement significa un trencament amb quelcom de sobrenatural per esdevenir una mena de creixement en lo espiritual.
[1] Ouspensky, Piotr. Un nuevo modelo del universo.Ed. Kierr. 1977. Buenos Aires. Pg. 547
dissabte, 1 de novembre del 2008
Notes de text I: pobresa

La fotografia és original de Montse Esteba
Ell es mirava l’existència com qui mira l’univers, amarat en la pobresa que l’envoltava. Camille, sentia tristesa per aquell món que anys enllà s’hauria de veure convuls, alimentat per aquella flaire etèria que pertanyia només als desemparats, ens deia, mentre nosaltres el creiem un il•luminat,o pitjor, pensàvem que en la seva malaltissa aparença hi havia quelcom de bogeria malsana.
dissabte, 5 de juliol del 2008
Filosofar

Escoltava entre somnis el discórrer de les onades, un so compassat que asserenava l’aire i em duia pau, una sensació distinta i distant, com de misteri, una música calma.... Al redós de la matemàtica aquell concepte filosòfic com em recordava recentment aquell constructor, amarada la geometria de principis i raons, o la semàntica que enardeix la duresa dels missatges per aquella que la interpreta, encara que l’emissor planegi sobre la ductilitat de les paraules com em reprovava aquella que cerca el camí. Escoltava aquell so cadenciós com enviat pels déus, mentre la tarda cau sobre les espatlles de la terra, i la lluna i el sol cerquen la trobada màgica en un punt secret dels celatges eterns. De fet, quan la paraula no brolla, es preferible deixar que el silenci acompanyi la vida que ens ressegueix inexorable, sense oblidar de mimar aquells moments, que ens fan descobrir el color de la fusta envellida pels impactes dels meteors, o en la pedra vella que guarda en la seva essència els sons dels dies, aquell record, aquella data, aquell instant....
Deia Epicur[1], que “el plaer és el principi i el final de la vida feliç”, potser descobrint que és el que ens pot fer feliços, quin és el principi de la nostra felicitat i àdhuc de la felicitat dels homes, sabrem, com ens deia el grec, quin és el nostre bé, perquè “totes les coses han de ser apreciades per una prudent consideració”, de cert que la seva afirmació en el principi el valor que ens proposa és de dúctil consideració, perquè qui pot fer negació del que ens aporta quan ens diu: “acostumat a pensar que la mort per a nosaltres no és res, car tot el bé i el mal resideixen en les sensacions, i precisament la mort és la privació dels sentits”; “Ens cal, ens diu, meditar sobre totes les coses que ens porten la felicitat, car si la posseïm ja ho tenim tot, i si ens manca, fem tot els possibles per a posseir-la”.
[1] Epicur. Lletres. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1975
dijous, 29 de maig del 2008
Somni

I la vida d’açi va tenir per somni:
Plàcida us serà la terra, i lleu,
Que fou llarga, direu, la vida breu....” [1]
[1] De Quevedo. Francisco. Poesias escogidas de Quevedo. Prologadas y recopiladas por Luís de Tápia. Sáenz de Jubera, Hermanos, Editores. Madrid. 1914. pag. 10.









