És cert, me'n alegro més per nosaltres que per ell. Avui s'han reunit a can PSC i han volgut que aquesta persona senzilla, en José Montilla sigui candidat dels socialistes a la presidència de la Generalitat, al qui tothom definia per altra banda molt bé aquesta tarda "El club" de l'Albert Hom, tot i que , com sempre, fent d'experts en quasi bé tot.
Pel que ens coneixem puc dir que és un home més de mirades que de somriures, d'encaixada forta i geni i ingeni andaluç, que té el talant i el talent per a ser Ministre d'un ram complex i que està darrera de tot el que passa, com a bon primer Secretari d'un partit de l'àmbit del socialisme democràtic.
Crec que aporta una dosis de novetatat en l'espectre polític català, on només queden polítics de vella fornada, en ell s'acompleix allò que jo deia en definir la "fenomenologia del canvi" que s'havia de ser agossarat i cercar per "abordar els problemes antics a partir de perspectives i angles nous, però també a partir de premisses clàssiques indispensables a l’hora d’establir un canvi “feliç”: disciplina, lideratge, estratègia i tàctica."
Queda clar que Pepe Montilla ens obre la porta a a una nova manera d’establir lideratge i tacticisme, com ja vaig dir en el meu article a Segre de dissabte, malgrat la Marta Alòs ens vulgui ara fer una reinterpretació de la historia del socialisme català, també avui dilluns a Segre, tot confonent intencionadament o no adscripcions ideològiques i amb un títol nefand: "si en pallach aixequès el cap!". La pregunta és perquè els fa tanta por Montilla a CiU?
